FINESTRES


un poema és la resposta a un poema de la mateixa
manera que un poeta és la resposta a un poeta
el xiulit llunyà d'un tren s'allarga com els freds
melangiosos pel novembre
quan s'ha fet l'hora reminiscent del porpra
un estol d'estornells ha traspassat el cel de foscos
inesperats
gairebé a l'uníson les finestres
han volgut emborrossar cada flexo
i així m'han semblat lleugeres les nits
del carrer amb lluna
inclosa
que persevera frivolitats dins un cel
solsit de rosada

EL CLOT DE LA MOTA


Sap que el prodigi dura un instant,
el gest precís dels fanals quan més lívid
destil·len el silenci. Que s'albira
puntual xàfec malva i oronetes.

Dòcils pupil·les transmeten rigor
de segle escàs amb ullals on abeura
la fam de la història. I eren
temps de marjals atapint horitzons,
sendes i nens de terra percaçant
bestioles amb nom de sant petit.

Un instant fugitiu i ja n'és còmplice,
motiu i còmplice d'un món enllà
l'estiu de bat a bat, enmig d'un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l'últim raig de sol sempre era verd.

(Del llibre A les palpentes del vidre. Barcelona: Columna, 1998)