Possiblement ni tan sols el nom sabríem, de l'autor del Llibre del rei En Pere d'Aragó i els seus antecessors passats, si no fos perquè ell mateix es presenta, al pròleg de la crònica, d'aquesta manera: "Ací comença lo llibre que En Bernat Desclot dictà e escriví dels grans feits e de les conquestes que faeren sobre sarraïns e sobre altres gents los nobles reis que hac en Aragó qui foren de l'alt llinyatge del comte de Barcelona". En la resta de la crònica, la personalitat de l'autor desapareix darrere la narració, i només s'esmenta en un sol passatge, quan explica que va veure com una llança travessava la sella del cavall de Pere el Gran durant el combat de Santa Maria, el 15 d'agost del 1285, però sense dir-nos res d'ell mateix. Encara més, sorprenentment, entre tota la documentació conservada del temps de Pere el Gran, no hi ha ni una sola referència al Bernat Desclot autor de la crònica. Així doncs, no tenim cap certesa documental sobre la seva identitat, i les úniques informacions que podem desprendre de la crònica són que l'autor domina el llatí i l'àrab, per tant, és un home instruït; i que coneix els documents de l'arxiu reial i les notícies properes al rei, per tant, és segurament un funcionari de la cort.

Tanmateix, Coll i Alentorn formula, l'any 1949, una hipòtesi que s'ha considerat plausible: en realitat, Bernat Desclot apareix citat als documents reials com a Bernat Escrivà, fill d'una família provinent de la zona de Narbona que es refugia al casal d'Es Clot, al Rosselló, després de la Batalla de Muret l'any 1213. Aquesta família es trasllada seguidament al regne de València, i alguns dels seus membres són escrivans, notaris, i d'altres càrrecs burocràtics importants. Així doncs, Bernat Escrivà, el possible autor de la crònica, neix pels volts de 1240 al regne de València, i desenvolupa diversos càrrecs dins l'administració reial. Apareix citat com a jutge del port de València (1273), tresorer de Pere II (1282) i cambrer del rei Alfons II (1288), càrrec que sembla que ocupa fins a la seva mort, datada entre el 4 de setembre i el 26 de desembre de 1288. Segons S. M. Cingolani, l'oscil·lació entre els cognoms Desclot/Escrivà, l'un un gentilici, l'altre derivat de l'ofici del cap de família, s'explicaria perquè en aquella època els cognoms encara no estaven del tot fixats, i perquè el cognom Escrivà, portava l'ambigüitat entre la designació familiar i la de l'ofici.

La crònica abasta els fets ocorreguts entre el saqueig de Mallorca del 1114, per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, fins a l'enterrament de Pere el Gran, el novembre de 1285. Del capítol 1 al 10 narra, de forma mítica, els principals fets que precedeixen el regnat de Jaume I: la llegenda de Guillem Ramon I de Montcada, la llegenda de l'engendrament del rei Jaume, la narració de la batalla d'Úbeda i la llegenda del Bon Comte de Barcelona i l'emperadriu d'Alemanya. Del capítol 11 al 73 relata el regnat de Jaume I el Conqueridor, i posa especial atenció a la conquesta de Mallorca (1229) i els seus antecedents. En aquests capítols la narració s'organitza com una biografia, cronològicament, i predominen les fonts historiogràfiques. Del capítol 74 al 168, l'autor narra minuciosament el regnat de Pere el Gran, el personatge central de la crònica. Descriu la conquesta de Sicília arran de la revolta de les Vespres Sicilianes (1282), el misteriós desafiament de Bordeus amb el rei Carles d'Anjou (1283), i la victòria final davant la invasió francesa de Catalunya, per part de Felip III (1285), que acaba amb la fi del regnat de Pere el Gran, mort de pesta el 1285 a Vilafranca del Penedès. En aquesta part de la crònica, l'autor utilitza diverses fonts d'informació, principalment testimonis oculars, la pròpia experiència i documents de l'arxiu reial, ja que els fets són contemporanis a l'escriptura.

Els principals experts en la seva obra divideixen la redacció de la crònica en dues etapes, la primera entre 1280 i 1286, quan el cronista dona forma a la primera redacció del text; la segona entre 1286 i 1288, quan revisa el text, hi afegeix més dades i en corregeix alguns enfocaments. Tot i això, la tasca de revisió del text s'interromp en el capítol 130, segurament degut a la mort de l'autor. Les edicions posteriors de la crònica es basen en la versió revisada entre els capítols 1 i 130, i en la primera i única versió entre els capítols 131 i 168.

D'entre les quatre grans cròniques catalanes, és considerada la de més mèrit literari i la més fiable quant a descripció dels fets històrics que li són contemporanis. Tot i que s'ha de cenyir a l'estil i a la llengua de la prosa cancelleresca, també es deixa influenciar per la literatura èpica i cavalleresca, la tradició joglaresca, les escriptures sagrades i els textos jurídics. En aquest sentit, malgrat la multiplicitat de fonts i d'estils que utilitza, l'autor sap entrellaçar magistralment els diferents materials en una narració perfectament cohesionada. Les descripcions hi són precises, la llengua rica i viva, i els diàlegs estan entre els millors de la prosa medieval catalana. Es manté distant dels fets que narra, i és una font valuosa d'informació del temps en què viu. A més d'un bon historiador, és un bon propagandista i un gran constructor de mites, principalment del rei Pere el Gran, i en els fragments més patriòtics, aconsegueix molt dramatisme.

La crònica de Bernat Desclot va gaudir, des d'un inici, d'un gran prestigi literari i historiogràfic, i va ser objecte de multitud de còpies manuscrites. Apareix en diverses compilacions, i fàcilment es troba la seva influència en obres posteriors com la Gesta comitum barcinonensium (1303-1314), la crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), la novel·la anònima Curial e Güelfa (1432-1468), i en autors com Pere Antoni Beuter (València, 1490-1554), Jerónimo Zurita (Saragossa, 1512-1580), Jeroni Pujades (1568-1635 ), Francisco Diago (Viver, 1562-1615) i Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, 1624-Manresa, 1691), entre d'altres.

El 1616 s'edita, a Barcelona, una versió traduïda al castellà per Rafael Cervera, reeditada fragmentàriament el 1793, i el 1844 es publica a Florència un fragment traduït a l'italià per Filippo Moisè. La primera edició del text original català apareix a París el 1860, formant part d'un recull de cròniques medievals. El 1885, la impremta La Renaixença treu una edició a Barcelona, i des d'aleshores no s'ha deixat d'editar. Modernament s'ha traduït a l'anglès (1928) i fragmentàriament al francès (2004).