Comentaris d'obra
Els temes que desenvolupa la poesia del nostre autor són: la natura, el paisatge urbà, els oficis i els sentiments. La sensibilitat del poeta s’adreça sovint als canvis del paisatge que l’envolta. La pèrdua sistemàtica del món en què viu. Aquestes ràpides transformacions encara són més dramàtiques en l’àmbit del món laboral de la seva època. És a dir, els oficis. El pas del temps i una rara ingenuïtat ens permeten afirmar que la seva obra té un to i una delicadesa que, a primer cop d’ull, ens sembla d’estampa, massa efeminada, com va etzibar-li un frare potser rudament, però fa aquest efecte per a un oient no gaire acostumat a assaborir la poesia. Tanmateix no és així.
En efecte, l’inoblidable erudit i íntim amic del poeta, Llorenç Sans, el va qualificar d’immarcescible. L’epítet per a qualsevol jove de la nostra època li sembla una barbaritat, potser una extravagància retòrica de l’il·lustre historiador local. Però hi tenia molta raó: la poesia també té els seus degustadors i Sans n’era un. Aquesta qualitat, avui resta de vegades bastant obscurida pel pas del temps. Per què? En la meva opinió, Martí Dot pertany al corrent literari de formació exclusivament autodidacta, de profundes arrels religioses i d’una actitud cívica moderada i catalanista.
El poeta es gronxà en l’abrandat romanticisme de mossèn Cinto i la passió il·limitada del país de Carner, home que abonà sense reserves els postulats del Xènius.
Sempre fou fidel a aquesta tradició i la seva poesia no era una activitat al marge d’aquest perfil. Seguidor dels Jocs Florals en tot el seu vessant romàntic, empaità els temes per excel·lència de la poesia floralesca: l’Amor, la Pàtria i la Fe.
(Agustí Vilar: “La poesia de Martí Dot” dins El centenari de Martí Dot a les escoles. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, 2000, p. 6-7).
* * *
També l’art lligat a les tradicions més antigues, ha sentit els signes d’aquests canvis tan profunds. S’abandonen els camins que eren segurs i s’adopten noves tendències poètiques i filosòfiques, noves maneres d’actuar, de sentir i de dir. El passat cau damunt de les noves generacions com el pes d’una llosa, i els innovadors han commocionat les idees i els sentiments que estaven profundament arrelats dins de nosaltres.
Malgrat tot, la poesia catalana, com la de Martí Dot, encara serva l’esperit primigeni dels qui iniciaren la seva història. La naixença de la poesia catalana no fou un fet insòlit. Sorgí de la lírica provençal i trobadoresca, i adaptà, en principi, les formes, els temes i el llenguatge poètic i els conceptes d’aleshores (talment com si en fos una continuïtat) fins a enllaçar amb l’obra de Ramon Llull, a qui hem de considerar com el primer poeta català, allunyat de totes les interferències provençals i trobadoresques. A partir d’aquest moment, la poesia catalana va adquirir personalitat pròpia i caràcter de nacionalitat.
[...]
Per això hem d’agrair que poetes com Martí Dot, ens hagin deixat la seva obra, com una continuïtat, i també com un estímul perquè molts d’altres puguin seguir el seu exemple, ja que, malgrat totes les dificultats que trobà al llarg de la seva vida, no defallí mai, i si no va poder escriure per als altres, escriví per a ell. Però tota obra noble arriba un dia que troba la seva compensació i el seu premi, com en el cas d’avui.
(Lluís Gassó i Carbonell: Pròleg a la segona edició de Poesies de Martí Dot, dins Martí Dot: Poesies. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Edició commemorativa del X aniversari de la seva mort, 1983, p. 25).
* * *
El bagatge intel·lectual de Martí Dot era fruit exclusivament de la seva inquietud personal, sense cap auxili didàctic més enllà de l’ensenyament elemental i l’estudi necessari per iniciar-se en la tècnica del seu ofici.
En els seus versos, doncs, no hi trobarem la marca d’una elaboració cerebral que plasmi les vivències a través de símbols. Tampoc no hi veurem una aventura de recerca en la riquesa del lèxic per extreure’n expressions fulgurants que puguin enriquir un sentit. Martí Dot, home de franca senzillesa, coneixia les seves limitacions i les acceptava bonament. Mai no va tractar d’aparentar transcendència; mai no va cercar ressonàncies buides. Allò que sentia, allò que volia dir, ho expressava planerament, en to gairebé col·loquial, amb els mots de cada dia, concrets i clars; ni retorçaments barrocs en l’estil, ni esquemàtiques abstraccions en la forma; ho deia tal com li ho suggeria la seva sensibilitat d’home bo i de poeta nat.
D’adolescent, l’havien enamorat les venerables estrofes dels nostres poetes de la Renaixença, dels nostres romàntics, dels nostres clàssics noucentistes, i les nostres llegendes, les nostres cançons populars... I foren sobretot aquells ritmes i aquelles formes les que li cantaven per dintre amb els mots que li hi anaven naixent, i les que li serviren de vehicle d’expressió.
(Joana Raspall de Cauhé: Presentació, dins Martí Dot: Poesies. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Edició commemorativa del X aniversari de la seva mort, 1983, p. 15-16).