"[...] Laura a la ciutat dels sants assenyala el moment de la màxima plenitud de Llor com a creador. Amb aquesta obra, però, l'autor entronca amb un tipus de novel·la vuitcentista –diferentment de Tàntal, més moderna de concepció–, tant per la creació d'un personatge central afectat del que se sol denominar bovarisme i que ens recorda nombroses heroïnes que en pateixen, com per l'escenari escollit per a emmarar-la: un ambient provincià on el temps sembla haver-se parat. A Laura a la ciutat dels sants notem, semblantment a l'obra anterior, dues influències determinants: la de Dostoievski i la de Freud. Però, també, podríem esmentar la de Moravia i Gide, menys importants, però, que es reflecteixen en la voluntat, per part de Llor, de reproduir uns ambients determinats –bàsicament el nucli familiar– caracteritzats per la incomprensió i la duresa. Així Laura, molt diferent aparentment dels herois de Dostoievski, s'hi relaciona perquè és un ésser mancat d'arrels que, d'una manera o altra, la casa representa."

(Carme Arnau. "Els joves: Els marginats", dins Riquer/Molas/Comas, Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, 1987, vol X, p. 52-62)

* * *

"El sexe sembla ara a Laura a la ciutat dels sants la clau que ens pot explicar tots els personatges de l'univers de ficció, sia un sexe plenament acceptat, però degradant, segons la concepció de Llor –Tomàs i Pere i, darrerament d'ells, els altres homes– o un sexe reprimit –Teresa i tot Comarquinal que ella simbolitza–; hi ha, també, una altra opció possible, que seria la de la sublimació de l'instint sexual –el cas de mossèn "Ferro Vell"–, representació de l'artista. Perquè la modernitat de Llor com a novel·lista prové, molt possiblement, de la seva plena incorporació del freudisme al seu univers de ficció; i així, sota una estructura més aviat tradicional, s'hi amagarien uns aires innovadors."

(Carme Arnau. "Laura a la ciutat dels sants o la catarsi"", dins Marginats i integrats en la novel·la catalana (1925-1938). Barcelona: Edicions 62, 1987)

* * *

"Com els altres companys de generació (Soldevila, Trabal, Jordana, Arbó...), és un escriptor que intenta trobar nous camins a la novel·la sense grans innovacions estructurals però també sense l'aprensió que aquest gènere causava als noucentistes anteriors. Es podria dir que la seva gran aportació a la normalització de la llengua narrativa, una aspiració de tot el segle, va ser precisament aquesta novel·la "normal". Escriptor de prosa treballada i de gran profunditat temàtica, Llor ha estat considerat el menys intel·lectualista de la seva generació però el més narrador. Aquestes qualitats sí que van perdurar-li al llarg de tota la seva producció literària."

(Ramon Sargatal; Susanna Canal. Diccionari d'escriptors en llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998)