L'Alba del vespre és la llum encesa de magentes i turqueses que fa que el cel adquireixi la transparència del cristall quan el Sol s'acaba de pondre i les estrelles encara s'amaguen rere la claror. En aquest llibre Carles Duarte recorre a aquesta imatge per dir el goig i la ferida de ser amb poemes que expressen commogudament la seva manera, alhora lúcida i vital, d'entendre l'existència i la seva consciència profunda del vincle que ens uneix a la naturalesa. A l'Alba del vespre sentim el batec de la terra, l'alè del mar, esdevingut horitzó, l'univers acollint-nos, explicant la nostra fragilitat, però també convidant-nos a transcendir els nostres propis límits.

(Sinopsi)