"L'autora marca la frontera del dubte entre allò que és i allò que no és. Entre la veritat i la mentida. I s'empara de la selva urbana per descobrir un món diferent a les entranyes de la ciutat.

[...]

I és que la vida tothom la veu del color que se la mira. I aquest és el principi del conte de Teresa Duran, que fa servir els ulls de la fantasia de l'infant per imaginar allò que no és i per acabar desitjant ser en la selva imaginària, dins el bosc encantat de la Gran Ciutat, el joglar que deslliurarà la princesa, el follet que coneixerà tots els secrets de la natura o l'astròleg saberut que farà que el sol brilli, per fi, i s'entafori cada dia per tots els racons."

(Andreu Sotorra. "L'adult intèrpret de contes", Avui Cultura, 3 de maig de 2001)
 

* * *
 

"La narració de Teresa Duran parteix d'un absurd que resulta totalment coherent, valor que també cal buscar en un text encara que sigui qualificat de fantàstic: es tracta d'investigar la foscor. Ja sabem que estar a les fosques no és una situació agradable per a la majoria dels nens, però possiblement podem donar una altra sensació si, en lloc de parlar-ne com un fet inquietant, l'expliquem: què passa quan es fa de nit? quins personatges s'hi mouen? què fan? I sobretot, si l'expliquem amb ganes de riure'ns de tot. [...]

Amb un to pròxim al relat oral per l'agilitat del text, els jocs de paraules i la profusió de recursos expressius, A les fosques se'ns presenta com un bon enfilall d'idees i acudits enginyosos amb unes il·lustracions molt a to de Montse Ginesta."

(Teresa Mañà. "Crítica A les fosques", Faristol, núm. 10-11, març 1991, p. 37)
 

* * *
 

"Diré que Pona Miralls és un llibre intel·ligent i com a tal dóna gust de llegir als 7 anys i als 40. És un llibre també bondadós. Tan de bo cada vegada que nosaltres ens mirem al mirall buscant pistes sobre la pròpia identitat en construcció ens haguéssim trobat com a imatges:

un pardalet poc menjador,
una oreneta xisclaire,
un cavallet àgil i impetuós,
un garrinet de pell rosada,
una baldufa ballarufa,
una bleda un poc massa sentimental,
una tigressa enèrgica...."

(Rosa Serrano. "Crítica Pona Miralls", Faristol, núm. 12, març 1992, p. 52)
 

* * *
 

Malgrat que Teresa Duran és lluny de les esferes dels departaments governamentals de Sanitat, potser, sense proposar-s'ho, ha fet un llibre per als més petits que posa a l'abast dels protectors de la humanitat de final de segle un sistema tan immaculat com ple de suggeriments, per explicar com es fan els nens, qui els fa, per què es fan, i com són segons com es fan.

El llibre il·lustrat de La família Tastets té aquella virtut tan rara en moltes publicacions actuals per als infants o per als joves, de fer que -amb poques paraules- suggereixin molts temes relacionats amb la vida que ens envolta, sobretot moltes explicacions dels qui ajuden a llegir i mirar aquestes primeres lectures als lectors i que, a més, els facilita multitud de camins per sortir-se'n de tota mena de preguntes."

(Andreu Sotorra. "L'habilitat de fer arribar als infants els grans temes de la vida", Avui, 22 de desembre de 1990, p. 7)
 

* * *
 

"La manera com està escrit el llibre, tant pel que fa al llenguatge com als continguts, permet als autors moure's per un món mig infantil, mig adult, que tot i basant-se en una cosa tan real i humana com la por -l'home ha tingut sempre por d'allò que desconeix o que no pot destriar amb la raó- en cap moment està mancat de la fantasia a voltes acompanyada d'una subtil, quasi innocent ironia, que a més es veu recreada quan el llibre ens gratifica amb alguna il·lustració tumultuosa d'un o diversos monstres estranyament simpàtics propis dels bestiaris medievals o que també recorden aquells magistrals dibuixos de Joan Ponç per al llibre 97 notes sobre ficcions poncianes amb textos, deliciosos, del poeta J.V. Foix."

(Andreu Subirats. "La desaparició del doctor Trovaioli", Diari de Barcelona, 17 de gener de 1992)