En les valoracions provisionals que la crítica dels anys deu feia de la producció poètica més immediata, la poesia de Josep Carner ocupava ja el lloc corresponent a la modernitat, en una línia d'evolució que situava la seva obra al mateix nivell que la de Verdaguer.

Aquesta benedicció per part de crítics com Alexandre Plana o Joaquim Folguera, per als quals l'obra de Carner arriba a la maduresa entre 1911 i 1914, va acompanyada d'una altra circumstància que n'afavoreix la popularitat: mort Maragall, Carner ocuparà l'espai reservat "al poeta" –en singular– en la societat catalana. La seva representativitat, lligada a un projecte col·lectiu que l'art ha de legitimar, determina en bona part la manera com és llegit Carner per la crítica. Plana és qui primer estableix, l'any 1914, l'eix Verdaguer-Maragall-Carner com a fites successives del recobrament, per part de la col·lectivitat, de l'energia interior que es manifesta en la poesia.

La distinció entre una poesia mimètica i una d'idiosincràtica esdevé, doncs, un criteri dominant de valoració, i la poesia de Carner es converteix en model. Per raons lingüístiques, en primer lloc: "reincorpora a l'idioma els mots més bells del català clàssic, en crea, poèticament i científica, de nous, els lliga amb un sòbria sintaxi molt catalana, harmonitza el dring dels consonants, depura i sistematitza l'expressió popular", diu Folguera; i, més concretament, estilístiques: l'agut sentit de la llengua i la voluntat expressa d'artifici es compensen mútuament; l'agilitat i perfecció del producte el situen a gran distància de l'encarcarament imperant.

I aquest domini s'explica com a resultat de l'acord poètic entre el poeta, la seva llengua, la tradició literària i la realitat; un acord que exclou el sofriment tant en l'acte de conèixer com en el de crear, i que pot, doncs, donar pas a la ironia, signe de modernitat. "Les dues virtuts que l'immunitzaren contra el simbolisme foren la ironia i la catalanitat activa", torna a dir Folguera, i preveu l'equivalència entre l'esforç individual de Carner i el de tot un moviment literari.

[...] Els fruits saborosos havien estat un primer pas per desfer-se de l'amanerament i l'efectisme finiseculars, però caldrien encara uns anys per arribar a la naturalitat de l'artifici que caracteritza la poesia de Carner. La inútil ofrena (1924), primer llibre publicat essent ja el poeta fora de Catalunya, és la recapitulació d'un procés literari lligat a una imatge pública.

[...] Per això, Carner no és un constructor de llibres travats, sinó que sol aplegar l'obra en reculls amb un lligam prou subtil, en la majoria de casos, per permetre'n la demolició posterior. Amb tot, els set llibres publicats entre 1911 i 1924 determinen, a grans trets, dues direccions: d'una banda, la que es deriva de la tradició del cançoner amorós i troba punts de referència, doncs, en la lírica trobadoresca, Ausiàs March, el dolce stil nuovo i la reelaboració culta renaixentista de la poesia popular. Verger de les galanies (1911), La paraula en el vent (1914) i La inútil ofrena (1924) formen el tronc central d'aquesta línia en què l'experiència amorosa i l'experiència d'abast més ampli, moral, s'entrelliguen fins a convertir-se en una de sola. Les monjoies (1912) i L'oreig entre les canyes (1920), menys unitaris, s'hi encabirien només lateralment.

D'altra banda, la visió carneriana del món s'expressa en uns registres i una temàtica a través dels quals es dóna sortida a la possibilitat d'una moderna poesia patriòtica, que serveix igualment per a dos propòsits: el jo líric utilitza elements de la realitat quotidiana per definir-se, i la selecció que en fa dibuixa un entorn que s'acaba convertint en símbol –o, si més no, en emblema– d'una manera de ser col·lectiva. Auques i ventalls (1914) i Bella terra, bella gent (1918), són l'exponent màxim d'aquesta intenció".

(Marina Gustà. "Josep Carner" dins Molas/Riquer/Comas: Història de la literatura catalana. Barcelona, Ariel, vol. 9, 1987)

* * *

Recordem com la visió serena i equilibrada del món tan present sempre en el Noucentisme –o, si més no tan anhelada, i en tot cas presentada a Els fruits saborosos com a ideal– s'emmiralla constantment en el classicisme grec.

Gairebé tots els poemes són escrits en alexandrins, normalment agrupats en quartetes, amb les excepcions del III (Els albercocs i les petites collidores, hexasíl·labs) i del XVIII (Els raïms immortals, decasíl·labs) i a part també d'alguns vers aïllat (dodecasíl·labs sense cesura, per exemple) en altres poemes. Resulta, doncs, interessant de constatar com la unitat del recull es fonamenta també en aquest aspecte.

(Josep M. Ripoll. "Guia de lectura de Els fruits saborosos", dins Lectures de COU 1997-98. Barcelona: La Magrana, 1997, p. 61-85)

* * *

[...] malgrat la diversitat de personatges i escenes, la realitat que hi ha darrera [Els fruits saborosos] és única. No es tracta pas d'un món que ofereixi complexitats o traumes, sinó que ens trobem davant d'una realitat sempre ordenada i harmònica, serena i radiant, construïda a base de petits quadres quotidians i domèstics (i, en darrer terme, burgesos) i viscuda per uns personatges que "són grisos, humils, vulgars, i els veiem inserits en el context social amb una amable inconsciència i feliços en l'estretor del seu món". No cal dir que tot plegat es lliga estretament a una concepció, tant estètica com ètica, de caràcter noucentista. [...] Carner ha sotmès la realitat a un procés d'idealització i estilització de tal manera que ens trobem davant d'una sèrie de personatges amb actituds essencials i de transcendència, per tant, universal, que es mouen en un marc idíl·lic.

(Ester Centelles. Pròleg a Josep Carner, Els fruits saborosos. Barcelona: Edicions 62, 1984)

* * *

En completar-se el primer quart del nostre segle, Josep Carner té quaranta-un anys, i en fa tres que no resideix a Catalunya sinó esporàdicament. El cor quiet és el primer volum que neix enterament en la maduresa i la distància del poeta, i que les testimonia. També és el primer on adopta la forma de partició en seccions ordenades a consciència: com indicant un grau de reflexió que culminarà amb l'aparició de Poesia trenta-dos anys després. [...]

La lleu antítesi del títol revela ja l'orientació d'aquesta actitud. El cor quiet: és a dir, el jo profund del poeta, el que és motor de la seva vida i expressa la continuïtat de la pròpia existència, però ara en un moviment paradoxalment aquietat.

Llegint els poemes ens adonem que allò que ha dut la serenitat al poeta, i que l'allunya de qualsevol caiguda en la desesperació, la follia o l'angoixa de viure, és el reconeixement d'un ordre universal. Podem imaginar un triangle: el poeta i la naturalesa que ell contempla són els dos angles que en formen la base: tot el creat. En el vèrtex hi ha Déu, que els crea i els manté, i s'hi revela.

Totes les interrogacions, les intuïcions i els implícits continguts en els poemes duen a l'acceptació de l'existència d'aquest ordre. Acceptació sense més? En realitat, perquè pugui ser reconegut com a tal ordre, cal que l'home –el poeta– acompleixi el seu paper, que se situï en el seu lloc dins el joc de relacions del triangle.

Així, el reconeixement té molt d'imperatiu moral: és pel seny –entès com el màximum de saviesa que és possible de guanyar: com la posició assolida en la maduresa– que el poeta s'acorda al lloc que li pertoca. [...]

A un emplaçament de l'home en el món com el que acabem de descriure, correspon una poètica les nocions fonamentals de la qual són l'objectivació i el simbolisme. Objectivació: en els poemes, Carner situa en primer terme la realitat, que valora en ella mateixa i redimeix amb la seva mirada poètica. Simbolisme: cerca, alhora, de desvetllar-hi els sentits que conté, més enllà de la seva pura presència material. (Hem vist com eren representatius del rendiment simbòlic mots com ara nit, aura, aigua, etc.)

L'autonomia atorgada a l'objecte mostra un cop més l'actitud respectuosa del poeta, fruit d'una contemplació meravellada i comprensiva i també d'una volguda humilitat personal. I abnegació per posar tot aquest món objectivat en els poemes mostra, novament, una paradoxa que ja trobàvem en caracteritzar el seny: aquesta és l'única via d'expressió que integra, acordats, el jo i l'univers. Es tracta en definitiva d'una solució personal al conflicte en què es debat la poesia de tradició romàntico-simbolista: Carner, en mots de Joan Ferraté, renuncia "a una veritat subjectiva que residiria en el seu jo creador" i –afegim– renuncia també a considerar l'objecte sols coma referent d'un Absolut transcendent, com a camí d'accés a una realitat superior. Acceptada aquesta prèviament –és l'ordre diví, descrit en la primera part d'aquesta conclusió–, no cerca de conèixer-la, de posseir-la, sinó de correspondre-s'hi i gaudir-la en l'observació atenta d'un món que la conté en la pura gràcia de la vida. Per això els poemes de Carner no solen ser enigmàtics, ni mostren generalment la "veritat subjectiva", però tampoc no són fotografies impersonals. La seva ambició és reproduir la vida de les coses i dels homes tal com són copsats pel contemplador; crear, mitjançant l'artifici verbal, un teixit de relacions que pugui evocar en la ment del lector el doble moviment: el de la imaginació i de retruc el de la vida, tots dos continguts, fixats en el text.

(Lluís Cabré, Marcel Ortín. Dins El cor quiet. Barcelona: Empúries, 1985)

* * *

...si he sabut llegir bé Nabí, aquest seu poema suprem és essencialment una expressió de la seva visió del símbol poètic, i del seu escepticisme radical quant a qualsevol racionalització que pretengui d'esser més que simbòlica.

(Gabriel Ferrater. Pròleg a Nabí. Barcelona: Edicions 62, 1971)