ÈPOCA: Primeria del segle XX
LLOC: Eivissa
ESCENA: Una casa senyorial de Dalt Vila. Sa sala, ben moblada. Mobles antics. Butaques, cadires, un aparador i una taula camilla. Dos portes laterals.
PERSONATGES:
DONYA EMITETA: Molt senyora i molt estirada, però bona dona.
DON PACO: Més pinxo que un tenedor i amb una barra que se la fonya.
EULARIETA: Sa criada; polideta, llesta i molt enamorada.
LLUC: Es nòvio soldat; com n'Eularieta, però més pillo.
DONYA FLORENTINA: Vilda, arreglada i més estufada que un indiot reial.
DONYA ISABELETA: També vilda i amb una llengua que Déu mo'n guard.
DONYA ANGELETA: Fadrina, més infeliç que un misto.
JOAN I MARIA: Pares pagesos de n'Eularieta; molt bona gent.
CORONER: Molt ben plantat i molt senyor.

PRIMER ACTE
ESCENA I

(Després d'una estona, toquen a sa porta. A s'escenari no hi ha ningú)

MARIA.— (Des de dins) Que es pot passar? (treu es cap)
No hi ha ningú.
JOAN.— (Traguent es cap) Senyora, som naltros! Es de ca s'Escorregut de Corona!
EMITETA.— (Des de dins) Passau, que ja surt.
MARIA.— Joan! Llevau's es capell!
JOAN.— (Es treu es capell) Què deu fer, que no surt?
MARIA.— Anau a sebre! Com que té una casa tan grossa, per arribar aquí...!
JOAN.— Això vol dir que n'Eularieta nostra, si ve a servir aquí, fregarà tot es dia.
MARIA.— Encara que fos així, sempre serà mellor que anar tot es dia darrere es bestiar, cuidar-se des porcs, cavar i lo que s'hi entrevanca.
JOAN.— Ha, ha... I si guanya per ella i està mantenguda, una boca menos a casa! Carallso! Corren mals temps i tot s'any sense ploure!
MARIA.— Es mals temps i sis garrits per alimentar, vestir i calçar.
JOAN.— Sí, no es pot dir que no hagis sét una bona criadora!
MARIA.— Ah, refoina! Em pareix que vós també hi heu tengut que veure!
JOAN.— No us don sa culpa, però sa cosa pinta així. Encara que n'Eularieta és massa jove per sortir de casa.
MARIA.— Tornem, Toni, amb sa maça! Ja n'hem parlat prou, d'això! No vo'n deveu enrecordar, que tenia sa mateixa edat que ella quan em vaig casar amb vós i que no faltava feina, a ca vostra, perquè a més des bestiar i fer es menjar per cinc, m'havia de carregar sa vostra majora, que, cadufo va, cadufo ve, li celebràrem es cent anys. Jo me l'havia de carregar a s'esquena, que vaig quedar baldada de sa ronyonada.
JOAN.— No importa que m'ho retragueu. Per aquell temps jo anava a treure sal a ses Salines, i allò tampoc no era molt dolç.
MARIA.— Déu ja ho ha vist, que hem fet lo que hem pogut, per acapar sa criolada.

(Fragment de l'obra Pagesos i senyors. Dins del llibre Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007, p. 87-88)