Pompeu Fabra i Poch va néixer a la vila de Gràcia el 1868. Des de molt jove va expressar el seu interès per la lingüística, tot i que seguirà estudis d'enginyer industrial. Cap a la dècada de 1890 el trobem vinculat a L'Avenç, i és sota aquest segell que publica les seves primeres propostes en el camp de la gramàtica: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898). Fabra, amb l'ajuda dels seus amics de L'Avenç –sobretot Jaume Massó i Joaquim Casas–, va tenir un paper cabdal en la campanya d'aquesta publicació per a dur a terme una reforma ortogràfica, amb la qual es posaven les bases del català modern.

Poc després de veure la llum el Sil·labari català i el Tractat d'ortografia catalana, tots dos del 1904, Fabra tindrà un èxit notable amb la comunicació presentada al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Corria l'any 1906 i el gramàtic ocupava una càtedra com a enginyer químic a Bilbao; però aquesta circumstància no li va fer oblidar la seva gran passió. Durant el temps que va passar al País Basc continua l'estudi de la llengua a través dels romanistes i, fruit d'aquesta estada, publicarà el 1912 la seva fonamental Gramática de la lengua catalana, que tindrà una nova versió el 1918: Gramàtica catalana.

Les seves traduccions d'Ibsen i Maeterlinck, publicades a L'Avenç van contribuir al propòsit d'una reforma que a poc a poc anava consolidant-se. L'Institut d’Estudis Catalans adopta la gramàtica de Fabra com a oficial i promou l'edició d’una versió escolar. Així neix el Curs mitjà de gramàtica catalana (1918), un bon exemple de la preocupació de l'Institut i dels impulsors de la reforma per l'escola i l'ensenyament de la llengua. La lògica de l'ordre fabrià pren cos també entre els escriptors, que segueixen amb fruïció els articles del gramàtic a El Poble Català i celebra més tard la seva publicació en un volum: El català literari (1932).

Durant la dècada dels trenta, Fabra dona a conèixer el Diccionari general de la llengua catalana (1932), autèntic pilar de la llengua, segons la seva concepció. Pompeu Fabra es va exiliar l'any 1939, però el seu esforç per a dotar el català d'una eina útil i moderna no va cessar. A Prada de Conflent treballa en la seva pòstuma Gramàtica catalana, que veurà la llum el 1956 gràcies a l'acurada edició del seu deixeble Joan Coromines.

Pompeu Fabra va morir a Prada, després de rebre nombrosos homenatges a l'exili, el 1948.

Entre els anys 2005 i 2013 s'ha publicat tota l'obra de Pompeu Fabra, un total de deu mil pàgines que constitueixen els nou volums de les Obres completes, sota la direcció de Jordi Mir i Joan Solà, amb la col·laboració de trenta especialistes.