"Jordi Ferrer (1964) deu ser el millor sonetista actual en català. I n’hi ha de molt bons: Comadira, Llavina, Dachs, entre d’altres. Però Ferrer ha fet del sonet, i de l’ambició d’arrodonir sonets, una devoció de termini llarg i de perfeccionament continu, i amb una constància creativa –i una qualitat!– que l’ha dut a haver-ne confegit més de vuit-centes mostres impecables. L’última evidència d’aquesta mestria és Licor de garrafa (Fonoll, 2023), el llibre guanyador de l’últim Premi de Poesia Alella a Maria Oleart, que n’aplega quaranta de nous.

Amb un 'sentit de l’humor tendre i murri', com afirma Martí Sales al pròleg del volum, Ferrer tensa versos modèlics, estrofes d’un gran talent –tan conceptual com d’imatgeria– i unes línies discursives que es presenten, un cop i un altre, sòlides i imprevisibles. Per mi, però, la gran marca de la personalitat de Ferrer com a sonetista és la seva brillant imaginació narrativa. Cada sonet sorprèn amb una escena singular –a vegades més interior, a vegades més d’observador espieta– i amb un personatge aparentment sense fissures, que la veu poètica munta i desmunta, i deixa exposat, girant-lo davant dels nostres ulls lectors com si algú ens pelés –d’una sola passada– una taronja per a nosaltres sols. Preciós. I divertidíssim –en tots els sentits– quan el narrador juga a la distància de la tercera persona, i molt inquietant quan no s’hi fa dissimulable el pes, explícit o no, despullador, d’una primera persona sàvia i, moralment, autodesmitificadora. Sense reserves.

No destapo cap de les escenes ni dels personatges, per reservar als lectors el plaer de cada descobriment narratiu. Però intentaré oferir-ne perfums indirectament. La primera cara vista de cada sonet del recull és la del talent lingüístic virtuós de Ferrer: jocs de rimes magistrals sense exhibicionisme, encavallaments al caire de la llegibilitat, encaixos i desencaixos de versos i idees. És un talent verbal que acompanya l’agudesa temàtica dels pretextos integrats –desagregables i indestriables alhora– en cada relat: les persones vistes com a antenes receptores de senyals, la raresa de l’enterrament domèstic d’una arna d’armari, les pràctiques altisonants dels mentiders professionals, els plans visuals unificables de núvols i vaixells, el somni d’un intrús o el son d’un posabombes, la saviesa dels ocells, els líders impol·luts, la invenció d’envasos, l’atletisme quotidià, la infatuació del lampista, l’emmagatzemament d’herois, la mestra que s’allisa la faldilla, les pertorbades notícies aèries, les passions autohumiliadores…

(...) Cada poema, doncs, és una ocasió creada per a una comprensió viva –quina gran capacitat de penetració, quin immens sentit de l’humor– de la màgia emmiralladora dels millors sonets. D’aquest sonetista anomenat Jordi Ferrer. Que és 'tendre i murri'."

(Esteve Miralles: "Jordi Ferrer: el millor sonetista", Núvol, 30 de juny de 2023. En línia)
 

* * *
 

"El sonet representa, tal vegada, la forma més clàssica i universal de la tradició poètica. D’ençà del Renaixement, molts dels grans poetes l’han conreat i, al nostre país, han excel·lit en la seva pràctica des de Pere Serafí fins a Joan Brossa, de Francesc Fontanella a Narcís Comadira. Però aquesta circumstància, precisament, incrementa la dificultat del repte, atès que són tants i de tan alt nivell els sonets produïts i coneguts. A Licor de garrafa (un títol provocadorament entremaliat), Jordi Ferrer n’ha aplegat quaranta, escandits en decasíl·labs, mitjançant els quals ha reeixit a traçar un itinerari que ens va conduint a través d’alguns dels aspectes més fondament reveladors de la condició humana.

El maneig del sonet per part de l’autor —que ja ha publicat anteriorment uns altres llibres basats en aquesta mateixa estructura mètrica— és d’una precisió i soltesa estimables, la qual cosa ens parla no tan sols del domini que posseeix de la tècnica i dels recursos estilístics sinó de l’idioma en ell mateix, ja que sense aquest coneixement minuciós de les possibilitats lingüístiques seria impossible l’art de pastar el llenguatge fins a aconseguir trobar aquell verb o aquell adjectiu que millor escauen al concepte, és a dir, saber aplicar les solucions que requereix cada vers.

Un dels trets distintius dels sonets d’aquest llibre es troba en la seva narrativitat, perquè molts d’aquests constitueixen petits relats amb un plantejament, un desenvolupament i un desenllaç. Petites històries on podem veure retratats personatges quotidians com ara la professora d’«Havent dinat» (mestra dels nens i d’ella gens mestressa), el passatger espantat de «Turbulències» (cabells gebrats, ulls secs, mirada erta), l’operari de «Rendició» (armat d’un tornavís a la manassa), l’homenic maldestre de «L’autèntic atleta» (amb mans i cor i amb l’ànima mesella) o l’home d’èxit de «Sic transit» (executiu d’agenda atrafegada), tots ells tractats amb una veu que bascula entre la caricatura i la tendresa."

(Miquel-Lluís Muntané: "Sonets a raig", Caràcters, 12 de febrer de 2024. En línia)