El primer que vull escriure sobre aquesta novel·la de Joan Cavallé té a veure, específicament, amb la literatura: Els arbres no es podien moure és el millor que he llegit en els últims mesos, anys i tot, entre el que s'ha publicat en català. Es tracta d'un text molt ben compost, ben travat, en què l'autor ha sabut triar les paraules justes —i no n'hi ha cap de sobrera—. Un goig de llengua i d'estil, un plaer de la lectura! Per l'ambientació diguem-ne rural, o natural, d'aquesta història de formació, senzilla i fonda a la vegada, em venien al cap noms auris del nostre panorama de fa un segle: Ruyra, per exemple, o, més a tocar del país de Cavallé, el Rovira i Virgili d'aquella discreta meravella que és Teatre de la natura. Però aquests arbres formen una història, protagonitzen una novel·la. I no és pas qüestió de negligir-ne les virtuts, sinó que cal posar-les, tot seguit, en relleu, per bé que —hi insisteixo— el més valuós de l'obra és la precisa i bella descripció que fa amb paraules d'un paisatge i d'unes figures.

(Jordi Llavina: “El silenci dels arbres”, a El Punt Avui, 13 de desembre del 2015)
 

* * *

"L'escriptura dramàtica s'ha mantingut, fins fa quatre dies, pràcticament aliena a un dels grans temes que, en qualsevol dramatúrgia, hauria estat explorat intensament: la guerra de 1936-1939 i les seqüeles que n'han quedat encara (l'exili, la repressió, la dictadura, la desmemòria, les rèmores polítiques...). Peus descalços sota la lluna d'agost, de Joan Cavallé —I Premi 14 d'Abril de Teatre, convocat pel Memorial Democràtic— comença a omplir aquest buit tan flagrant i ja inexplicable. Tot fent una virada salutífera en la seva trajectòria com a dramaturg, Cavallé (Alcover, Alt Camp, 1958) s'hi acara amb una proposta complexa i un enfocament múltiple, que entrellaça els temps i els punts de vista i que, per això, crea una mediació tan imprescindible com suggerent.

Un dels encerts de l'obra es la creació d'un personatge mediador, L'Home dc tots els temps, figura que actua com a mestre de cerimònies i espectador privilegiat d'allò que ja coneix. Després d'observar tot el que passa, escoltar totes les veus, preguntar-se per què i valorar la transcendència de la troballa dels cinc cadàvers, conclou que al capdavall "és la història de sempre". Aporta, doncs, la distància necessària per afrontar-se als esdeveniments i per situar-los en la cadena de la barbàrie dels humans de tots els temps. [...]

El tractament dramatúrgic de Cavallé (coincident, en alguns aspectes, amb altres escriptures com les de Blai Bonet, Manuel Molins i Albert Mestres) multiplica les perspectives sobre el valor de la memòria, combina el transcendent i el grotesc a la manera shakespeariana i alterna també el factual i el simbòlic, la història i el mite, per activar els interrogants ètics sobre el passat i, alhora, per construir, sense oblidar mai els fets, una memòria justa i reparadora."

(Francesc Foguet i Boreu: "Memòria d'una ignomínia", El País. Quadern, 4 de juny del 2009, p. 5)
 

* * *
 

"Aquesta novel·la ha patit una història curiosa. L'autor explica que la va escriure el 1996, però que «circumstàncies diverses l'han mantinguda inèdita durant aquest temps». Si l'hagués publicat llavors, molts lectors hi haurien vist dots oraculars -i, de passada, Cavallé s'hauria avançat, quant al tractament novel·lesc del terrorisme global, a autors de tant renom com Don DeLillo o John Updike-. El fet que es publiqui ara, onze anys després, pot fer que més d'un hi adverteixi un cert oportunisme: la prolixa descripció de l'«horrible» atemptat terrorista i la d'una part del paisatge urbà devastat coincideix amb tota la literatura periodística que ens hem hagut d'empassar, sisplau per força, els últims set anys. Sigui com vulgui, la novel·la és sòlida: l'artefacte literari funciona molt bé, i prepara una sorpresa final que fa que allò que fins a la pàgina 331 hem llegit com una història més sobre la barbàrie i el «rebrot particular de Hyde» del funest protagonista (a l'ombra), a partir d'aquest moment s'enriqueixi, encara, amb una lectura metaficcional.

Un cotxe ple d'explosius aparcat al centre d'una gran ciutat provoca una cinquantena de morts. Des d'un cafè pròxim al lloc, els clients han sentit la deflagració. Sirenes d'ambulàncies. Un gos que porta, al morro, una mà humana. Un individu despistat, que ha quedat sense parla, i que recorda el personatge del maletí -amb el vestit tot brut de pols- de Falling Man, de DeLillo.

A partir d'aquí, Cavallé basteix una novel·la en dos fronts: el del terrorista, que relata (capítols en cursiva) la seva visió de l'atemptat, que anota les seves àcides reflexions, d'un caire vagament nietzscheà; i el dels fets, que, lluny d'aclarir-se, es complica amb allò que ara se'n diu diversos actors. Participen de la confusió els àmbits polítics i policials,- i és justament en un d'aquests dos que s'amaga l'ou de la serp.

Una bona novel·la, però, no és solament la presentació d'una història més o menys atractiva. Una bona novel·la se suposa que ha de reflexionar sobre el món que ens ha tocat viure, que ha de proposar una determinada visió moral d'aquest món i que ha d'oferir un model de llengua vàlid, ric i versemblant alhora. Contemplant el monstre supera amb bona nota aquests tres requisits. L'anàlisi sociològica del nostre temps -la por i la consternació davant el fenomen terrorista; les crosses lingüístiques que apostrofen, com si diguéssim per defecte, algunes de les formes de la barbàrie- em sembla molt plausible. Cavallé ha volgut acabar d'arrodonir el seu llibre amb referències a històries èpiques de la literatura: de l'Apocalipsi a Moby Dick. Molt recomanable."

(Jordi Llavina: "Saturn devora els seus fills", El Mundo, 18 de gener del 2008)
 

* * *
 

"No em puc estar de dir que Joan Cavallé ha escrit l'obra més madura de la seva trajectòria com a dramaturg, en clara correspondència amb Contemplant el monstre, una magnífica novel·la publicada també l'any passat, amb alguns punts de connexió amb Peus descalços sota la lluna d'agost, que ara, però, no analitzaré. Per damunt de tot, Cavallé ha sabut conjugar amb èxit els dos reptes al·ludits suara mateix. [...]

Cavallé ha escrit una obra coral d'una alta intensitat èpica i dramàtica, contrapuntejada de grans moments de lirisme —els que es relacionen sobretot amb el món dels morts— i també d'humor, que expressen de manera sàviament sintètica una doble influència shakespeareana i becketttiana, prou evident en determinats moments de l'obra, com en les escenes dels guàrdies i els escombriaires, en què l'autor manifesta també una especial cura en ajustar a aquests personatges una parla singularment rica i expressiva. [...]

Acabo. Joan Cavallé ha passat amb nota el doble repte que representa Peus descalços sota la lluna d'agost. Ara resta el de la seva representació, que ja no depèn directament d'ell, sinó dels responsables o gestors del nostre teatre, públic o privat. Unes instàncies que haurien d'assumir sense vergonya ni mala consciència un deute de reparació escènica amb un grup de dramaturgs dels vuitanta, molt ben representat per un autor i un text que demanen ser coneguts pel nostre públic. Que l'espectacle comenci, tan aviat com sigui possible!"

(Enric Gallén: "Pròleg" a Peus descalços sota la lluna d'agost. Tarragona: Arola, 2009, p. 22-25)
 

* * *
 

"Acabarem el recorregut pel teatre breu català contemporani amb una aportació singularíssima que fa del teatre breu una poètica única. Joan Cavallé (1958) és un autor del que s'ha anomenat la generació "Belbel" que després ha evolucionat cap a propostes de maduració molt diversa. És autor d'una obra dramàtica poc extensa però sempre contundent que arrenca, després d'algunes provatures, amb L'espiral. Exercici d'autofàgia (1985), una proposta beckettiana d'abstracció formal radical, deriva cap a la sàtira en forma de comèdia al voltant de les relacions sentimentals a El concurs (1994), El bagul (1994) i Dinastia Ming (1999), i culmina, per ara, amb Peus descalços sota la lluna d'agost (2008), un text de gran envergadura dramatúrgica sobre la memòria històrica on es concentra tota l'experiència dramatúrgica i literària de l'autor en una barreja magistral de tècniques i fórmules del teatre occidental contemporani. En paral·lel i al marge d'algunes propostes més convencionals (per dir-ne d'alguna manera, com Aquí tens el meu fetge dins el recull Dramaticulària que ell mateix va concebre i editar), ha desenvolupat una mena de "poesia escènica", entroncada sens dubte amb el postteatre brossià, però que significa un pas més enllà de forta personalitat i lluny de tot epigonalisme, que ell anomena "teatre imaginari" (Microteatre, Parateatre, periteatre, piroteatre, 1985-2009)."

(Albert Mestres: "El teatre breu com a laboratori creatiu: innovació literària i dificultat escènica en alguns exemples contemporanis", dins del II Simposium Internacional d'Arts Escèniques. El teatre breu: procediments, formes i contextos (200 anys del naixement de Josep Bernat i Baldoví). Sueca - Universitat d'Alacant, 10-12 de desembre de 2009)