"Sí, ferida. I no sé de quina manera, però pots estar segur que d'aquest meu ressentiment no en sortiràs de franc.

He jugat amb tu, aquesta nit? T'ho he dit perquè havia de dir-t'ho, o era només una conseqüència gratuïta de l'esperit dionisíac que m'ha fet seva? Els déus ho saben, jo encara no; ells ara tenen la paraula.

No, no sospitava el que passaria. Si ho hagués sospitat no hauria, deliberadament, jugat amb avantatge, paraula. Però ara no em dol. T'he vist per uns moments feble i m'has semblat vençut... El ressentiment ha exultat i s'ha sentit satisfet. I potser sí que he coquetejat i he estat dura, ho sé. Però no he pogut fer-hi més, era el preu que em devies. Ja veus com entre tu i jo les coses són difícils i com podem fer-nos mal... No, però no me'n penedeixo encara, pots estar-ne segur. Sóc difícil al penediment.

Aquest sentiment de victòria... Em meravella sentir-me les urpes tan fermes.

Tan fermes? Vaig meditant les meves paraules, aquests dies. I si començo a creure que tenies raó...

I si em vencia la tendresa... Però, per què has entrat en la meva vida? Em defenso perquè em fas por.

M'has demanat que t'ajudés... Què hauria de fer?... I no has pensat que potser jo també necessitava ajuda?

Formulo preguntes... I cerco les respostes. Ai las!, aquell sentiment de victòria, on és?

No, no he jugat net amb tu, ara. I lleialment voldria confessar-t'ho. Però no aniré a tu fins que m'ho demanis. No és un punt, és una penitència.

Per penitència i per por... Hauria de dir-te que no va ésser l'esperit dionisíac —aquest sols féu l'impuls. Hauria de dir-te que era veritat.

I no vull tornar a jugar a perdre. [...]"


(Confessions i quaderns íntims. Barcelona: Edicions 3i4, 1997, p. 221-222)