Al senyor Josep Maria Ainaud, els redactors que formàvem la secció de Cultura dels primers temps del diari Avui li dèiem l'Arxiu Vivent. Ho sabia tot. Malgrat la bona voluntat que hi posàvem, en aquells anys 1976, 1977 érem uns periodistes plens de llacunes sobre la nostra història i els seus personatges. La solució era trucar al senyor Ainaud encara que, a conseqüència de les presses pròpies d'un diari, fossin hores intempestives. El senyor Ainaud, amb una paciència benedictina, aclaria qualsevol dubte.

Josep Maria Ainaud part de la generació que, l'any 1939, no es va conformar amb la derrota. Eren ben pocs però sabien molt bé el que volien, i finalment, van triomfar. La Catalunya que va emergir a la sortida del franquisme era tant o més catalanista que la de 1931. I això, i menys l'any 1939, no estava escrit enlloc. Naturalment, el triomf del catalanisme –dels catalanistes– va ser possible perquè el país –tampoc l'any 1939– no era una entelèquia tot i que durant molts anys hagués quedat enterrat, en bona part, sota tones i tones de por i conformisme. Ainaud i els seus no ho van ser gens, de conformistes. Només cal repassar la revista Ariel. Fa posar la pell de gallina constatar com, enmig de tantes privacions intel·lectuals i socials, l'exigència de qualitat no es va perdre. Els homes de la generació d'Ainaud no aspiraven a una Catalunya qualsevol. Aspiraven, per dir-ho així, a una Catalunya de qualitat.

(Agustí Pons. "Ainaud, la calor i la crisi", Avui, 14 d'agost de 2012)

* * *

Per a molta gent –i certament per a mi– l'Ainaud ha estat un amic i un mestre. Durant 65 anys, de quan jo tenia 17 o 18 anys i el visitava tot sovint al seu pis del carrer Muntaner. Ple de llibres. Ple de la seva cultura, de la seva humanitat, de la seva bondat i de la seva saviesa. En el sentit més ampli del mot, l'Ainaud era un savi de gran profunditat espiritual.

Un home de fe. De fe religiosa i de fe en els homes. I de fe en Catalunya.

De fe i d'esperança. Els últims cops que havia pogut parlar amb ell –molt malalt i molt conscient que el final personal era molt a prop– s'havia manifestat clarivident respecte a la gran i greu dificultat que a hores d'ara viu el nostre país. Però també amb molta fe en Catalunya i, malgrat tot, esperançat. Una esperança fruit, alhora, de la seva fe religiosa i de la seva fe en Catalunya i, de fet, de la seva fe en les persones, en la persona.

I ja que parlem de virtuts teologals afegim-hi la tercera, la caritat. L'Ainaud era un home respectuós amb tothom, però molt més que això. Era comprensiu, feia seu el valor dels altres i per a ell tenia tot el sentit la paraula proïsme. I, a més, tot això ho practicava amb elegància, amb discreció, era humanament i personalment distingit si bé, com que també era sòlid, era intransigent quan ho creia necessari. Era home de principis. Però sempre salvant les persones.

Josep Maria: gràcies per tants anys de mestratge patriòtic i polític, d'humanisme cristià i de generositat.

(Jordi Pujol. "Home de principis", La Vanguardia, 10 d'agost de 2012)

* * *

Una visió de conjunt de l'actuació dels catalans en el govern d'Espanya no havia estat mai publicada. Tenim estudis parcials sobre persones o èpoques concretes, però ens mancava una visió global d'aquest tema fonamental de la nostra història contemporània. Calia conèixer quina gent havia representat Catalunya dins de la política espanyola, des de Ferran VII als nostres dies, des dels llocs claus que són els Ministeris. Aquest llibre que tenim a les mans ens descobreix aspectes inèdits de la història del segle passat i del present, i ens dóna els perfils biogràfics dels polítics que més han intervingut en aquest joc apassionant de la dialèctica Catalunya/Espanya. Per a molts, serà una autèntica sorpresa; per a altres, el mite del Sísif se'ls farà encara més present. Conèixer el passat per a construir el futur és un dels reptes de la Història. I és un repte que no podem defugir, si volem complir els nostres deures de ciutadans d'un Estat de dret.

(Josep M. Ainaud. Fragment de Ministres catalans a Madrid. Barcelona: Planeta, 1996)