"Què li havia passat, però, a en Brillant des del dia que els nens el van perdre?

Aquell matí, ben d'hora, en Brillant va sortir de la seva caseta perquè va sentir com si a fora algú donés des del carrer uns cops molt forts a la tàpia que envoltava el solar. I quan va anar cap al lloc d'on venien ens cops, un tros de la paret va caure a terra enmig d'un violent terrabastall i una gran polseguera. En brillant va haver d'apartar-se perquè no li caiguessin els maons a sobre. Va córrer cap a un racó del seu solar i es va posar a bordar espantat.

Ara es veien l'exterior, el carrer, i dos homes amb uns pics que continuaven picant i fent caure la paret vella. Cada vegada es veia més carrer, i més cases, i més cotxes que passaven, i més gent...

En Brillant no sabia què passava ni què havia de fer. Va deixar de bordar.

Quatre homes van entrar a dins del solar i van començar a caminar per damunt de la runa i a parlar entre ells. Al cap d'una estona, van tornar a sortir al carrer. Llavors es va sentir un soroll fortíssim, com d'un motor de camió molt gran que s'engegués. I una màquina estranya, enorme, de color groc, amb unes cadenes de ferro en comptes de rodes i, al davant, un braç articulat que es movia cap endavant i cap endarrera, cap amunt i cap avall, i que acabava en una espècie de cullera gegantina proveïda d'unes pues de ferro que semblaven dents, va entrar pesadament a dins del solar.

En Brillant es va apartar de nou i va tornar a bordar, però els seus lladrucs eren ofegats per aquell soroll infernal de la màquina de les dents, que va començar a carregar amb la seva pala cullerades enormes de runa del solar. Un cop tenia la pala plena de pedres, la màquina girava cua i anava a abolcar-les a dins d'un camió que s'havia col·locat a l'entrada del solar. En una d'aquelles maniobres d'avançar, girar i recular, per amuntegar runa, carregant-la i descarregant-la, una de les cadenes de la màquina va triturar la caseta d'en Brillant, que va restar convertida en runa esmicolada com tota l'altra que encara quedava en el solar.

En Brillant va arrencar a córrer amb la cua entre cames. Allà ja no hi havia cap racó segur. Tot el solar era ple de senyals que les cadenes de la màquina deixaven a terra.

Va sortir al carrer, espantat.

Però el carrer era també molt perillós perquè els cotxes hi passaven contínuament. Amb tot i això, el gos va travessar el carrer i, des de la vorera del davant, es va posar a mirar tot aquell canvi que s'havia produït en aquell espai on ell havia viscut tan tranquil fins llavors. Pudor de gas-oil, soroll de motors, soroll de ferros i de pedres xocant sense parar...

Però aquell era el seu lloc, era allí on els nens li portaven el menjar i l'aigua...

I sense adonar-se'n s'hi va anar acostant.

En aquell instant, va sentir el soroll estrident d'una frenada molt forta i una camioneta se li va tirar al damunt. En Brillant no va tenir temps de fugir, només d'ajupir-se, i la camioneta li va passar per sobre. Va sentir un cop terrible al cap i a l'esquena, i va veure com les rodes passaven a banda i banda del seu cos sense tocar-lo. Un cop va haver-li passat per sobre aquella camioneta, un segon cotxe va frenar a dos pams de distància i el conductor es va parar a esbroncar-lo i a tocar estrepitosament la botzina.

En Brillant, macat de tot arreu com anava, es va alçar de terra i va arrencar a córrer esverat, amb el cor a cent per hora, sense saber on anava; només sabia que havia de fugir, fugir, fugir...

Va córrer i córrer per entremig de cotxe i vianants, per places i carrers, fins que el mateix cansament el va anar calmant. Llavors es va aturar i es va començar a llepar la ferida que la camioneta li havia fet a l'esquena. Va mirar al seu voltant. No sabia on es trobava. Era en un carrer amb cases, gent i cotxes com tots els altres. Va pensar que podria anar a l'escola a esperar els nens a la sortida; però des d'allà no sabia com anar-hi, s'havia desor¡entat completament. La màquina excavadora, el cop de la camioneta, la fugida esbojarrada... tot havia contribuït a allunyar-lo del món que coneixia i li servia de referència.

Ara hauria de començar a buscar de nou, a través del trànsit dels carrers i dels molts perills que hi havia, algun senyal, algun record, algun indret conegut que pogués orientar-lo i ajudar-lo a trobar l'escola dels nens."

(Del llibre Brillant)

* * *

"Un cop la nit va tapar amb la seva foscor totes les coses, Ala de Corb va donar les instruccions als seus homes: ell, Fetge de Rajada i Dents de Tauró baixarien al campament miner i en descobririen el lloc de comandament. Un cop descobert, ells se n'apartarien i els altres l'atacarien amb foc creuat de canó. Quan el sarau hagués començat, i enmig de la confusió que es crearia, Peus de Porc i Kul de Kuk s'arribarien sense ser vistos a la mina i anirien alliberant els esclaus per crear una mica més de confusió encara.

Després, ell, Fetge de Rajada i Dents de Tauró, es van canviar de roba i es van posar unes casaques i unes perruques elegants que duien en un sac u que ja havien usat per disfressar-se a Puerto San Roque. En acabat, van anar baixant del turó on eren i es van presentar a l'esplanada on hi havia les construccions mineres. No baixaven pas d'amagat i en silenci, sinó comentant en veu alta i somrient tranquil·lament.

Naturalment, aviat van ser descoberts i detinguts per un grup de soldats que vigilaven les instal·lacions i que van quedar ben desconcertats quan van veure aquells suposats aristòcrates a peu i pel camí de la selva.

I encara van quedar més desconcertats qual el qui semblava que manava més d'aquells nobles personatges els va saludar amb cortesia i els va dir en correcte espanyol, però amb un marcat accent francès, que per favor no els entretinguessin gaire, perquè duien un missatge molt important i molt urgent per al militar de més alta graduació que estava al càrrec de l'explotació d'aquelles mines.

Amb uns quants soldats al davant i uns quants soldats al darrere, mig protegits, mig vigilats, els falsos aristòcrates van arribar a l'explotació minera.

La comitiva va passar pel costat d'una mena de cleda on jeien un grup d'índies engrillonades i algunes criatures mestisses. Després van passar pel mig dels diversos barracons fins a aturar-se davant d'un de situat a l'altra banda de l'esplanada. Aleshores els soldats els van fer aturar, i un dels sentinelles va anar a parlar amb un oficial de guàrdia. Instants després l'oficial es presentava davant d'ells i els demanava que s'identifiquessin i diguessin per què volien parlar amb el capità De la Vega.

–El que hem de dir només ho pot saber el capità De la Vega, perquè es tracta d'un alt secret militar –va respondre altiu Ala de Corb."

(Del llibre Ala de Corb)

* * *

"Immaïl havia estat tota la tarda caminant cap allà n el sol es pon. Amed i Onair li havien dit que si caminava tota la tarda acabaria trobant les marques que els estrangers deixaven a la sorra. Ells els havien vistots, els estrangers. Anaven amb unes màquines de ferro que feien molt de soroll i molta pols. N'hi havia de molt grosses amb quatre rodes, i n'hi havia de més primes que només tenien dues rodes.

Ell, al matí, ho havia preguntat al seu pare:
–Pare, és cert això que diuen Amed i Onai, que hi ha uns estrangers que van dalt d'unes màquines grogues i que fan molt de soroll? –I el pare li havia respost:
–Sí, però és igual, no els podem vendre res, perquè nosaltres no tenim res per vendre.

Immaïl va continuar caminant fins que va descobrir al lluny les marques d'unes roderes entre les dunes. Es va posar molt content, ho havia trobat, els estrangers que corrien pel desert passaven per allà. Hi va anar.

Es va estar molta estona agenollat mirant i passant el dit per aquells estranys senyals. Com serien les màquines dels estrangers?

Després es va esperar assegut enmig d'aquelles onades de sorra fins que tot el desert va agafar el to vermell de la posta.

Tot d'una es va posar dret. Li havia semblat sentir un soroll molt llunyà que s'acostava. Va córrer a enfilar-se en una de les dunes i des d'allà va veure que una màquina quadrada s'acostava com un llampec. El seu primer instint va ser d'amagar-se, però no ho va fer. Amed i Onair havien vist els estrangers i deien que no feien cap mal, al contrari, encara regalaven coses.

La màquina groga anava seguint les roderes que altres màquines havien deixat abans, i va passar a uns vint metres d'on Immaïl la mirava bocabadat. De cop aquella cosa es va aturar. Des de dintre, un home va treure el cap per la finestra i va mirar l'Immaïl. Llavors va recular fins a prop del nen i es va aturar de nou.

En va baixar un home alt, vestit amb una roba blanca molt estranya, i que duia els cabells llargs i del color de la sorra. Va mirar-se l'Immaïl, li va somriure, després a assenyalar cap endavant i va dir una coa.

L'Immaïl, però, no va entendre res del que deia aquell estranger i va callar. L'home dels cabells com la sorra va tornar a insistir, aquest cop parlant molt a poc a poc i assenyalant diverses vegades cap endavant, cap a la dreta i cap a l'esquerra.

Però Immaïl no l'entenia de res. Què volia saber l'estranger? On tenien ells instal·lades les tendes? On hi havia el pou d'aigua d'Al Oün? On es trobaven les roses del desert més boniques? On feia el cau el fennec? O on va morir de set el seu camell petit?

Finalment l'home estranger, veient que no s'entenien, va deixar de preguntar-li coses, i sense parar de parlar va tornar a la seva màquina.

Aleshores se la va mirar, després li va obrir una tapa grossa que tenia al davant i va fer una exclamació. A continuació va treure una caixa de ferro que brillava i la va abocar en un forat de la màquina. Immaïl va veure que en sortia un líquid negre i espès. Quan a dins de la caixa que brillava ja no quedava ni una sola gota d'aquell líquid, l'estranger va llençar la caixa enmig de la sorra i va pujar altre cop a la màquina.

Immaïl va mirar la caixa que brillava entre la sorra i no va comprendre per què l'estranger no la recollia. Aquella caixa metàl·lica, ben neta, podia servir per a moltes coses: per portar aigua, o per guardar la llet de la cabra, o els dàtils... Com era possible que la llencés si era tan útil?... No podia ser.

Va córrer a recollir-la i la va portar a l'estranger perquè no se l'oblidés. Però aquest va riure, i, ajudant-se amb signes fets amb les mans, li va fer entendre que ja no la volia, que se la podia quedar ell. Després va saludar-lo amb la mà i va desaparèixer, entre el soroll i la pols, a dins de la seva màquina groga.

Immaïl es va quedar dret mirant l'horitzó, per allà on havia desaparegut aquell home dels cabells de color de la sorra. En acabat va abraçar ben fort aquella llauna buida. Era seva, l'estranger la hi havia donada. Era seva. Immaïl mai no havia tingut res que fos seu, i ara ja tenia una cosa, la primera. Estava contentíssim...

Però també Immaïl havia començat a comprendre les coses que encara no tenia i que gairebé segur que no tindria mai.

Aquell dia Immaïl, havia començat a ser un dels nens més pobres de la terra.

("París-Dakar", del llibre Contes per a un món millor)