"Sens dubte, per entendre el sentit global de l'aventura, cal tenir en compte tres fets: 1) Foix es defineix, no com a poeta, sinó com a investigador en poesia; 2) mostra una prodigiosa capacitat de desdoblament i, a la vegada, d'adaptació, a les virtuts del possible destinatari; 3) la data que sol posar als textos indica, més que la realització verbal, l'experiència que la va provocar. O, en molts casos, l'inici de l'experiència. [...]
Foix va investigar en el món de les formes en vers, alhora en les més regulars i tradicionals i en les més noves i lliures, aquestes, sense, ja, cap designi programàtic. Del conjunt, cal destacar-ne, sobretot, 1) les recerques en la forma sonet, que és objecte d'un seguit de ruptures sintàctiques i, doncs, rítmiques i per a la qual va crear tot un repertori de rimes insòlites, i, a l'altre extrem, 2) en el versicle lliure de tipus oníric o, almenys, com diu en els Quaderns, «en ritme automàtic», amb el qual va construir prodigiosos inventaris de definicions i de transformacions; 3) els títols que precedeixen molts textos lliures, que són, ells mateixos, petits poemes en prosa i que estableixen amb el contingut unes relacions molt subtils; 4) la recerca de formes alternatives, ni que, algun cop, siguin fruit del pur joc, com, especialment, la substitució de la paraula per l'objecte. [...] D'aquí que Foix, com a poeta i com investigador, se sentís absolutament sol i que no busqués els seus homòlegs en el territori de les lletres, sinó en el de la plàstica. En Miró. O Dalí."

(Joaquim Molas. J. V. Foix. Investigador en poesia i amic de les arts. Barcelona: Fundació la Caixa / Departament de Cultura, 1994)

* * *

"Foix, semblantment a Riba, i als noucentistes, vol instaurar la tradició de l'humanisme català i alhora relacionar-se amb els corrents literaris més nous, que adapta amb originalitat singular, actitud que resumeix el seu vers tan citat: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». Pel que fa al «vell» es remunta fins a Llull, Ausiàs March i, gràcies a aquest darrer, als trobadors; del «nou» l'interessen especialment els futuristes i els surrealistes de l'escola de París, amb els quals manté relacions personals. Foix mateix s'ha definit com «un investigador en poesia», en considerar la poesia com una realitat objectiva, separada del poeta, però susceptible de ser explorada per ell [...]. Al mateix temps és conscient que la poesia és essencialment un artifici verbal, i pensa que el poeta és «mag, especulador del mot...». Malgrat la publicació d'aquest recull, Foix es donà a conèixer tardanament com a poeta i Gabriel Ferrater ha pogut parlar al pròleg d'Els lloms transparents de les «tècniques» de què s'ha valgut Foix «per retardar brillantment l'esclat de la seva fama». La publicació del llibre suscità escàs interès, a causa del tiratge limitat i l'aparent dificultat de lectura. De fet, fins els anys 50-60 no s'inicia la difusió de Foix, amb una influència sobre les noves generacions que no ha fet més que augmentar. Malgrat això, Pere Gimferrer considera Sol, i de dol «un dels grans llibres de la poesia catalana moderna, i sens dubte el títol que, del Cant espiritual d'Ausiàs March ençà, ha sabut afaiçonar més superbament la parla poètica a l'exposició d'un sistema de pensament»."

(Carme Arnau. "Pròleg", dins: Antologia poètica. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa MOLC, 1980)

* * *

"Adscrito, por su filiación cronológica, a la gran generación poética posnovecentista, integrada por figuras tan desemejantes como Josep M. de Sagarra y Carles Riba, Joaquim Folguera y Joan Salvat-Papasseit, su producción lírica participa simultáneamente de los rasgos contrapuestos de las dos grandes corrientes o tendencias que dividen a los poetas de aquella generación. Por una parte, el clasicismo de raíz simbolista y expresión más o menos arcaizante, inspirado en la obra de los trecentistas italianos y de los cuatrocentistas catalanes, desde Dante a Ausias March. Hereado de las influencias estéticas del novecentismo, a través de la boga sonetista de Carner y de la poesía metafísica de López-Picó, este clasicismo esencial, que está en la base del intelectualismo de Carles Riba, se reviste, en el caso de J. V. Foix, de ecos petrarquistas y ausiasmarquianos, trovadorescos e italianizantes.
Junto a ese culto de una poesía intelectual y metafísica, ceñida en los más rigurosos moldes estróficos, el gran poeta de Sarriá se muestra afecto, al propio tiempo, a las más audaces innovaciones vanguardistas. Plenamente inserto en los primeros movimientos subversivos del nuevo arte europeo de entreguerras, su temprana adhesión a las experiencias oníricas y subconscientes de la revolución superrealista le convierte, junto a Salvat-Papasseit, en una de las figuras capitales del vanguardismo en Cataluña. Buena prueda de ello es el éxito y la resonancia que alcanzaron, en el momento de su aparición, sus primeras recopilaciones de poemas en prosa a la manera superrealista: Gertrudis (1927) y Krtu (1932), completas en estos últimos años con la publicación Del Diari 1918 (1956) y L'estrella d'En Perris (1963).
Si, en el primer aspecto, J. V. Foix aparece como un artista reflexivo y consciente, dotado de un sustrato de cultura y de una sabiduria poética que le convierten en un poeta rigurosamente intelectual, su adhesión al automatismo psíquico puro de la escuela superrealista le muestra dotado de un extraño poder imaginativo y visionario, que aflora de los más turbios posos de la subsconciencia a través de una lúcida pasión mental. En uno y otro caso, nuestro gran escritor aparece, a la vez, como un poeta cerebral e imaginativo, que sobrepone a la realidad las visiones de la fantasía y que somete los dictados de la subconsciencia a la lúcida vigilancia de la razón."

(Antonio Vilanova. Destino, 13 març 1965)

* * *

"Al cap de deu anys de vida literària intensa, J. V. Foix publica el seu primer llibre, Gertrudis, aplec de proses fantàstiques. Foix, que excel·lí en els rengles de l'avantguarda literària, i fou potser l'únic que assimilà a Catalunya les normes i l'esperit del cubisme, es revela en Gertrudis com a precursor de la més moderna de les escoles: el sobre-realisme. Molt abans que Breton llancés a França el famós manifest, i àdhuc molt abans que les teories de Freud haguessin interessat a cap home de lletra, J. V. Foix escrivia el seu fantasiós Diari (1918).
    Imatges incoherents, no lligades sinó per un estil inflexible, perfecte, senyorívol. Crònica de somnis. J. V. Foix, cronista del somni, heus ací en efecte un títol que escauria al nostre escriptor. Somnis que passen com núvols, fent-se i desfent-se, amb prodigiosa mobilitat: aquest és el contingut de Gertrudis. És endebades que hi cerqueu una narració, tal com entenem el mot. I no pas perquè J. V. Foix no conti. Conta i en un to minuciós i lúcid. Però les coses, en aquest llibre singular, s'esdevenen en un món "sobre-real". No ens esveri, doncs, la vaguetat aèria dels paisatges i de les figures. Després de tot, es tracta d'un món dels somnis, ple de mutacions brusqyes, insospitades. Bell llibre de prosa, Gertrudis. J. V. Foix és un estilista fred però magnífic. Els seus paràgrafs, cisellats tendres com una rosa malalta, tenen la beutat marmòria i humana alhora dels poemes en prosa de Baudelaire."

(Tomàs Garcés. "Un precursor", La Publicitat, 3 d'abril 1927)