Manel Garcia Grau neix a Benicarló l'any 1962. Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València i professor de català a l'ensenyament secundari i de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I de Castelló des de 1995. Va començar a escriure, en castellà, al voltant dels 14 anys. Fruit d'això és el seu primer llibre Anthropoemas (1985), Premio Poesía Nueva de l'editorial Prometeo de Madrid, i també el Premi Pablo Neruda atorgat per l'Asociación Iberoamericana de Escritores de los EE.UU (Méjico, 1983), pel poemari inèdit Oficio del hombre. Però va ser al Col·legi Universitari de Castelló i a la Universitat de València on va començar a escriure en català, on va publicar diversos poemes en publicacions universitàries i en antologies i on es va despertar la seva passió i estima pel país i la seva literatura, palesa des de la publicació del llibre Quadern d'estances.

Poeta, assagista, narrador, crític literari i estudiós de la literatura catalana contemporània. La seva poesia ha estat valorada en dues etapes: la primera, que abasta des del seu primer llibre, de 1987 fins al 1994, ha estat vista per la crítica sota la influència d'un existencialisme d'arrel simbolista, amb un to escèptic i culte; la segona, des de 1997 fins al 2003, una poesia vinculada a un existencialisme d'arrel civil o de compromís cívic, en què l'escepticisme deixa pas a una clara intenció de compromís social; és un cant contra les desigualtats i el conformisme de la societat actual; és una poesia més directa, entenedora i combativa.

Ha estat guardonat amb premis com el Miguel Hernández d'Alacant (1986), el Gabriel Ferrater de Reus (1987), el Benvingut Oliver de Catarroja (1988), el Ciutat de Vila-real (1988), el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1990), el Premi Extraordinari de Doctorat (Universitat de Valencia, 1994), el Premi d'assaig "Àngel Sánchez Gozalbo", Ajuntament de Castelló, 1995, L'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona (1997), el Ramon Comas de Tarragona (1997), l'Ausiàs March de Gandia (2000), el Recull-retrat literari de Blanes (2000) i l'Agustí Bartra de Terrassa (2001).

Ha publicat una quinzena de llibres, entre els quals destaquen, en poesia, Quadern d'estances (1987), La veu assedegada (1988), Escenalls dels miratges (1988), Els noms insondables (1990), Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1994), Mots sota sospita (1998), La ciutat de la ira (1998), Anatema (2001), Al fons de vies desertes (2002) i La mordassa (2003).

En assaig, Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992), amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon, (1992), Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica (1994), De Castelló a Ítaca (1997), Polítiques (i) lingüístiques (1997) o Les suspicàcies metòdiques (2002). I en narrativa la novel·la El Papa maleït (2003) i La vella profecía (en premsa).

Com a crític literari va col·laborar al suplement "Cultura" de l'Avui i al "Cuadernos" del diari Mediterráneo i com a articulista periodístic amb una columna d'opinió als diumenges del diari Heraldo de Castelló.

Mor a Castelló de la Plana el 5 de juny de 2006.

Des del 2008 la Universitat Jaume I de Castelló convoca, amb la col·laboració de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i Perifèric Edicions, el Premi Manel Garcia Grau de poesia, que té com a finalitat impulsar el conreu de la poesia en català i recordar i homenatjar Manel Garcia Grau.