Il·lustracions de Pep Montserrat.

Edat de lectura
Un joc verbal imaginatiu, que arriba a l'extrem de fer l'anàlisi d'una frase estereotipada i a la creació de llenguatge a partir de realitats imaginàries, fa que A la punta de la llengua sigui una obra recomanable a partir de dotze anys. La seva lectura interessa aquells lectors que són capaços de gaudir de la riquesa lingüística present a l'obra.

Argument
L'argument de cadascun dels tretze contes que formen part d'aquest llibre es construeix sobre una realitat lingüística que pot ser una frase feta, una locució o una paraula (ser tot cap, perdre el cap, fer un cop de cap, cap...), sobre la qual l'autor imagina una situació i uns personatges que converteixen l'extraordinari en real (els habitants de Caparra, en Cap Verd, en Cap de Pardals, en Cap de Trons...).

En conjunt, els contes són fidels a l'estructura del conte tradicional (com per exemple, "Bacallà amb cireres a la farigoleta" o "Una mica de música en groc") i deixen la porta oberta a noves vies imaginatives.

El lector se sorprendrà de conèixer les vicissituds d'un director d'orquestra en ple concert al Palau de la Música, les aventures i desventures d'en Pare Fogonàs, les estratègies emprades per en Mateu Cercafresses o per què en Robert de les Cabres decideix viure sol.

Tema
Cada conte ofereix al lector un tema immers en la realitat de la vida quotidiana que es desborda cap a una situació amb innumerables possibilitats imaginatives. A "Consciència de gos" se'ns presenta la realitat dels humans vista des de l'òptica canina. Aquest enfocament possibilita que, a través de l'argument, el lector pugui veure la necessitat d'establir vies democràtiques per vehicular els problemes socials. A "El gran somiador" l'autor evidencia com cal tirar endavant els projectes personals; hi queda demostrada la frase qui té gana somia pa. A "¿I si el lluç no es mossega la cua?" el lector descobreix que ser poeta pot ser un camí a seguir, malgrat tots els entrebancs.

Altres temes coexisteixen amb el principal, com la música, la tradició literària oral, personalitats del món de la ciència i de la literatura (Miquel Martí i Pol, Pep Albanell, Pere Calders, Jaume Cabré, Freud...) i paisatges propers als lectors (la Mola, Castellar del Vallès, la Seu d'Urgell, el Clot...).

Personatges
Un manera lúdica i satírica d'entendre el conte com a gènere literari fa que els personatges que el protagonitzen sorgeixin d'un joc lingüístic portat fins a extrems inimaginables. Així, tenim en Pompeu Fabra i Coats fill de Filomena («fil de mena») Coats a "Quan l'ànima s'aguanta per un fil", en Pau Bonhome a qui deien Mateu Cercafresses o el Cuca Fera a "Un ull de vellut de virtut", o en Cap Verd que es va enamorar perdudament del Cap de Pardals a "Drama d'amor a la terra de Caparra".

Alguns d'ells parteixen d'un tret que els caracteritza i evolucionen vertiginosament durant el relat. Un exemple clar n'és en Pare Fogonàs, a "El Pare Fogonàs en temps de crisi", que s'enfurismava de mala manera per qualsevol cosa i que, traient foc per la seva boca cavernosa, va poder fer funcionar una central tèrmica que generava energia per a tot el poble.

Suggeriments didàctics

1. Aquest recull de contes, qualificats d'oberts per en Jaume Cabré a l'epíleg, incita el lector a explorar altres camins per a crear-ne de nous. A partir d'un mot compost, una frase feta o una locució, i després de treballar les possibilitats lingüístiques de l'expressió o paraula triada, els nois i les noies poden crear els seus relats amb l'única consigna de jugar amb el llenguatge inventant-ne un de nou, si cal.

Us proposem que primer feu un assaig general tot el grup classe. Per començar, heu de fer una llista de deu expressions, mots compostos i locucions que conegueu. A continuació, seleccioneu un element de la llista pensant en la seva riquesa lingüística. Després, anoteu qualsevol mot, expressió o sentit literal o imaginari que estigui relacionat amb l'element triat. Ara ja podeu plantejar l'argument i escriure la història tots junts.

2. En Miquel Desclot posa el lector en contacte amb personatges com Miquel Martí i Pol, Pere Calders o Jaume Cabré, entre altres. La recerca de la identitat d'aquests escriptors i la seva possible relació amb l'autor faran que el lector entengui millor l'obra.

3. L'estructura amb un final obert d'alguns d'aquests contes permet proposar al lector que n'escrigui un altre acabament o que continuï el relat a l'estil de l'autor. Els contes més adients per aquest tipus de producció escrita són "Drama d'amor a la terra de Caparra", "El Pare fogonàs en temps de crisi", "Un ull de vellut de virtut", "Quan l'ànima s'aguanta per un fil", "Consciència de gos", "¿I si el lluç no es mossega la cua?" i "Al final, la muntanya va a Mahoma".

4. A la punta de la llengua és un recull de tretze contes breus que permeten una fàcil adaptació teatral. Es proposa que, per grups de quatre nois i noies, se'n seleccioni un i se'n prepari l'escenificació per representar-lo davant d'alumnes d'altres cursos. Cal tenir en compte la veu del narrador, els personatges, el vestuari i l'escenografia.

5. Miquel Desclot fa un plantejament lúdic de l'obra, perquè que el lector s'ho passi bé amb la seva lectura. És convenient fer-li arribar l'opinió dels nois i de les noies (i també a altres lectors) a través de cartes o del correu electrònic. També, es pot fer una entrevista a l'autor durant la seva visita a l'escola, o bé publicar articles d'opinió a la revista del centre.

6. Construir un esperit crític fonamentat en arguments sòlids és una de les tasques més complexes de l'aprenentatge lector. Després de la lectura de cada conte es pot ajudar a estructurar l'opinió de l'alumnat amb algunes preguntes del tipus: