Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx, va néixer a Pierola el 26 de setembre de 1973, el mateix dia, salvant un escull d’anys, que va morir, segurament matant-se, Walter Benjamin a Portbou, i el mateix dia exacte que, per causes poc clares, es va calar foc a l’apartament de Roma on vivia Ingegorb Bachmann, que va morir tres setmanes després.

Va estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona (1992-1996). No sabia per què estava estudiant el que estava estudiant, però en aquell magne edifici es feia difícil pensar en qüestions pràctiques. Les xerrades al bar i al claustre van ser vitals per créixer i començar a qüestionar-s’ho tot. En paral·lel als anys universitaris, es va formar al Col·legi del Teatre i a l’Estudi General de Dramatúrgia (Sala Beckett). També va rebre formació teatral a Prima del Teatro, a San Miniato (Itàlia). Tot seguit va cursar el Màster d’escriptura per a cinema i televisió a la Universitat Autònoma de Barcelona (1997-1998), amb pràctiques a la RAI de Nàpols. Durant anys va treballar com a lingüista.

El seu primer barri barceloní va ser la Bordeta. El 1998 fa el primer recital en un local del passatge d’Escudellers que ja no existeix. El 1999 crea el primer espectacle parapoètic, Punxa’m, i l’estrena en un local del carrer Abaixadors que tampoc no existeix. Va presentar els poemes que havia escrit per a l’espectacle a un premi, el va guanyar, i va representar la ciutat de Barcelona a la Biennal de Joves Creadors d’Europa i el Mediterrani (Sarajevo): una gran torre de Babel on l’entesa es vehiculava a través del ball.

Es va instal·lar al Raval en un moment d’efervescència màxima. Un dia li van obrir les portes d’un local buit del carrer de Ferlandina i dos dies després havia conceptualitzat l’(H)original. Els passos fundacionals eren àcrates i feliços i poc parctematitzats, com el barri que l’acollia: s’hi feien concerts, espectacles teatrals, exposicions i, per sobre de tot, s’hi recitava, s’hi llegia i s’hi respirava poesia. Va crear la figura del Poeta(h) resident i editava un fanzín. Es va allunyar del barri i de la gestió del local i va seguir recitant en altres indrets de la ciutat (el taller de Pepe Otal, l’Antic Teatre, la Capella, el CCCB, i un llarg etcètera) i d’arreu. Després d’un periple fora de ciutat, es va instal·lar a l’Eixample.

Des de la publicació del primer llibre a Emboscall, Nòmada de tu. Un quadern (2003), la seva obra ha tingut una relació molt estreta amb altres disciplines artístiques. Amb el mateix editor, Jesús Aumatell, publicaria nuar (2004), precedit d’un pròleg de Xavier Antich. El 2000 va conéixer els editors Fèlix i Alfred Arola, amb qui l’uniria un prolífic i estret vincle editorial i personal. A redós d’Arola va contribuir a la creació de la revista teatral Hamlet. Amb ells publicaria Pare nostre que esteu en el cel (2003), Insurrecció, o no (2005) i Mentida (2020), les traduccions de Palladini (2006) i Sinisterra (2008), Els amants de Sarajevo (2004) i desamar (2005), El peixet Federico (2015), i els llibres que vindran. El 2003 va conèixer Xavier Basiana, un arquitecte i mecenes al marge de tothom i activista del barri de la Sagrera, i les seves energies es van unir. El 2005 s’inauguraria artísticament la sala de màquines de la Nau Ivanow amb el festival Per(versos), en homenatge a J.V. Foix.

Van seguir anys de presència molt activa en festivals internacionals i nacionals fins que va deixar enrere la ciutat i es va instal·lar lluny de tot, però mantenint una activitat sense aturador. El 2008 va guanyar el Premi Pollença de Poesia amb Intemperància roig encès, avui exhaurit. El mateix any va tirar endavant Delicadeses. Art de tros. La radicalitat de la proposta i l’alt nivell estètic d’aquest antifestival el van situar en la primera línia de foc de les poètiques d’alt risc. El 2011 va rebre el Primer Premi a la Creativitat en Arts Escèniques de la Federació d’Ateneus de Catalunya.

També el 2008 va posar en marxa PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), sessions de poesia i música improvisada on s’homenatgen poetes admirats, com Palau i Fabre, Barceló, Vinyoli, Papasseit o Ferrater, i poetes vius com Carles Hac Mor. Els vincles entre poesia i música van créixer fins que va muntar el grup Folls i nocturns, recitant música i cantant poesia. La llista de músics amb qui ha col·laborat és llarguíssima.

El 2016 va crear, amb Meritxell Gené i Heura Gaya, un espectacle molt aplaudit i amb una llarga vida: AMOR. Arrels, branques i fulles. El mateix any va rebre el Premi Jordi Domènech de traducció de poesia amb Clínica de l’abandó, d’Alda Merini, i va tenir la sort de compartir aventura editorial amb dos amics, Toni Clapés i Víctor Sunyol. El 2019 va crear, amb Joana Gomila i Celeste Alías, (les) Brossa, un espectacle irreverent a partir de l’obra i la figura de Joan Brossa.

Continua escrivint poesia i teatre, traduint (Merini, Ginzburg, D’Arzo, Camurri, Zannoni), preparant xerrades i tallers i conceptualitzant espectacles i festivals. És jurat de premis de poesia. El bloc del desitx és un laberint on els fils de l’art i la creació s’enreden i es desenreden en un moviment no previsible. Llaura cada dia el full en blanc, com un pagès. Es lleva abans que surti el sol, per avançar-se a la llum. Atia encara el seu activisme extrem, apassionat i apassionant. Obre camins.