—Podríem parlar de literatura i autoritat, sobretot en l'escriptura de dones, però també del que significa aquest concepte en general. Primer de tot, per què creus que es confon tant l'autoritat —que sempre és donada pels altres i des d'un mateix— amb l'autoritarisme?
—Després de gairebé quaranta anys de franquisme sembla bastant raonable que d'una manera fins i tot inconscient s'assimilés tot tipus d'autoritat a una imposició, una imposició militar, política, ideològica i, doncs, s'assimilés autoritat a autoritarisme. El posicionament de llibertat total, és a dir, la que s'atorgaven els mateixos individus enfront dels esquemes heretats, va propiciar moltes formes de vida noves, com també formes artístiques noves, etc. Des de la perspectiva històrica dels vint-i-cinc anys de democràcia, hi ha prou coses bones a avaluar d'aquells anys setanta, un moment de llibertat que en molts aspectes ha anat enrere. [...]
La davallada de les ideologies ha fet que tot quedi a les mans del mercat, és a dir del capitalisme més ferotge. Durant anys no s'han formulat opinions sobre moltes coses perquè semblava que el nou estat de democràcia, de llibertat, en les estalviava. Així, per exemple, el fet de tenir polítics professionals que es dedicaven a una sèrie de temes socials ha fet que ens en despreocupéssim, i això ha empobrit la ja tènue presència de la societat civil; en el fons és donar tot l'avantatge a les ideologies més dretanes. La professionalització de la política —i d'altres sectors, per cert— ha portat a pensar que la majoria de les nostres activitats no tenen res a veure amb la política en el sentit grec de «polis», i això no és pas cert. [...]

—El grup de Diòtima al voltant de la llibreria de Milà ens ha parlat de l'autoritat que certes dones escriptores, pensadores (les mares literàries)... poden suscitar en les seves «filles lectores». Això, no ho conec del tot, però diria que el treball de Maria-Mercè Marçal sobre Clementina Arderiu al 1985 n'és un bon exemple. Quan va començar a la literatura catalana la recerca d'aquestes mares simbòliques —com a font d'autoritat— per part de les crítiques i escriptores del país?
—Aquesta pregunta em permet parlar directament de la relació entre autoritat i tradició, i també entre literatura i tradició. La dona escriptora (passa igual als altres camps, però em cenyeixo al que conec més) descobreix que ha d'arrelar en una tradició on les dones hi són comptades amb els dits d'una mà: Víctor Català, Rodoreda, pel que fa a la narrativa del segle XX; pel que fa a la poesia, Salvà, Arderiu i Leveroni ja són força més discutides i, a l'època més recent, M.M. Marçal s'hi imposa, però no gaire més gent. Altres noms són citats, però quan es fan les antologies —i n'hi ha bones proves des de fa anys amb les nombroses antologies publicades— les poetes hi són pràcticament oblidades, i a vegades no se n'hi contempla ni una.
És clar, vist el panorama, fet a més a més des de la pretesa objectivitat —tot i que evidentment el gust de l'antòleg sempre hi té un pes important—, no és gens estrany que el pensament feminista aposti clarament per buscar les pròpies arrels, que hi són i són molt importants encara que sovint són amagades per manca d'edicions comercials o, simplement, per manca d'edicions o de reedicions. La literatura de dones necessita buscar la seva tradició i així, mirant enrere i buscant les mares literàries, poder arrelar i formular la pròpia experiència i el propi llenguatge. Aquesta necessitat de mirar enrere, redescobrir o descobrir per tirar endavant, es troba als antípodes d'un cert pensament que justament creu que el modern és abandonar la tradició. És a dir que la literatura de les dones es troba amb més problemes encara. I la llàstima és que, en un moment en què es parla insistentment de manca d'idees, de manca d'ambició literària, d'una crisi de projectes, a la societat cultural no s'hi vegi que el feminisme crític, literari, filosòfic està formulant conceptes, uns conceptes que d'entrada es refusen en la majoria dels casos per recels poc formulables o simplement per desconeixement.

—I el treball de Marçal, doncs?
—Pel que fa al treball que em comentes de Marçal, és evident que Arderiu és la poeta catalana clàssica que més es pot acostar, per profunditat de veu, a la tradició literària femenina que la mateixa Marçal buscava. Ja havia dit en una entrevista del 1997 que les seves principals i primeres influències poètiques eren absolutament masculines, que acceptava aquesta tradició, però que li calia descobrir-ne una altra, la femenina. I que en aquest camp estava tot per fer. Però Marçal no s'hi trobava sola. Justament ara que se celebren els deu anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Roig, és realment una vergonya veure que els seus llibres de memòries, les seves novel·les, etc., no són programades; al contrari, les obres de dues de les dones que han tingut més projecció pública de tot el segle XX són simplement obviades. Se'ls aplica un criteri que funciona sovint, generació rere generació, pel que fa a les dones escriptores, i que és el desprestigi progressiu de la pròpia obra, que sembla que s'exhaureix en ella mateixa incapaç de generar tradició. [...]

—Poèticament parlant, podríem dir que Akhmàtova atorga un record especial a la dona de Lot, que no té ni nom. Tu, com a dona, consideres l'obra d'altres dones com un motiu d'autoritat essencial a l'hora de fer els teus treballs com a crítica? Sense oblidar que has treballat intensament els homes: Ruyra, Llor, Folguera...
—Buscar el rostre i el nom de la dona de Lot té importància perquè ens remunta a la tradició bíblica, que té un valor simbòlic de primera magnitud. Si la tradició literària femenina busca arrels, interpretar i reinterpretar la tradició bíblica és fonamental: és una mica donar resposta a les primers preguntes, a les de l'origen. I el mateix passa amb la interpretació dels mites clàssics, una treballs que ara com ara tenen una repercussió important. Com a dona, en primer terme em sembla fonamental aquest tipus de treball que explica enigmes o actituds que ens deixaven sempre al marge. I com a crítica em sembla prioritari: és una de les línies fonamentals per interpel·lar-nos, per explicar-nos.
Pel que fa a la segona part de la pregunta, efectivament jo he estudiat a fons diversos escriptors i èpoques; és l'obligació de tot crític, de tota crítica, conèixer a fons la pròpia tradició, d'altra banda l'única que s'ensenyava a la Universitat quan jo hi era, però sempre em vaig decantar cap a escriptors que es consideraven una mica marginats, una mica als marges. El cas de Ruyra és evident. Se'n deia «el millor prosista de la literatura moderna», i després resulta que no es troba mai als programes, ni es tria com a tema als simpòsiums o col·loquis, que difícilment es reedita. Així mateix, vaig fer-me càrrec de l'edició de l'obra poètica de Joaquim Folguera: vaig restituir llibres que s'havien disgregat en edicions anteriors, vaig editar un llibre que havia romàs inèdit, etc. Però continua essent un oblidat i, en canvi, central en la vida literària dels anys vint, tot i que va morir jove. Aquest bagatge d'estudis sobre autors masculins m'ha servit molt a l'hora d'acarar-me a les escriptores, per poder-hi establir relacions de presència i absència, per veure com els escriptors masculins tracten el model de dona. La pregunta és: com és que els crítics homes poques vegades s'interessen per la tradició literària femenina, tret dels noms punters que he assenyalat?

—I, finalment, què ha representat el comitè d'escriptores del PEN dins la nostra literatura?
—«El dur desig de durar» anunciat per Paul Éluard: fer-lo present interpel·lant nous contextos, creant tradició. Volem recuperar la memòria històrica de les escriptores que ens han precedit, amb la intenció de promoure les autores del present.

(Adrià Chavarria: "Autoritat i tradició literària. Entrevista a Lluïsa Julià", El contemporani, núm. 25, gener - juny de 2002, p. 35-37)

* * *

Fa tres anys es va publicar l’escruixidor dietari de Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua, i ara arriba una biografia que il·lumina el conjunt de la seva vida a càrrec de la que va ser la seva amiga Lluïsa Julià, doctora en filologia catalana i catedràtica de secundària. Maria-Mercè Marçal. Una vida (Galàxia Gutenberg) repassa el recorregut vital de la poetessa que va morir de càncer el 1998, a l’edat de 46 anys. L’obra, minuciosa i rica del testimoni de persones que la van conèixer, es llegeix com una novel·la i retrata, de retruc, l’època dels primers anys de la democràcia a Catalunya.

—Com es van conèixer?
—D’entrada, per referències, perquè les dues estàvem a secundària i érem catedràtiques d’institut; la Maria-Mercè Marçal, al Joan Boscà. Però va ser quan es va formar el comitè d’escriptores lligat al PEN [1996] amb Montserrat Abelló, Mercè Ibarz, Neus Aguado, Josefa Contijoch, la Mercè i jo. Vam començar molts projectes juntes, entre els quals destaquen les Cartografies del desig, que va suposar un punt àlgid en la modificació de com es veia la literatura escrita per dones. Jo acabava de tenir el meu fill i la Mercè, que era molt generosa, em va proposar de fer conjuntament la primera Cartografia. Podia semblar molt estrafolària perquè vam agafar la Caterina Albert/Víctor Català, la Maria Antònia Salvà, que jo havia estudiat molt, i la Renée Vivien. Va ser impactant. Ara estem en vies de publicar el tercer cicle celebrat el 2001 amb gent d’altres cultures i que aleshores va quedar aturat.

—Aquest és un dels aspectes que més posa en relleu en la biografia, el fet que va reivindicar escriptores com ara Clementina Arderiu.
—Era una època en què s’havia arribat a dir que a la Mercè Rodoreda li feia els llibres l’Armand Obiols. Només fa deu anys i des d’aleshores hi ha hagut un boom importantíssim. La Mercè va mirar enrere i endavant. A partir d’ella es fa un gir fonamental en la manera d’estructurar la literatura catalana femenina. Això és degut a la seva força poètica i també a la seva feina en una sèrie d’articles que va recollir Mercè Ibarz el 2004 que són bastant breus però reveladors. Marçal no només era una gran poeta, sinó que era brillant.

—Com es planteja escriure la seva biografia?
—És un projecte del 2000 quan el malaguanyat Isidor Cònsul em va encarregar una antologia, Contraban de llum, amb un pròleg extens, i aquí ja vaig fer una primera cronologia. A partir del 2007 vaig prendre consciència que calia una biografia. En part, per la meva relació amb ella, ho sentia com un deute. D’altra banda es van començar a escriure tesis sobre ella, i tenia la sensació que faltava un coneixement més aprofundit. Es desconeixia tota la seva vida de lluita més directa política, la seva implicació amb el PSAN, amb el feminisme (a banda de les Divises), la seva importància a la Universitat d’Estiu de Prada... La poesia és la punxa de l’iceberg, però tota la part del substrat és el que pretén portar a la llum la biografia.

—La retrata com una persona brillant en els estudis, i també molt apassionada, algú que escrivia tal com respirava, i que per això la seva obra no es pot desvincular de la seva vida.
—Hi ha poetes en què la vida personal va per una banda i la literària per una altra. En ella l’entramat entre vida i escriptura és total. Només de mirar les dedicatòries dels seus llibres ja coneixes moltes coses. Era una persona molt necessitada d’estimació, de protecció, era com aquesta nena desvalguda que al final, davant la mort, recupera. Quan la veies no era una persona que destaqués, una líder, però ho era de manera discreta. En un moment determinat podia trencar aquesta timidesa i ser contundent, però sempre intentava passar desapercebuda.

—Sembla que la relació amb el Ramon Pinyol Balasch la va acomplexar de jove.
—Ell ho negarà perquè, de fet, ella era la primera a classe de grec. Però en la societat d’aquella època, si hi havia una parella de poetes, la dona sempre anava a remolc. A més, ell ja havia publicat i la va introduir en el món literari. Maria-Mercè tenia una gran cultura, però no era extravertida.

—Parla també de la maternitat i de com, en aquella època, ser mare soltera era pràcticament un acte subversiu.
—No entenem el que significava per a una noia de poble de família religiosa tenir un fill tota sola: era un trencament personal fort. Era una nena que havia estudiat gràcies al pare i que hi mantenia, malgrat tot, un vincle molt fort. Això li va suposar un conflicte personal profund que havia d’assumir. Algú m’ha preguntat per què no havia esperat el vintè aniversari de la mort, que és l’any vinent, per treure la biografia. No ho he fet perquè crec que la seva vida és d’una actualitat rabiosa, ja que en el tema de la dona hem anat enrere. Moltes fites que semblaven aconseguides s’han perdut, l’homocentrisme es camufla i adopta totes les formes possibles i es torna a imposar d’una manera cruel. No hem d’oblidar que, en el fons, Maria-Mercè Marçal fa una poesia profundament política, des del començament fins al final, recuperant l’imaginari femení. L’últim llibre que estava fent, no només el Pare Nostre, sinó El llibre de Maria, el nom de la seva mare, feia referència també a la Mare de Déu, i és una obra subversiva, avançada, utòpica, però, a més a més, política.

—També es pot veure en l’única novel·la que va escriure, al voltant d’aquesta escriptora francesa desconeguda de principis del XX, Renée Vivien.
—Crec que aquest projecte li va suposar la mort en el sentit que s’hi va capficar tant, i va ser tan abassegador...! Va anar fins a Mitilene seguint les seves empremtes, i Lesbos, que ara és un dels punts de recollida dels refugiats..., hi ha unes coincidències força interessants. Ara m’està arribant el feedback i m’ha fet il·lusió que hi hagi gent que s’hi reconegui com a generació. Fa anys que dic al Ramon que ha d’escriure la història de l’editorial El Mall, que ja sabem que va acabar malament i amb molts problemes, però passat el temps s’ha de veure el valor d’El Mall, que he volgut reflectir en la biografia. També volia que sortís la història de l’editorial LaSal, en què també es va implicar la Maria-Mercè.

—Per donar-la a conèixer?
—El Mall potser sí que es coneix i una editorial com Labreu se’n consideren els continuadors, però de successores de LaSal, la primera editorial feminista de l’Estat espanyol, n’hi ha? Ha quedat estroncada i és una llàstima perquè van fer un gran esforç. Per exemple, van donar a conèixer La infanticida, de la Víctor Català, i passen els anys i aquest país no té memòria. Encara ara caldria un projecte com LaSal amb un esperit de publicació de les clàssiques, i seria important.

—Per què ha volgut publicar ara la biografia de Marçal?
—Tenia clar que molts dels coprotagonistes de la història no hi seríem d’aquí a trenta anys i, tot i que la memòria en vida és molt arriscada, és tanmateix fonamental. Potser fa cinquanta anys no es considerava important, però ara cada vegada es dona més valor als detalls de la vida diària. He intentat explicar elements de la seva vida quotidiana, com anava vestida, petits fets que et serveixen per explicar el personatge, per exemple, que s’intercanviaven els vestits amb les amigues.

—També hi ha el perill que, amb els testimonis encara vius, no es pugui explicar tot. S’ha autocensurat?
—Algú no ha volgut parlar, com la Mai Cobos Álvarez [una de les seves relacions més intenses], que no s’ha posat a la meva disposició tot i saber que estava fent aquesta biografia. Potser vol dir la seva versió, no ho sé. De fet, aquesta és una primera biografia, estic convençuda que en sortiran altres i que té unes peculiaritats que no es podran repetir. Sí que he procurat contrastar algunes informacions mitjançant diverses fonts. Tampoc he volgut fer una hagiografia i deixar la Marçal superbé: he procurat ser objectiva.

—Quin és l’aspecte que més l’ha sorprès escrivint el llibre?
—La infantesa. Em pensava que hi passaria més per sobre, però el fet que ella nasqués just un any després que un germà seu que va néixer mort –fet que pràcticament no havia comentat a ningú–, ho vaig trobar revelador. Després va tenir la valentia de tenir la criatura a casa, la qual cosa mostra la fortalesa del personatge. La consciència de voler viure i assumir em va sobtar. A més, he intentant fer un relat unitari que donés consistència a tot l’iceberg en què es recolza la seva obra. Després, em va admirar la seva capacitat de cremar etapes tan de pressa: com una nena de poble és capaç de fer aquest procés i arriba al discurs femení català, però no es queda aquí, sinó que el relaciona amb l’europeu. Les traduccions que fa de les poetes russes, la novel·la sobre Renée Vivien, la capacitat que té de posar Catalunya a l’altura europea. Era un personatge excèntric, fora dels circuits, i partir d’aquí va catapultar el discurs femení, i per això actualment hi ha tantes poetes. A l’antologia que vam publicar juntes el 1999 de poesia catalana, Paisatge emergent (La Magrana), eren només trenta, i ara n’hi ha moltíssimes.

(Valèria Gaillard: "En el tema de la dona hem anat enrere", El Punt Avui, 9 d'abril del 2017)