—Com consideres la teva producció literària des d'aquest punt de vista de "servei"?
—Les novel·les van fer la seva funció cultural i social els anys 50. Van servir perquè la gent del carrer llegís en català, ho entengués i veiés que podia arribar fins al final. Evidentment hi havia altres obres catalanes, però es tractava sobretot de poesia, i la poesia és un món més refinat i minoritari. Ara diuen que durant aquells anys hi havia massa realisme, però s'ha de saber que el realisme era l'eina de treball i que explicar coses del país no era només fer literatura. [...]

—Però tens altres gèneres a més de la novel·la…
—Els meus llibres de viatges són, crec, més interessants. Potser perduraran més que les meves novel·les. Com els faig? Molt meticulosament. Escullo un itinerari, generalment circular, per poder agafar el cotxe de tornada i començo a caminar amb una mica de menjar al sarró, un bloc de notes i un bolígraf. Acostumo a fer uns 25 quilòmetres diaris a base de llevar-se aviat, caminar una hora i descansar-ne una altra. [...]

(Lluís Busquets: "Josep Maria Espinàs, de trinxera en trinxera" (fragment), dins Plomes catalanes d'avui. Barcelona: El Mall, 1982)

* * *

—Quins són els orígens de la seva passió per la lectura, per la literatura en general? ¿Com i amb quins llibres es troba abans d'arribar a la seva primera maduresa literària?
—Jo no sé si tinc tanta passió per la lectura; potser per la lectura en general sí, però no per les lectures que són considerades cultes. És veritat, però, que quan tenia nou o deu anys vaig llegir tots els llibres de Jules Verne, Salgari no em va agradar tant, però Verne, sí; m'interessava la geografia, el descobriment dels noms exòtics que sortien als seus llibres. Després, vaig fer lectures diverses i potser dolentes en molts casos ja que he llegir d'una manera irregular. Més tard vaig llegir molts llibres de poesia de tota mena, i vaig rebre la influència de la literatura nord-americana, que per a mi va ser important. Em referesc a Steinbeck, el Hemingway corresponent…

—Com treballa vostè en un viatge? ¿Pren notes? ¿Es documenta sobre els llocs?
—El meu paper és molt modest, és fer un llibre de viatges, una crònica, a partir d'unes notes on jo escric allò que veig. No sóc cap savi que estudia en biblioteques per a aportar tot el que s'ha conegut sobre aquella comarca a través de generacions; hi ha altres persones que poden fer aquestes anàlisis. Jo sempre defenso que això és un llibre d'un viatge a peu i només hi explico el que he vist, però no demaneu, en el cas de la Llitera, que toqui el cas lingüístic com ho farien els lingüistes o que expliqui la història de quan això va ser Aragó, no, perquè no és un llibre d'erudit, és un llibre viscut, és un llibre fet a peu.

—No el decep una mica que sigui quin sigui el tema els seus llibres es venguen sempre igual?
—No, no, al contrari. Com que jo no he pretès mai passar a la història de la literatura, i crec que un dels meus errors és dir que la literatura no és la cosa més important del món, això t'impedeix immediatament que et considerin, que puguis aspirar al Nobel i tot un seguit de coses. Però jo sóc molt feliç considerant que la literatura és la meva manera d'explicar-me en determinades facetes de la vida, que no en totes. Jo crec que deixaria d'escriure si la gent no em llegís.

—Un autor s'acostuma a ser llegit?
—Els que tenim la sort de ser llegits ens hi acostumen, i els que ho voldrien, no s'acostumen a no ser escriptors. Jo sóc escriptor perquè la gent em compra els llibres, encara que no sigui, és clar, l'única veritat.

(Xulio R. Trigo: "L'any Espinàs" (fragment), revista El Temps, núm 273, set. 1989)

* * *

—Hi ha una certa línia pedagògica, moral o paternalista als vostres articles?
—Em penso que no hi ha de ser. Pedagògica, en el sentit de voluntat, ho podríem discutir. Jo crec, però, que en tot el que es fa, en certa manera, és pedagògic i serveix perquè algú aprengui alguna cosa; això sí. Jo també aprenc, de veure una exposició o de veure una entrevista a la televisió, o de llegir un article… Tots aprenem coses; per tant, tot és pedagògic en algun sentit determinat, i dir que una tasca periodística com aquesta no ho és seria absurd. [...]

—Creieu que existeix –i que s'ha d'emprar– per a les obres de ficció un llenguatge diferent que per a les que no ho són? Es pot parlar, realment, de l'existència d'un "llenguatge literari"?
—Jo tinc la tendència a considerar que no hi ha llenguatge literari, a no voler diagnosticar quan un llenguatge és literari i quan ho és; això em sembla una divisió que no és actual, que no és moderna. Quin és el llenguatge literari? Aquell que serveix per a fer obres literàries? Aquell que demostra tenir un cert nivell o una certa ambició? Jo no em veig amb cor de dir que hi ha un llenguatge literari i un que no ho és. Per exemple, el llenguatge d'El teu nom és Olga, que no és una novel.la –per tant, no és ficció–, és literari o no? Com que no és una novel·la, hi ha una certa tendència a pensar que no ho és. Però, per exemple, les crítiques del llibre que vénen d'Anglaterra, escrites en anglès, parlen de l'estil literari d'aquest llibre; aquí, en canvi, aquest aspecte no s'ha comentat gaire, precisament perquè no es tracta d'una novel·la. Potser encara estem molt fixats en el punt que, allò que no és ficció, ja no és literatura.

(Marta Nadal: "Josep M. Espinàs, l'òptica de la diversitat" (fragment), revista Serra d'Or, núm. 362, febrer de 1990)

* * *

—El filòsof Peter Sloterjick explica que en lloc de córrer rere la felicitat, hem de caminar més lentament perquè la felicitat arribi a nosaltres. És aquesta la idea del vostre constant anar a peu?
—Sí, els viatges a peu m'han permès entendre-ho. Quan vas molt de pressa l'única cosa que veus, des del tren o des del cotxe, són postals, imatges fixes l'una rere l'altra. Tot està parat. En canvi, a peu, tot es posa en marxa al teu voltant.

—L'editora Isabel Martí us va suggerir que deixéssiu d'anar a peu per Catalunya perquè aquí ja us coneixien massa. Després de passejar per altres indrets, heu tornat a casa. Com heu resolt el fet que us coneguin?
—No l'he resolt. M'ha passat una altra vegada. El fet que a Castella o a Extremadura em reconeguin és una anècdota agradable, quan passa massa sovint em desmunten l'expedició. Quan camino, jo sóc aquell que ha deixat la closca i fa una immersió en un món desconegut. A l'Alt Camp hi ha una llum i un paisatge magnífics, però això es preveu, la gent, no. És la gent qui em sorprèn i qui m'interessa. Un cop estava dinant amb el Joan Coromines i el seu germà, que em va suggerir d'anar al Pla de Busa perquè era molt bonic. El filòleg li va respondre: "Què hi ha d'anar a fer l'Espinàs allà si no hi ha ningú?". Havia captat perfectament les meves intencions.

—I el fet d'escriure de gent que després us llegirà, com ho porteu?
—Jo em sento absolutament lliure perquè els meus llibres no corresponen a cap encàrrec. He tingut la sort de no estar mai subvencionat i he tingut la llibertat d'interessar-me pel que m'ha semblat. De tota manera, el meu temperament no és de burxar ni de buscar els draps bruts de la gent amb qui parlo.

—I no hi ha temptacions de modificar la crònica dels fets perquè quedi literàriament més interessant?
—No. Ja he fet una desena de llibres de ficció. En els viatges a peu jo vaig a buscar la dimensió de ficció que hi ha a la realitat. Els personatges i fets amb què topo són superiors a la meva imaginació, i els viatges es poden llegir com una novel·la.

—En aquest Viatge a peu per l'Alt Camp, l'escriptor també pot ser present en la reflexió sobre el pas del temps i la vellesa.
—En aquests llibres hi ha més reflexió del que sembla. No pots posar-te en contacte amb algú sense pensar abans alguna cosa. Ja he fet 19 viatges a peu i els anys han passat, però no és una reflexió sobre mi mateix. Jo no vaig a peu ni per excursionisme ni per trobar-me a mi mateix. La introspecció és espantosa i dir que t'has de conèixer a tu mateix és el pitjor que s'ha escrit a la història. I si després no t'agrada el que descobreixes? I si t'emportes un disgust? El que és apassionant és conèixer els altres. De tota manera, en aquests viatges sóc l'antiperiodista. En aquests viatges no pregunto. Només m'acosto amb respecte al seu territori. Em fico en un ambient que ja viu per ell mateix.

—Destaqueu la sensació de llibertat del caminant que tria on anar i amb qui parlar; com a escriptor també exerciu aquesta llibertat a l'hora de triar el gènere. Sou un franctirador.
—Encara hi ha qui creu que la literatura només pot ser novel·la o poesia i aquesta visió, que a altres literatures no hi és, és empobridora. Altres països tenen clar que la literatura és com s'escriu i no quin gènere es fa servir. Jo desconcerto. Ni tan sols serveixo per als excursionistes…

—Què heu après de la gent?
—He après a admetre la diversitat. A través de la lentitud, per força, descobreixes la diversitat. Això m'ha format. M'ha preservat de no ser dogmàtic. El viatge a peu també és viure el present. Entre poble i poble es va esborrant el que he viscut i ja em preparo pel que vindrà, per a nous estímuls. Caminar em serveix per anar esborrant el que he viscut el dia abans i això forma part de la meva identitat. També he entès la capacitat enorme de la gent per ser feliç. Alguns cops, la lògica pessimista falla. Penses que una persona té totes les cartes per ser un desgraciat i resulta que és feliç perquè el seu fill va anar a dinar a casa el diumenge i li havien augmentat el sou. La tristesa és un fet humà, però jo sóc un optimista històric.

(Ada Castells: "La lentitud et permet descobrir la diversitat", diari Avui, 27 de novembre del 2007)