"Amb un cert afany de simplificació, dèiem recentment que, tot seguint el títol que Ferrater donà al volum que comprèn els tres llibres que publicà separadament i que amb correccions i afegits componen Les dones i els dies, hi ha dos temes que l'autor subratlla com a centrals dins la seva obra: el de l'experiència moral de les relacions entre els homes i les dones, en totes les seves formes —amistat, amor, erotisme...—, i el del pas del temps, que pot ser l'històric o el personal, i que, moltes vegades, resulten indestriables l'un del altre. Aquests temes han estat repetidament esmentats per Ferrater com els bàsics de la seva obra, i fins i tot en vers ho diu explícitament:

Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

Precisant una mica més, direm que, en el primer cas, el tema s'estén a tota mena de relació moral entre els homes, sense distinció de sexes, i en el segon —el del pas del temps, que en Ferrater es caracteritza sempre com un pes feixuc que plana constantment sobre els homes— s'estén al de la seva negació, és a dir, als moments immòbils en què, en deturar-se, el temps deixa com un espai necessari per a l'aparició de la fugissera presència de la felicitat i la llibertat.

Caldria, ara, aprofundir en aquests temes, massa generals per tal de veure com els poemes de Ferrater els matisen i com, per sota d'ells, endevinem, més que altres temes, algunes de les tensions profundes i, potser, alguns dels elements inconscients que són a l'origen de tota la seva poesia.

Hem de recórrer, ineluctablement, als textos mateixos de Ferrater per intentar demostrar que, tanmateix, les nostres consideracions no es basen en una elucubració generalitzadora, més imaginativa que no pas real. I hem de recórrer a citacions moltes vegades repetides les quals demostren si més no, la constància en la lucidesa i la racionalitat dels plantejaments de Ferrater. Així, començant pel principi, citarem els versos inicials d'«In memoriam».

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les fleurs du mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
(...) La vida
moral? S'hi acosta, però se'm fa ambigu.
Potser el terme millor és l'egoisme (...)

Aquesta mena de confessió descobreix algunes de les preocupacions bàsiques de Ferrater: en primer lloc, per l'enfocament mateix del poema, el record, que més endavant retrobarem. Després, com una constatació, el precoç descobriment de la poesia. I ja, entrant en els termes de la poesia, la vida moral i l'egoisme, que és tant com dir la vivència personal de les coses i el món, des de la llunyania d'un cert distanciament moral, tema de tot el poema i de bona part de la poesia de Ferrater.

Com a poema inicial del primer llibre del poeta, «In memoriam» és, doncs, tot un manifest, de plantejaments molt clars. Diríem que gairebé no cal recórrer als fragments de la poètica que conté l'edició original de Da nuces pueris. Només que hi afegíssim el to narratiu del poema, hauríem trobat una part de les claus que ens faran comprendre la resta d'aquesta obra.

Tornem, però, al fragment esmentat. Hi ha, al primer vers l'esclatada de la guerra com a punt de partida, és a dir, la constatació d'un fet històric important com un trencament o, millor, com el començament d'una etapa diferent en la vida de l'autor i al qual la resta del poema farà referència constant. Però immediatament vénen els versos —que en la nostra citació acaben amb el mot «egoisme»—, en els quals el poeta no solament opera un distanciament respecte a la guerra, sinó que adopta una actitud escèptica o despectiva, que tracta de definir, però que sobretot, al moment d'escriure —més de vint-i-cinc anys després—, encara jutja més important. Voluntàriament o no, Ferrater, amb aquesta actitud, provoca un altre distanciament, ara, amb aquells poetes de la seva generació, i d'altres de més grans o més joves, per a la majoria dels quals —en plena explosió d'una certa poesia social o de realisme històric— la guerra i les seves conseqüències són el centre de llurs preocupacions."

(Josep Maria Castellet. "Alguns aspectes de la seva poesia", Serra d'Or, juny 1972)
 

* * *
 

"Fins i tot en els poemes llargs, narratius, més pròxims al realisme històric, les caigudes de tensió motivades per la tendència al més extrem prosaisme eren compensades per llampegueigs de metàfores intuïtives que ressaltaven dins aquest context. Era una poesia, doncs, difícil, que no lliurava el seu sentit de seguida, sinó que exigia com la poesia postsimbolista una exegesi detallada i minuciosa, que invitava al joc intel·lectual del desxiframent, i que, fins i tot així, retenia sovint un últim residu d'ambivalència o obscuritat. La separava de la tradició simbolista —i l'apropava, com a ell li agradava remarcar, a la poesia anglesa contemporània— no tant la temàtica deliberadament apoètica com la manca de pretensions demiürgiques, el quedar-se ençà de la presumpció de ser una reordenació recreació del món, una revelació del seu sentit ocult últim. Ferrater, per dir-ho una vegada més amb els seus propis mots, no es deixava temptar per l'inefable. Però si aquesta reticència i aquest sentit de les proporcions es prestaven a ser interpretats com a una mostra de realisme —i ho eren, sense cap mena de dubte—, la naturalesa del joc intel·lectual refinat i complex i la corresponent manca d'intenció política d'aquesta poesia la distingien molt clarament dels postulats del realisme històric. [...]

Els seus versos proposaven, amb tots els matisos del cas, una moral: una moral basada en una visió lúcida dels mancaments i les febleses humanes —començant per ell mateix— i que invita a una mútua indulgència i a gaudir dels plaers de la vida, a ser feliços. El seu ideal moral semblava ser el del jove ple de vida, que se sent centre absolut del món i que usa i abusa del seu cos. Ferrater, però, escrivia des del punt de vista d'un home madur, el cos del qual ja no sempre respon com caldria i que ha viscut massa per poder actuar ja amb la incomplicada naturalitat d'un adolescent. La poesia és aleshores —ho és, vull dir, per a Ferrater— una manera de reviure, en el record, i, alhora, d'explicar, el que l'adolescent va viure sense cap necessitat d'explicacions. Hom no escriu poesia fins «passats vint anys» dels fets.

També és, però, altres coses: la sàtira amarga del món creat i controlat pels grans —sense, de vegades, perdonar-se a si mateix— i la celebració d'aquells moments en què sobretot el contacte amb els joves, i molt especialment el contacte sexual amb les joves, permet al poeta madur de ser, un altre cop, jove ell mateix.

L'erotisme és l'altre gran tema de Ferrater. Em sembla, doncs, que no cal insistir en la coherència de la poesia de Ferrater amb la seva pròpia vida d'etern adolescent, sempre en plena provisionalitat, sempre negant-se a posar seny. I amb la seva mort: el suïcidi, el dia que la imminent decadència física amenaça la continuïtat d'aquesta existència lliure."

(Joan-Lluís Marfany. "Gabriel Ferrater", dins Riquer; Comas; Molas: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. XI, 1988)
 

* * *
 

"La germanofília de Gabriel Ferrater, si ens atenem al que relaten les seves cartes, contrasta amb la seva afició per la lectura d'autors francesos, cosa que encaixa amb el seu bon coneixement de la llengua francesa, que havia millorat molt com a conseqüència de la seva estada a França. És probable que la germanofília fos un desig, unes ganes d'identificar-se amb un món distint del dels seus pares, una manera d'estar prop dels més malvats. No hi ha indicis per pensar que tingués un coneixement massa profund del nazisme o del que representava la cultura alemanya clàssica. A Reus, i en aquell temps Gabriel Ferrater només coneixia bé Reus, no era habitual que s'hi representés una òpera de Wagner ni tampoc una peça de teatre de Von Kleist, Schiller o Brecht. En la seva debilitat per la lírica germànica o pels fabulosos teatres alemanys tocava d'oïda, però no pas per coneixement directe dels fets.

Gabriel Ferrater seguia escrivint algun poema. Ho va fer a França i després del seu retorn, a Reus i a Barbastre. Acostumaven a ser sonets o tankes. Segons Xavier Amorós, «Gabriel Ferrater tenia prou sentit crític per fer-los desaparèixer, com si només fossin una mena de pirueta verbal» (X. Amorós, 1997). Hi ha bocins d'alguna de les cartes que va enviar des de Barbastre que tenen també un cert alè poètic. Destacaria com a exemple aquest bocí d'una carta adreçada a la mare, a l'octubre de 1944: «ventet, fulles mortes que semblen trossos de la pell resseca del soc, matins de color de fi del món» (Carta a la mare, 17.10.1944)."

(Ramon Gomis. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Proa, 1998)
 

* * *
 

"Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972) representa un altre vessant, ben oposat al d'Espriu, del tema del carpe diem: l'aprofitament del dia. La visió de la quotidianitat queda palesa en les seves poesies irregulars, de ritme i de rima múltiples, sovint autàrquics. Quant a la temàtica, Ferrater no és solament un poeta independent respecte a la potent tradició moral del Noucentisme, sinó fins i tot impermeable a la gran influència que tingueren les formulacions espriuanes en els poetes de les generacions joves de postguerra.

Com es pot veure, les conseqüències de la guerra no van determinar cap «front poètic» homogeni. Espriu es decantà per una reflexió fúnebre i closa a l'entorn del tema de la mort; Brossa es dedicà al malabarisme dels mots com qui intenta trobar, a l'atzar, una fórmula més o menys de salvació; Pere Quart es movia bàsicament en el terreny de la sàtira, més enllà de la ironia de Brossa i els recursos grotescos d'Espriu; Riba es refugiava en una poesia hiperintel·lectual i elegíaca, de metre clàssic i lèxic neologista.

Gabriel Ferrater, en tot aquest ventall de «sortides expressives» al problema de fons que els vincula a tots, respon amb el to poètic més ajustat a allò que podríem anomenar una actitud «realista».

[...] El «realisme poètic» de Ferrater passa, abans que res, pel nivell formal dels seus poemes. Tan deliberadament com tots els poetes solen fer-ho, però amb una deliberació oposta a una llarga tradició estilística. Ferrater practica una escriptura pròxima al llenguatge col·loquial. El seu llenguatge poètic té la ressonància d'una incursió desmenjada, distreta i circumstancial pels camins dels records més quotidians: «Col·lecciono dies, però els tinc tots repetits», va escriure."

(Antoni Carbonell, Anton M. Espadaler, Jordi Llovet i Antònia Tayadella. Literatura Catalana. Barcelona: Edhasa, 1979)
 

* * *
 

"No sé si caldria repetir encara que un poema és un parlar més o menys amb música interpretada pel propi cos del poeta, o que ell escolta i reformula per als seus lectors. En tot cas es tracta d'una música que parla sovint a mig dir en totes les eventualitats. Escoltem doncs encara al Biel quan amb el «realisme» (?) descriptiu, precís de l'IN MEMORIAM, ens dirà que

Una nit hi va haver un concert d'orquestra.
El pare m'hi va prendre, i tremolava
tot jo d'impaciència. La música
parfois nous prend comme une mer, i a mi
que em prenia aleshores una mar
d'un temps que anava a ser perdut, i es veia
perdent-se i desdient-se, m'excitava
la idea de donar-me a un altre flux
més personal, o almenys sense companys,
ni que fos amb el pare...

El flux i la fruïció a què es fa referència, és ni més ni menys la poesia."

(Francesc Tosquelles. Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura de "In Memoriam", de Gabriel Ferrater. Reus: Institut Pere Mata, 1985)