Conjugació en primera persona és una llarga, atrevida, sostinguda meditació. Jo l'evoque ara, en aquest migdia de Santa Ponça, d'una lluminositat excessiva, d'una lluminositat indecent per moments, i experimente la vehement necessitat de buidar-me de paraules "com qui vomita –de matinada a un carreró amb llum de gas", com escriu la poetessa. Recorde o pense aquest llibre amb el prestigi instantani d'un núvol de pols en un cel massa clar: veig, amb la mar pel mig, com un núvol de pols, com un muntó de pols, el record d'aquest llibre, un profund llibre d'hores. I em trobe en disposició, després d'haver amollat aquestes coses, d'intentar honestament una aproximació a la producció de Carmelina Sánchez-Cutillas, al seu món, que és, i no és un joc de paraules, un món rebel, decididament rebel. Però és tard, és miserablement tard, i he de passar a màquina aquestes elementals barbaritats, que voldrien ser unes paraules de companyia, i he de pensar en deu o dotze coses per les quals no tinc, ai de mi, ningun interès. És la vida, que diuen. "És la mort, cavallers", reclamaria jo, justament ofés. Però no m'entendrien. Bé.

(Vicent Andrés Estellés. "Les parets arrapades amb les ungles", pròleg a SÀNCHEZ-CUTILLAS, C.: Conjugació en primera persona. València: Impremta Successor de Vives Mora, 1969)

* * *

Matèria de Bretanya té com a substrat el poble tot, malgrat que la narrativa en primera persona la singularitze. Però no es pot oblidar, més aviat cal tenir-ho present, que les vivències posteriors ens amaren a tots per igual i per força han de projectar llurs avuis sobre l'ahir. Tanmateix, aquest estovament dels temps pels temps tenen la benaurança de donar actualitat alliberant-nos de l'oix ensorrat i esquifit. Siga com siga, la unitat d'acció al llarg dels capítols és perfecta i Carmelina Sánchez-Cutillas conta el que visqué i com ho visqué; clar és que la dona que és no pot pas ser la xiqueta que fou.

L'estil i lèxic de l'autora en escriure són una delícia i una lliçó de saber fer en un conreu perfecte de la nostra llengua. El tractament del tema ho mereixia, perquè aquell poble, aquella contrada, conserva amb orgull una valencianitat absoluta en el ser, pensar i, sobretot, en l'idioma, i escoltar-los parlar ja és tota una festa de l'elegància més autèntica.

(Pere Maria Orts. Pròleg a SÀNCHEZ-CUTILLAS, C.: Matèria de Bretanya. València: Tres i Quatre, 1976)

* * *

Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) és, indiscutiblement el millor poemari de Carmelina Sánchez Cutillas i un dels més originals i interessants de tota la recera formal i estètica produïda en el camp de la poesia al País Valencià als anys setanta. I segurament, d'haver estat estudiat i analitzat degudament, fóra un dels poemaris més innovadors produïts dins la literatura catalana dels darrers vint anys.

Diversos crítics valencians –E. Ferrer, Carbó/Simbor, J. Pérez Montaner, E. Balaguer, J. L. Sirera, etc.– tot i celebrar l'esmentada obra, han defugit una anàlisi en profunditat car resulta "obscura i difícil", "hermètica i difícil d'interpretar" i, fins i tot "d'una gran ambigüitat". Tan sols E. Ferrer i V. Escrivà avançaven algunes notes positives l'any 1980 que la resta ha anat corroborant posteriorment.

En primer lloc, caldrà reafirmar una vegada més l'enorme singularitat que representa aquest poemari dins el panorama literari valencià de mitjans dels 70. I açò per tres motius:
a) per la publicació de tot un poemari en prosa poètica. b) pel seu estil ben "peculiar", amb un llenguatge analògic, elusiu, indirecte, mític i, sobretot, simbòlic. c) per presentar-se com un conjunt coherent amb nombroses referències mitològiques, religioses, científiques i històriques. Per la seua banda, V. Escrivà llançava una admiració complemetària a escatir: a) la sorprenent capacitat zoològica, selvològica i objectològica, i b) el punt de discussió que es podria establir entre la prosa poètica i el vers lliure.

El llibre amb "clau" de què parlava E. Ferrer calia desxifrar-lo, més enllà de la seua dificultat, raó per la qual no sols els crítics sinó també poetes i lectors en general als anys setanta ho havien anat ajornant sine die, tal vegada perquè Carmelina Sánchez Cutillas era una escriptora "residual" procedent del realisme històric i no formava part de la "nova generació". El cas és que d'haver algú estudiat els "jeroglífics" i haver arribat a fruir de la bellesa del poemari, és ben possible que a hores d'ara el seu nom figuraria amb veu pròpia dins alguna història de literatura publicada al Principat o, almenys dins el Qui és qui de les lletres catalanes (1991) on, per cert, ni tan sols figura.

La mateixa escriptora, quan encara es trobava en actiu l'any 1979, conscient de la seua valuosa aportació afirmava així del seu llibre dins una entrevista atorgada a R. Ventura Melià:

Del llibre Els jeroglífics i la pedra de Rosetta no vull parlar. Si he fet alguna cosa bona i intel·ligent, és aquest llibre. Ara bé, possiblement és un llibre per a minories. Clar que també pense que el pitecantropus erectus, o dit més suaument, l'homo sapiens llig allò que l'editor o els crítics volen…

(Lluís Alpera. Introducció a Obra poètica. València: Generalitat valenciana, 1997)

* * *

Carmelina Sánchez-Cutillas és, sobretot, l'autora de Matèria de Bretanya, una obra que ens revela el món d'Altea en els anys de la seua infantesa. "La mar vivia a una badia molt gran" –la primera frase del llibre– ens trasllada la màgia i la tendresa amb què s'acompanyen els records. Més enllà d'un memorialisme reeixit, l'obra de Carmelina ens mostra dues coses. La primera, que la infantesa, més que una edat –una fase de la vida– és, fonamentalment, una forma de veure el món. Una visió mig màgica, mig mística, amb sentiments oceànics, amb una tendència a la heroïficació de l'entorn... La segona qüestió prové del fet que en evocar la infantesa, l'autora no ho fa des de la distància, ni com un exercici intel·lectual, sinó submergint-se i revivint (amb plenitud) els moments i le escenes que, al capdavall, composen a partitura biogràfica. I així, en lliurar-se tan plenament al seu món, ens el fa sentir, oldre, tocar...

En la seua poesia Carmelina té dos registres, el de la veu senzilla, directa, transparent i el representant del poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. Aquest escrit amb una prosa poètica enigmàtica, farcit d'al·lusions culturalistes i mitològiques és un llibre d'una envergadura compacta.

En la seua poesia més "realista", la poetessa ens mostra un univers sensible i emotiu. En els poemes més destacats, l'autora dóna pas a escenificar sensacions i emocions contingudes, sembla buscar l'intangible que ens voreja i ens mostra una preferència per les coses callades, senzilles, humils. L'escriptura poètica de Carmelina és un exercici directe, que tot ignorant la retòrica i l'artifici, s'acosta a una poesia invisible; queixes amables, gemecs domèstics, lamentacions existencials sense verí, el ròssec de desficis i d'ansietats expressats com en una conversa de cafè. En l'altra poesia, la d'Els jeroglífics i la pedra de Rosetta hi trobem, en canvi, una poetessa visionària, tel·lúrica i còsmica, que empra una barreja de referents històrics i dibuixa, entre imatges ardoroses, insinuacions enigmàtiques.

De les dues Carmelines, em quede amb la primera, la de la veu directa, la de la Matèria de Bretanya, la de la poesia invisible. És la que ens fa pensar que només accedim a la veritat quan la nostra mirada és directa i pura, ingènua.

(Enric Balaguer. "La poesia de Carmelina Sánchez-Cutillas", diari Información, 1 de febrer del 2001)

* * *

[...] no es pot negar que hi ha un aspecte comú entre Vicent Andrés Estellés i Carmelina Sànchez-Cutillas: la constant evocació de la infantesa, de l'entorn que l'acollí i dels personatges que la poblaren.

Les vides i les coses contades per Sànchez-Cutillas i per Estellés no les podem etiquetar d'insòlites ni d'excepcionals, més aviat es tracta d'un seguit d'imatges freqüents que podrien habitar en la ment de qualsevol lector o lectora. Però a pesar de la familiaritat dels fets, la prosa dels autors està immersa en una matriu estètica que presenta els elements més banals en veritables imatges poètiques que engeguen la maquinària de la identificació amb el públic lector. Els mecanismes que fan servir els autors permeten llegir en la realitat quotidiana la meravella de la senzillesa i la importància d'aquesta en l'engranatge del món. Matèria de Bretanya resumeix amb excel·lència l'actitud de preservar els rodaments invisibles que conformen l'univers de la veu narrativa:

«Un feix de coses petites i sense importància que esdevenien dia a dia, empentant-se les unes a les altres amb la urgència de ser abans que s'acabara el món. Perquè un poc de temps més tard havia d'acabar-se tot i la vida dels homes també.» (1994: 115)

L'autora, lluny d'una intenció profètica, permet l'existència de la vida mitjançant «un feix de coses petites» a les quals dona entitat ontològica perquè siguen parts constitutives d'una manera de percebre el món i de fer literatura. L'aparent nimietat de la quitodianitat és contrarestada en el moment que la literatura pren com a matèria primera els quefers, els llocs, els objectes i les persones que poblen l'entramat de relacions que habiten al voltant de la veu narrativa.

(Irene Mira Navarro. "'Un feix de coses petites': els espais de la quotidianitat en Carmelina Sànchez-Cutillas i Vicent Andrés Estellés", dins dossier "Carmelina Sànchez-Cutillas: L'entrellat expressiu del llenguatge col·loquial", L'Aiguadolç (Dénia), núm. 46, tardor 2017)