—Empar de Lanuza (trenta-cinc anys, casada, dos fills, llicenciada en Pedagogia) explica, acabant-se ja les festes de Nadal i de Reis, quin és el millor moment per regalar llibres als xiquets, ¿ara, sempre o mai?
—Qualsevol moment és bo. Cal que els xiquets descobresquen, ja de ben menuts, què és mirar llibres. Després, ells mateixos en demanen quan entren a una llibreria o a un quiosc.
Fa uns dies, a la Setmana de Literatura Infantil de València, hi hagué una taula redona sobre aquestes qüestions. Algú va dir que si els xiquets descobreixen els llibres abans de començar la iniciació a la lectura -que sempre representa un esforç-, se'ls crea un afecte pel paper imprès que durarà sempre. Se'ls produeix, de fet, una necessitat. Després, ells mateixos voldran satisfer-la. Però, és clar, no són ells els compradors. Els llibres els arriben a través dels adults i depenen dels pares o dels mestres perquè els arriben.

—¿I si els adults són poc donats a la lectura?
—És el problema. La gent llegeix ben poc i el costum d'anar a biblioteques és tan poc estès com el d'anar a llibreries. A més d'això, ací, al País Valencià, només ara comença a haver-hi, com aquell qui diu, biblioteques infantils i les que hi ha no sempre tenen mitjans per mantenir un fons bibliogràfic prou ric. Són els adults els qui han de sensibilitzar els xiquets cap al tracte amb els llibres, comprant-los-en o a través del préstec bibliotecari. és el que passa arreu d'Europa, ara que en parlen tant. [...]

—¿T'ho passes bé escrivint?
—Sí que em diverteix. Més que escriure, tota la mecànica anterior, anar imaginant els personatges, complicar-los l'existència, fer-los resoldre un problema o un altre, fer treballar la màquina de la imaginació, fabricar la història i veure com acaba.

—Això de la literatura infantil és tot un món especial, un gènere amb les seues categories i amb les seues divisions. ¿Tu de quin cantó estàs?
—La literatura infantil és un conjunt d'escrits amb valor literari, destinats en principi a lectors infantils. Però els xiquets saben molt i volen saber més, tenen una curiositat immensa i cap gènere no pot omplir-la. Igual que els adults però d'una altra manera. Tot els interessa: la història, l'experimentació científica, la fantasia més arriscada i el realisme més fidel. La qüestió és escriure de manera que puga atraure'ls, que no els canse. Els xiquets no s'han de cansar mai.
[...]

—De tota manera, tornant a això del còmic, ¿no hi ha perill que la imatge venç la paraula?
—No són mitjans que s'exclouen. Seguir les vinyetes d'un còmic no pot substituir el plaer de crear-se un mateix les imatges a partir del que va llegint, del llenguatge escrit. ¿Què passa quan veiem una pel·lícula basada en una novel·la que ja hem llegit? I això val tant pels menuts com per als grans. No trobem les mateixes sensacions, ens ho havíem imaginat d'una altra manera, encara que l'adaptació siga fidel i, la pel·lícula, ben feta. I, també, ¿quantes vegades si hem vist primer la pel·lícula, no hem buscat després el llibre amb interès? I fins i tot per a trobar-hi més suggestions.
Generalment ens impacta més l'obra escrita, perquè ens permet la llibertat d'imaginar la realitat o la fantasia d'una manera més rica que no pas les elaboracions ja fetes, ni que siga per un bon director, uns bons actors o uns bons dibuixants.
De qualsevol manera, tot forma part del bagatge cultural de les persones, des del principi de la vida. No té cap sentit voler establir fronteres ni qualificacions massa rígides."

(Camps, A., "Empar de Lanuza, que escriu per a xiquets. Si els grans sabessen llegir", El Temps, núm. 82 (gener 1986), p. 42-44)


Altres entrevistes: