Sense alè és un llibre, a priori, de gènere inclassificable, o de gènere fronterer, com ens adverteix la contraportada. I ho és, de fronterer, tant en el fons com en la forma. Tanmateix, i començant a desglossar la qüestió per la forma, aquesta suposada absència d'adscripció a un gènere literari concret no planteja cap barrera (ans al contrari) per al lector, que té alguna intuïció, ja des de la primera pàgina, d'encarar-se a un experiment reeixit.

El text és, en efecte, un collage a gran escala on es barregen (i es retroalimenten) la literatura i la vida, si és que la vida mai pot destriar-se de la literatura: "les emocions que no es diuen, existeixen?". Aquestes emocions, inevitablement, flueixen des d'un jo literari que, tot sovint, desemboca (o neix) del jo real de l'escriptora. I és que "si alguna cosa hi ha de certa en la literatura és el jo. No existeix més centre que el jo giravoltant en la galàxia de la biografia; la resta és perifèria i planta farratgera de l'univers". Es encarem, doncs, a una escriptura autobiogràfica i memorialística, bastida a partir del ressort del record, de l'experiència personal, de la pròpia vida, però també ens trobem amb pinzellades de literatura onírica –somniada i somniadora– i és que "necessita ser narrada la realitat per esdevenir real?", o també: "confonem vida i somni, sí, sovint. Narro i, tot narrant, m'identifico, em construeixo". Ara bé, i en la mesura que "els records esdevenen fantasmes mentiders i intocables", els somnis –i sobretot l'imaginari personal– esdevenen creació, i és així com, en darrer terme, "la realitat no deixa de ser pura coincidència amb la ficció il·lusòria".

A més a més, però, i això és important, al llarg de la narració hi freqüenten reflexions metaliteràries que tot sovint resolen la suposada complicació de trobar-nos a la deriva, a la intempèrie, d'aquest o d'aquell altre gènere. Així, doncs, el llibre, amb una estructura que recorda les nines russes, sembla haver estat escrit per sobrepassar els propis límits des d'una perspectiva plural (o, sobretot, gràcies a ella). En paraules de Contijoch: "No existeix una sola història, sinó una multiplicitat d'històries. Per això m'agrada esbotzar o rebentar les novel·les. A més, de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència". És en aquest sentit que l'autora, ja en la pàgina 28, ens reparteix les cartes del seu joc amb la mateixa sinceritat lúcida i punyent que travessa tot el llibre: "Parlaré de la confusió, dels dies negres, dels dies blancs; parlaré de l'entotsolament, de l'esvalot intern que vol esdevenir esdeveniment. Parlaré del cascall soporífer i del silenci".

Malgrat que tot això hi és, i molt, el pretext d'escriptura del llibre n'és un altre de ben diferent: assistim, en efecte, a la reconstrucció de la mort violenta d'una amiga a mans del seu company, esdevinguda en ple franquisme. El jo literari queda tan marcat per aquest fet (recordem l'insípid: "una persona pot quedar sense alè a causa d'una forta impressió") que, en ignorar el què, el com i el per què, narra, a mena dels Exercicis d'estil de Queneau, dotze versions diferents d'aquesta mort: dotze relats amb hipotètiques reconstruccions dels fets amb estils narratius diferents. Una altra reflexió metaliterària en aquest sentit la llegim cap al final de la novel·la: "L'anar donant versions de l'escena de la teva mort no pretén fer progressió ni aclariment ni discerniment ni encertar la veritat. Només vol especular, influïda com estic per l'obsessió, limitada per la limitació, basant-me en una rastellera de possibilitats sens fi". I és que, si és cert que "només habitem el lloc que vam deixar", aleshores és ben bé que "només ens habiten les persones que hem perdut, per molt que ens hagin abandonat o traït. Llavors, doncs, ¿com oblidar-ho?".

Ara bé, i de la mateixa manera que l'autora necessita esbrinar les circumstàncies de la mort de l'amiga, paral·lelament, o de manera complementària, necessita desfer (o potser "refer") el camí de la pròpia vida. El resultat és un brillant monòleg calidoscòpic: un diàleg amb els records que, en darrer terme, esdevé un diàleg amb els morts i que duu Contijoch a fer un viatge retrospectiu des de la infància, etapa de formació, fins a a pròpia maduresa (sentimental i artística). En aquesta trajectòria se'ns mostren els diferents camins simultanis de l'educació del jo i, al final, "queda clar que els llibres i el cinema m'han salvat la vida". I és que, en efecte, són innombrables les pel·lícules i els llibres, vertaders referents en la construcció de la pròpia personalitat, que s'esmenten a Sense alè.

La trajectòria personal de Contijoch, profundament agitada i apassionada, reflecteix, paral·lelament, la trajectòria de tota una generació i evoca els records col·lectius d'un temps concret en què "els cossos s'abraçaven i copulaven convulsament, a la recerca d'alguna alliberació, mentre al plat dels tocadiscs cantaven Raimon, Pi de la Serra, Guillem d'Efak, Serrat, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beatles, Joan Baez, Guillermina Mota, Paco Ibáñez, Jacques Brel…". Sense el suport d'aquest rerefons històric i cultural és molt probable que la novel·la no fos més que pures reverberacions del crit que és en realitat, i és que el trenat de la història personal amb la història col·lectiva és precisament allò que dóna volada i acaba de confegir sentit a la història del jo entotsolat. L'alliberació de la generació de Contijoch representava, en efecte, una ambiciosa cerca de la vida, que no admetia solament la teoria de la vida, com tampoc "la filosofia de la vida ni de la sexualitat ni de la llibertat", sinó que cercava, ben a consciència, "la pròpia sexualitat, la pròpia llibertat". Però, no obstant això, l'autora, com tampoc no podien fer-ho tants d¡altres, "no podia entendre que la llibertat pogués resultar sospitosa". I és així com aquesta llibertat tan cercada i anhelada d'una generació que s'ho empassava tot es va veure frustrada per una lluita contra l'infinit, on "l'infinit", paradoxalment, representava una confrontació amb el règim franquista i, per tant, contra les famílies respectives o, en definitiva, desembocava en una lluita "a la contra d'allò que ens havia nodrit".

Tornant al jo, però, al final de la lectura ens adonem que Contijoch ha complert amb escreix la seva declaració d'intencions: ha escrit des de dintre i ha parlat, en efecte, de la confusió resultant de formar-se una identitat, ha parlat dels dies negres i dels dies blancs; parla, certament, i pateix l'entotsolament, narra l'esvalot intern que vol esdevenir esdeveniment (en això darrer fins i tot podem afirmar que encarna tota una generació assedegada de llibertat i canvi). Contijoch narra, també, i magistralment, el silenci, l'amor apassionat i fins el goig de viure, però sobretot hi ha la seva obsessió amb la mort, la Magna Inconeguda ("sento reverència per la part incompresa"), i una estima profunda a l'amiga morta. En aquest sentit, i en la mesura que per a l'autora "no hi ha oblit, sinó presència permanent i raó identitària", recordar esdevé, efectivament, l'única forma d'eternitat possible. I potser la literatura en deu ser una altra perquè és ben cert que certes novel·les, elegants i crues com aquesta, per tota vida i la mort deprenen, resulten vertaderament salvífiques: ens eviten el tedi de viure irresponsablement, intuïtivament o en somnis.

(Matea Bradičić. "Espai de lectura", Revista de Catalunya núm. 288, hivern de 2014, p. 223-226)

* * *

A propòsit de Faulkner, Contijoch escriu que l'escriptor té tres fonts: la imaginació, l'observació i l'experiència. A Sense alè les posa les tres en solfa per construir una biografia personal i intel·lectual, que és també un retrat de la societat catalana entre els anys cinquanta i els nostres dies.

El llibre té un doble registre. D'una banda, la reconstrucció d'un episodi del 1975: la mort d'una noia a mans del seu amant, a través d'una escriptura literària i onírica, que permet a Contijoch enfrontar-se amb uns fets que tornen perquè no estan ben soterrats. És el domini de la imaginació, que permet treure a la llum el trauma i examinar tot el sentit simbòlic de la violència, des del més íntim fins a les implicacions històriques col·lectives en el moment de la mort de Franco. De l'altra, l'observació i l'experiència que pren la forma d'una escriuptura més lliure que s'ho empassa tot: records, converses, sensacions de pel·lícules i lectures (l'autora és d'aquelles que creuen que els llibres i el cinema els han salvat la vida), pàgines de dietari, cartes (d'un nòvio poeta des de París, del germà que fa la mili a Sidi-Ifni) i reflexions sobre la política cultural, el sexe i l'amor, les relacions familiars i l'amistat.

El resultat és un gran bullit de sensacions i idees, d'ambicions i neguits que reflecteixen una manera de ser tumultuosa i apassionada. Hi ha unes grans ganes de sortir de l'ambient familiar, del món petit de Manlleu, de viure en llibertat. Primer, mitjançant el cinema. Més tard, a partir de la relació amb un poeta de Madrid que introdueix la protagonista en el món intel·lectual i polític dels anys seixanta, vinculat al partit comunista. I finalment, la casa pròpia, on poder fer i desfer sense demanar permís, on conflueixen músiques, llibres, pel·lícules i escrits.

(Julià Guillamon. "Quan escric, sento i escric", La Vanguardia. Cultura/s, 27 de febrer de 2013, p. 10-11)

* * *

Sense alè planteja d'entrada el fals problema de la seva adscripció de gènere: estem davant d'una biografia novel·lada, unes antimemòries, una narració autobiogràfica, una novel·la de formació, o més aviat un gran poema en prosa? Probablement hi hagi una mica molt de tot plegat, però en el fons pot ser que sigui més senzill: literatura de la bona, literatura-literatura, sense l'empara de cap gènere, a la intempèrie, d'aquella que se'ns imposa per mor del seu ritme narratiu –en aquest cas, sincopat, coral i calidoscòpic com el d'una obra musical–, de la seva esmunyedissa estructura de nines russes, del seu treball indagatori en múltiples direccions, de la seva autoconsciència, de la textura de la seva prosa, sovint incandescent i sempre lúcida i vivaç. Una obra que crea adeptes: a la lectura, i potser també a l'escriptura (tots tenim algun mort a l'armari que un bon dia reclama imperiosament ser rescatat: "els morts sempre calleu; apareixeu i prou").

Sigui com sigui, el lector s'adona de seguida que se les heu amb una obra en què l'autora s'hi està jugant la pell en tot moment: sembla talment que la seva vida depengui del que acabi passant en la seva obra. I això tensa la narració com un arc en tots i cadascun dels seus capítols. Allò que d'entrada es planteja l'autora és esbrinar el misteri que va envoltar la mort violenta d'una íntima amiga en ple franquisme: per això formula tants relats com possibilitats se li acudeixen. Dotze variacions sobre el tema de la mort de l'amiga. "Sóc víctima de la dèria de refer la teva mort, de treure'n l'aigua clara", se'ns diu només començar. Ara bé, tant com explicar-se aquesta mort l'autora necessita passar comptes amb si mateixa: és a dir, en la mesura que no s'enganyi gens ni mica respecte d'alguns perquès decisius que la concerneixen té alguna possibilitat d'arribar al fons de la qüestió (si és que en té, de fons, cap qüestió). Però per saber-ho ha d'estirar el fil que la mena de dret cap a aquella fosca etapa de formació en què s'anava fent i desfent tota ella, i és així com assistim a una triple i convulsa educació simultània: sentimental, moral i artística (de quantes pel·lícules i llibres no se'ns hi parla, a Sense alè, autèntiques crosses, andanes o trampolins de la nostra fatídica identitat!). Això dota el text d'una densitat artitzadament esqueixada i exposada que interpel·la el lector de manera molt eficaç: "buscàvem gestos que originessin gestos, frases que generessin frases, decisions que contestessin o ampliessin o anullessin altres decisions. En fi, cercàvem la vida, no la teoria de la vida, no la filosofia de la vida ni de la sexualitat ni de la llibertat, sinó la pròpia sexualitat, la pròpia llibertat".

Tant com la crònica d'una veu que s'articula des d'un punt de vista creatiu i literari –"s'escriu o es pensa des del fragment que som"–, assistim alhora al desplegament d'un fris d'època molt suggeridor, sense el qual aquesta veu resultaria tan hipnòtica com probablement autista. La interacció doncs d'història personal i col·lectiva és el que converteix aquesta obra en un doll d'escriptura especular en què cadascun de nosaltres s'hi pot veure reflectit d'una manera o altra. "Algú dirà: «Calla i narra». Bé, doncs, narraré", però poc abans Josefa Contijoch també ens ha advertit que "buscar vestigis és fer forats, tirar avall, excavar estrats de vida". De la recerca d'aquest difícil equilibri entre una cosa i l'altra neix aquesta obra tan inclassificable com rotunda i convincent.

(Àlex Susanna. "Diàleg amb els morts", El Punt/Avui. Cultura, 22 de febrer de 2013, p. 12)

* * *

[…] L'autèntica dimensió de la literatura catalana, la que la situa entre les més sòlides del panorama europeu a l'edat mitjana i de nou des de fa més de cent anys, no es desprèn només dels grans clàssics, sinó del gruix considerable d'autors i obres de primeríssim nivell, que sovint queden injustament en penombra, perquè el nostre país sembla tenir dificultats per definir i compartir cànons complexos, que celebrin la diversitat, la qualitat i la riquesa del conjunt de la nostra producció literària.

Ho hem vist darrerament amb dos llibres excel·lents de dos autors importants: Sense alè, de Josefa Contijoch, una obra impressionant, d'una poderosa energia, arrelada en la biografia de l'autora, on conflueixen versions contradictòries d'una mort violenta, i Sala de miralls, de Feliu Formosa […].

(Carles Duarte. "De Pla a Formosa", Diari de Girona, Segre, El 9 Nou et al., 20 de gener de 2013)

* * *

Partint d'un fet traumàtic, la mort violenta d'una amiga, a Sense Alè (Edicions de 1984), Josefa Contijoch inicia un viatge retrospectiu sobre aquest fet alhora que va teixint un balanç de vida.

Estem habitats per memòries, les unes més agradables que altres, les unes més dinàmiques que altres, algunes més problemàtiques que altres. Som com maletes plenes de roba més o menys ben plegada a dins, i anem on anem les memòries van amb nosaltres. Algunes memòries són una ferida oberta. Tot i el dolor, és per aquesta ferida-obertura per on emergeix la consciència que te el poder de sanar-la tal vegada escrivint aquesta ferida. Un daltabaix pot enviar-te a un Hades emocional. Però a vegades partint d'aquest mateix sotrac anímic es troba el fil que cus una trajectòria vital que assumeix els aprenentatges necessaris.

La memòria no és fidel als fets, la memòria és una creació. Així, en el relat que constitueix Sense alè es troben diferents versions del drama que s'emporta l'amiga a la capsa dels records La commoció d'aquest fet luctuós va deixar paralitzada momentàniament la narradora de Sense alè. Ara, gairebé quaranta anys després i sense gaires dades concretes, tan sols una petita nota al diari, la narradora recrea amb diferents estils narratius com podia haver anat el tràgic succés. Entremig dels relats d'imaginació lliure, i prenent com a base les diferents memòries, Contijoch va desgranant el seu camí personal paral·lel a tota una generació, la generació dels anys setanta. Es miri com es miri, aquesta és una generació amb pes específic en la biografia de tota una època que, a casa nostra, en el terreny social i polític va des de l'antifranquisme passant per la transició que va acabar adormint els ideals, fins arribar als nostres dies agitats, tot i que comencen a veure's alguns llums al fons del corredor.

Les memòries de Contijoch es despleguen en una àmplia perspectiva cultural en la qual la gent de la seva generació –any més, any menys– ens podem reconèixer. Sense alè es constitueix en el relat testimonial d'un temps que passa per la revolució mental del maig francès, la poètica de Dylan, les atmosferes gràvides de Bergman, l'habitació pròpia de Woolf.

A Sense alè, on l'espai emocional en procés de maduració també hi té una justa presència (recordi's l'agent provocador: la mort d'una amiga), es fa evident un judici de valors. No pot ser altrament a l'hora de fer balanç d'una vida marcada també per camins cap a la independència personal de les dones, la seva emergència d'un imaginari cultural misogin. Aquest camí té un preu alt com es posa de manifest a Sense alè. Entre els homenatges que es desprenen del text (la memòria com a acte d'amor sempre reclama justícia i es prodiga en el reconeixement) hi ha un record per a Maria-Mercè Marçal, que d'una manera personal i col·lectiva habita la memòria de tantes de nosaltres en aquest camí encara en procés.

A Sense alè, un experiment literari d'alt voltatge creatiu tant en el fons com en la forma, som convidats a visitar els llums i contrallums d'una biografia personal trenada amb la història col·lectiva. Som amb els altres i les memòries que ens habiten ens donen un sentit pluridimensional, encara que cadascú només en vegi unes determinades dimensions. Crec haver entès que Sense alè s'ha escrit per ampliar els propis límits. Allò escrit, a més de salvífic, proporciona aquesta facultat especular i transcendent de la visió.

(Teresa Costa-Gramunt. "La memòria que ens habita", L'Eco de Sitges, 4 de gener de 2013)

* * *

El primer contacte amb l'obra que vam presentar ahir a la Fundació Rubió i Tudurí, de Maó –Sense alè, de Josefa Contijoch (Edicions de 1984, Barcelona 2012)–, va tenir lloc fa dos estius, quan vaig tenir a les mans el text mecanografiat, la lectura del qual em va deixar, precisament, sense alè. Per què? Per moltes raons. Potser perquè em va fer rellegir un món que jo també havia viscut, encara que d'una manera diferent al de l'autora; però que, tot i així, era el meu món. També perquè tota l'obra –que no era, i em sembla que continua no essent una novel·la– era un text escrit a cremadent en torn del "jo", en una mena de monòleg interior pulcre, incisiu, elegant, cru i sense concessions a la galeria, que havia sorgit a partir d'un fet excepcional, definitiu i terrible: la mort d'una amiga en un crim –o potser (i més probablement) d'un doble crim, amb l'aparença, però, d'una mort passional seguida després d'un suïcidi–, en aquella Espanya de 1974 on "els serveis secrets anaven de corcoll esbrinant un mapa carregat de dobles i triples sentits".

Però no estem parlant de la crònica d'un temps, sinó d'un entotsolament en el "jo" de l'escriptora. "Recordar –diu– és l'única forma d'eternitat que conec". I ella recordarà des de l'escriptura, entesa sempre com un "acte reflex de la pròpia necessitat", ja que "la veu de l'inconscient [és] l'única que permet abordar l'indecible". Tota la narració, doncs, gira entorn del "jo", perquè "no existeix més centre que el jo giravoltant en la galàxia de la biografia; la resta és perifèria i planta farratgera de l'univers".

El llibre és un passeig sense concessions entorn d'aquest jo que ha quedat marcat, definit, estorat, per un fet terrible que ho transcendirà tot; un fet –el de l'assassinat de l'amiga–, que, inconegut el què i el com, serà narrat en dotze versions diferents, en dotze versions possibles, encara que cap d'aquestes pretén trobar la dada objectiva. "L'anar donat versions de l'escena de la teva mort –escriu– no pretén fer progressió ni aclariment ni discerniment ni encertar la veritat. Només vol especular, influïda com estic per l'obsessió, limitada per la limitació, basant-me en una rastellera de possibilitats sense fi".

El monòleg que en sortirà –transformat sovint en un diàleg amb textos (cartes, notes, i fins i tot records) de l'amiga morta i d'altres persones amb les qui també mantindrà una interlocució– la durà a la infantesa –a aquell Manlleu llunyà d'on recorda tantes coses: la casa, el pare, la mare, aquells éssers estranys, que eren els rojos, "amb als quals es fèiem, però poc", el farmacèutic Mercader, el fill querubinesc d'aquest que un dia la va convidar a berenar, el metge menorquí Bartomeu Llabrés, el primer encontre amb la mort d'aquella nena veïna, amb les revistes que arribaven a la llibreria del pare, amb aquelles fotografies que "contenen –diu– la teva emoció no saps per què" –una de les quals explica, per cert, la portada del llibre–, i també amb el descobriment de la poesia, primer en llengua castellana fins que, una tarda, a casa d'en Martí Pol, algú dels allí reunits li farà una pregunta definitiva: "Què fa una noia de Manlleu escrivint en castellà?"

Parlarà del primer enamorament, dels poetes que l'agombolen, de les lectures imprescindibles, del cinema que li obre els ulls a una vida que és –diu, recolzant-se en Shakespeare– "polivalent i brutal". I de com es tornarà escèptica i refractària al poder en descobrir que amb la poesia sovint es vol fer país, o dur a terme un encàrrec o fins un mandat. "Jo escrivia des de dintre –afirma– i no podia entendre que la llibertat pogués resultar sospitosa". Però era difícil desmarcar-se dels signes dels temps, que exigien (a la gent de la nostra generació) conèixer aquell conjunt de textos que conformaven la literatura política, la que –diu Contijoch– et conduïa a l'infinit. I "l'infinit era lluitar contra el règim franquista i, per tant, lluitar contra les famílies respectives, lluitar a la contra d'allò que ens havia nodrit".

Com no m'havia de sentir atret jo per aquest text que em parlava d'un temps i d'un país, el meu, on "els cossos s'abraçaven i copulaven convulsament, a la recerca d'alguna alliberació, mentre al plat dels tocadiscs cantaven Raimon, Pi de la Serra, Guillem d'Efak, Serrat, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beatles, Joan Baez, Guillermina Motta, Paco Ibáñez, Jacques Brel…" I on "el cinema era germà bessó del vici de llegir: de Truffaut a Antonioni, de Visconti a Godard, de Pasolini a Bergman…" Sí Josefa, sí, "ens ho empassàvem tot".

Però al costat del temps i del país, o més aviat en el temps i en el país, hi ha les persones que s'han relacionat amb el "jo", que és el subjecte clau de la narració; aquelles persones que –més enllà de l'amiga, la mort de la qual justificarà el relat– aniran també desapareixent: el poeta, que la durà a París el 68 i que, "un cop passat l'entusiasme de la revolució, se sentirà acabat"; el pare ("llaços de sang. No hi ha tràfec ni desgavell que desequilibri la nostre fidelitat"); l'amiga morta…, i tanta gent que ha desaparegut, com aquell "senyor que besava les mans a les senyores" a qui va ajudar en la transcripció d'unes memòries. "Les lentes mirades dels ulls blau-estantís-decadent…, els llargs silencis, el tic-tac del rellotge marcant la cadència de la tarda, asseguts a les butaques, prenent te, animant la conversa amb deseiximent, entrant a poc a poc en l'entrellat de l'enigma sense acabar-lo de desvelar"; un senyor, aquest, que s'emocionava i plorava –també jo m'havia emocionat i plorat– veient The Dead (1987) de John Huston a partir d'aquella bella narració de Joyce. Tots, doncs –cadascú al seu lloc i sense conèixer-nos–, havíem plorat quan, al desaparegut CAPSA de Barcelona, aquella doneta "comença a cantar l'ària de Bellini i la càmera va pujant l'escala i retrata estrats de vida morta".

Serà, però, molts anys més tard quan Josefa Contijoch es posarà a escriure aquest llibre. "En la tarda solellada i tranquil·la [...], vaig pensar que ara sí que podia escriure això que escric. Perquè m'ho havia d'inventar." En efecte, s'ho havia d'inventar, per això era precís posar-se a escriure. Com Hesíode i Homer, que es van posar a escriure perquè tot és inexplicable. Per això existeix la literatura. "Ja t'ho deia –escriu Contijoch-: no explicar cap història. No existeix una sola història sinó una multiplicitat d'històries. Per això m'agrada esbotzar o rebentar les novel·les. A més, de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència". Tornem, doncs, al "jo". A aquest jo que es va dessagnant per les desaparicions dels homes i de les dones que t'han estat propers; desaparicions que et "deixen un gran sentiment de culpa i un aplec de recances indescriptibles".

Va ser unes setmanes després de llegir el text mecanografiat, però sense signatura, quan em vaig posar en contacte amb l'autora, que no coneixia. Sabia, però, que era dona, que era de Manlleu, que havia nascut "l'any de l'aiguat" de la negra postguerra. Sabia també que era poeta no sols perquè ella ho confessava, sinó perquè el mateix text que acabava de llegir era –com molt bé es diu a la contraportada– fronterer, en el fons i en la forma, entre la prosa i la poesia. I quan la vaig identificar, li vaig escriure un correu, que no guardo per aquelles coses estranyes de la cibernètica, que sovint no harmonitzen prou bé amb les facultats informàtiques d'aquells que hem conegut –Temps era temps– "Kubala, Moreno y Manchón". Li volia dir que el seu llibre m'havia emocionat i que d'alguna manera sentia enveja d'aquell senyor pulcre "que besava les mans a les senyores" amb qui ella havia tingut llargues converses prenent el te. I així va néixer la nostra amistat. I em fa molt feliç que aquell contacte hagués servit a Josefa Contijoch per no desistir i per decidir-se cercar un editor dels que no pensen tan sols en el negoci, i estimen la literatura.

(Josep M. Quintana. "Sense alè", Diario de Menorca, 3 de novembre de 2012, p. 17)