Teodor Llorente
1836-1911
"València i Barcelona"
VALÈNCIA I BARCELONA
¡Salut, ciutats volgudes! ¡València! ¡Barcelona!
Com llavi humil, vos besa los peus la mateix ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes;
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
serem sempre germans.
Un mateix cau tinguérem en la materna soca:
els uns, al separar-nos, buscàreu l'aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l'estreta,
los pensaments s'envolen, com au que al niu va dreta,
al vell tronc llemosí.
Los pensaments s'envolen als temps en què la glòria
en les daurades fulles de la immortal història
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i amostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
i March a tots los cors.
¡Roger, nostre hom de ferro! ¡Ausiàs, nostre poeta!
Glòria, que l'una a l'altra s'unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
dels antics laletans.
Forts, com los faigs i els roures naixcuts en ta montanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles als vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
culliren, a mans plenes, les ensucrades fruites
en los vergers ombrius.
Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l'un com l'altre, i ab igual pas, sortiren
de l'hort i la montanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de Sant Jordi seguien les petjades
entre núvols de pols.
I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes, prudents i sàvies regles,
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleals i dignes,
'Contrafur', els cridaven tos Consellers insignes
i nostres grans Jurats.
I aixís units romanen, d'una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l'esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-les, en profètiques troves,
que gorjaran, unides també, les glòries noves
d'un pervindre millor.
Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s'estenen les arraïls de l'arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau:
culliu-los, d'eixe glavi trencat, que el temps rovella,
fent, oh ciutats glorioses, tu, del forcat la rella;
tu, el timó de la nau.
Fills dels boscs i les onades, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores cants entonant alegres,
del sant treball aixques l'encens en núvols negres
fins al cel, dia i nit;
I vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d'or,
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l'eixam de fadrines ballar a l'ombra fresca
dels tarongers en flor:
Vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l'antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
solqueu la immensa mar.
Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres,
i per a que net caiga lo gra en les nostres eres,
envia el mateix vent.
Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun sigle que passe més ditxoses vos veja,
i creixcau en la fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l'ombra que tu a les dos els dónes,
¡gloriós tronc llemosí!
("València i Barcelona", dins Poesia valenciana completa. València: Tres i Quatre, 1983, p. 299-301)
¡Salut, ciutats volgudes! ¡València! ¡Barcelona!
Com llavi humil, vos besa los peus la mateix ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes;
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
serem sempre germans.
Un mateix cau tinguérem en la materna soca:
els uns, al separar-nos, buscàreu l'aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l'estreta,
los pensaments s'envolen, com au que al niu va dreta,
al vell tronc llemosí.
Los pensaments s'envolen als temps en què la glòria
en les daurades fulles de la immortal història
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i amostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
i March a tots los cors.
¡Roger, nostre hom de ferro! ¡Ausiàs, nostre poeta!
Glòria, que l'una a l'altra s'unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
dels antics laletans.
Forts, com los faigs i els roures naixcuts en ta montanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles als vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
culliren, a mans plenes, les ensucrades fruites
en los vergers ombrius.
Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l'un com l'altre, i ab igual pas, sortiren
de l'hort i la montanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de Sant Jordi seguien les petjades
entre núvols de pols.
I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes, prudents i sàvies regles,
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleals i dignes,
'Contrafur', els cridaven tos Consellers insignes
i nostres grans Jurats.
I aixís units romanen, d'una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l'esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-les, en profètiques troves,
que gorjaran, unides també, les glòries noves
d'un pervindre millor.
Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s'estenen les arraïls de l'arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau:
culliu-los, d'eixe glavi trencat, que el temps rovella,
fent, oh ciutats glorioses, tu, del forcat la rella;
tu, el timó de la nau.
Fills dels boscs i les onades, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores cants entonant alegres,
del sant treball aixques l'encens en núvols negres
fins al cel, dia i nit;
I vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d'or,
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l'eixam de fadrines ballar a l'ombra fresca
dels tarongers en flor:
Vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l'antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
solqueu la immensa mar.
Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres,
i per a que net caiga lo gra en les nostres eres,
envia el mateix vent.
Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun sigle que passe més ditxoses vos veja,
i creixcau en la fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l'ombra que tu a les dos els dónes,
¡gloriós tronc llemosí!
("València i Barcelona", dins Poesia valenciana completa. València: Tres i Quatre, 1983, p. 299-301)