—Comencem parlant del teu naixement accidental a Ceuta. Podem dir, per tant, que ets una badalonina africana. El fet que nasquessis a Ceuta va estar estretament lligat a l'ocupació del teu pare, que era mariner, capità de la marina mercant.
—Sí, i de fet no és l'únic membre de la família que ha estat mariner. Uns oncles del meu pare es van ofegar a l'Atlàntic, en un vaixell que anava cap a Amèrica i que mai no va arribar-hi. Se suposa que el vaixell, en el qual els oncles del meu pare treballaven, l'un com a maquinista i l'altre com a oficial, va desaparèixer. Hi ha doncs, certa tradició marinera a la meva família, tradició que ha continuat el meu germà de manera obsessiva.

—Vas estudiar filosofia i lletres, t'especialitzes en filologia hispànica i fas el doctorat. Després, t'incorpores, com a professora, a la Universitat de Barcelona.
—Vaig començar a donar classes a la Facultat de Filologia, que abans es deia de Filosofia i Lletres, l'any 1970. Vaig fer el doctorat l'any 1980. Durant aquells 10 anys vaig treballar-hi com a ajudant. Era una època en la qual donàvem totes les classes possibles a grups de 150 o 200 alumnes. Quan van fer les proves d'idoneïtat, vaig passar a ser titular.

—Et dediques essencialment a la docència. Però, des de ben jove et dediques també paral·lelament a una altra activitat molt més creativa, que és la literatura i més concretament la poesia. El 1965 guanyes l'Englantina als Jocs Florals de París...
—Sí, feia temps que havia escrit coses, però sense gaire convenciment, sense gaire fe. Aleshores, va arribar a les meves mans la convocatòria dels Jocs Florals de París, no sé com. I per provar què passava, vaig enviar-hi quatre poesies que tenien certa unitat temàtica amb el títol de "Plany a quatre veus". Després, gairebé vaig oblidar-me'n. I un dia, quan encara vivia a casa dels meus pares, va presentar-se un home molt curiós. Era un capellà, però, encara que aquí ja molts capellans anaven amb pantalons, aquell portava sotana sencera i una mena de creu molt grossa, molt impressionant. Va demanar per mi, tot dient que venia en nom del Casal Català de París i que m'havien atorgat un premi. Vaig decidir anar a París amb la meva mare i vam assistir a l'acte que es va celebrar a la Sorbona. Em va impressionar molt conèixer els exiliats catalans a París. [...]

—L'any 1967 publiques a Foc Nou un recull amb el títol de "Poemes".
—La mateixa gent del Casal Català de París, al cap d'un temps, em van demanar si els podia proporcionar algun material per fer una publicació. Ells van editar aquesta obra.

—Per tant, la primera vegada que publiques un llibre de poemes al Principat va ser l'edició d'aquell llibre que va fer l'Ajuntament 20 anys després, l'any 1987. A part de publicar poesies, també et dediques a la investigació lingüística; recentment has editat el llibre La formación de las lenguas romances peninsulares (1990). També has escrit Breu història de la llengua catalana, i altres coses relacionades amb la llengua.
—Sí, articles que llegeixen només les persones relacionades amb el gremi.

—El tema de la llengua és molt interessant i de molta actualitat. Per exemple, tota la polèmica que s'ha generat sobre el futur de la llengua catalana...
—El futur de qualsevol llengua i les qüestions relacionades amb les influències d'altres llengües són circumstàncies que se susciten sempre, i no són dramàtiques si socialment no se senten com a dramàtiques. Actualment estem excessivament preocupats per les interferències del castellà i massa poc preocupats per les interferències de l'anglès. Crec que si hi ha problemes vindran més de la banda de l'anglès que no pas del castellà, com a elements imposats. En canvi hi ha un factor que ha canviat en la relació català-castellà respecte d'anys passats. Quan era criatura, era una de les poques persones que legien habitualment en català, perquè a casa sempre presumien que no havien cremat mai res. Per aquest motiu, s'havien conservat tots els Patufets, tots els contes de Folch i Torres... Jo havia llegit molt en català, aleshores, que de fet no era una cosa gens normal. Ara, amb la normalització lingüística, el que s'ha normalitzat, almenys, és el català escrit. Hi ha més gent que és capaç de llegir i escriure en català; però, en canvi, em fa la sensació que el nivell col·loquial és molt més castellà. Ho veig pels meus fills, per exemple.

—Podem preveure que es normalitzarà el català com a llengua pròpia, i que hi haurà dues llengües de comunicació externa, que seran el castellà i l'anglès?
—És difícil de predir, però les tendències sembla que assenyalen una implantació progressiva de l'anglès de cara a relacions científiques i d'aquest estil, però que contaminen nivells gairebé col·loquials, com per exemple les notícies d'agència que es tradueixen massa ràpidament i que copien estructures exactes. Si això pot donar peu a una mena de trilingüisme, ja no ho sé. Potser és exagerar una mica massa, i, en tot cas, serà un fenomen que, si es produeix, ho farà a escala general. De tota manera, jo, que em dedico a la història de la llengua, puc afirmar que aquests processos són molt lents.

—Ara, però, la influència de l'anglès és molt més ràpida del que ho han estat altres influències. Abans, la transmissió era horitzontal, a través del territori, mentre que ara ens arriba per dalt, a través dels mitjans de comunicació...
—Després hi ha qüestions de prestigi que intervenen en aquest sentit. Per exemple, quan, parlant en català, es diu un castellanisme, fa mal efecte; en canvi, si s'utilitza un anglicisme, fins i tot pot quedar bé. Però aquestes coses varien molt. Al segle XVIII la gent estava molt escandalitzada de la quantitat de gal·licismes que hi havia a la llengua, tot i que, després, s'han normalitzat. [...]

—Podem parlar també del paper que ha de tenir el nostre país en un futur, en un context més ampli.
—Jo, això, ho lligaria amb el que dèiem abans sobre els problemes de l'anglès.
L'única possibilitat de sobreviure que tenim els europeus és insistir en els elements culturals propis. Per posar un exemple, direm que, durant la romanització, l'imperi romà es va estendre per tota la Mediterrània, però els grecs van continuar parlant en grec. La cultura grega continua tenint un paper determinant, i són els romans els qui, en alguns aspectes, passen a copiar-los. En canvi, nosaltres, ens deixem enlluernar massa per la cultura americana. Estem tots molt americanitzats, fins i tot en la manera de gesticular. Si no es planteja el manteniment d'una cultura europea amb un cert orgull, tots plegats, se'ns menjaran a tots, és a dir, a tot Europa. Crec que la defensa d'uns valors culturals propis i molt diversos és la carta que ha de jugar Europa per no perdre la seva identitat. Si no ens les componem així, no hi ha res a fer.

(Valentí Sallas: "Coloma Lleal", dins del llibre Converses a Badalona. Lleida: Pagès editors, 1993, p. 105-113)