VINE AL SUD! GUIA LÚDICA DEL PAÍS VALENCIÀ

"Si no hi ha vespra no hi ha festa"

Fa calor. Molta, molta calor. Perquè és estiu i el sol rebota a la terra blanca i les muntanyes mostren impotents una calvície que descarta cap aparença d'ombra.

Fa calor, sí, i què? Si ets al bell pic de l'estiu i resulta que has arribat a Elx, que tens vacances i un parell d'acreditacions per veure els assaigs del Misteri, a tu què se te'n refot, de la calor? T'hi poses fulles, un pai-pai o una orxateta, un granissat, aigua amb gas, suc de taronja, el que se t'empetegui: relaxa't i disfruta, que això que viuràs i veuràs a la capital del Baix Vinalopó no passa enlloc més del món.

No és per meliquisme ni per ànsia d'anar per la vida amb els polzes als tirants i repetint amb somriure estrafolari que sóc el millor sóc el millor, però resulta que en aquest país nostre amb tant de personal donat al menfotisme i al ploricó que viu de sentir-se poqueta cosa i deixar-se emmirallar amb qualsevol aixecada de camisa o tocada de bongos multiculti, ens hi ha sobreviscut aquesta meravella musical, aquesta representació única al món que arriba directa de l'edat mitjana, amb la corresponent i cronològica passadeta pel renaixement i el barroc (que si en la cosa decorativa hi va posar sempre més pa que formatge, val a dir que en la música es va saber comportar) i que (ja hi tornem a ser) no t’hauries de perdre per res del món.

És clar que hi ha els CD corresponents, perfectament enregistrats, acurats i fins i tot estremidors, fantàstics. És clar també, i si molt m'estires, que hi ha el tema d'en Llach, manllevat de l'Aracel·li. Busca'm tots els ésclars haguts i per haver, que no tens escapatòria: tria l'agost que et sembli, aquest vinent o d'aquí set anys, quan et jubilis, quan t'enamoris o quan et calgui un quit-cat per fer-te passar el marriment: tu hi poses l'any i Elx, la màgia, però no et moris sense haver vist i sentit i olorat i aplaudit i plorat, en directe, el Misteri.

Ara escric que hi ha un abans i un després de l'any que vaig anar a veure la festa d'Elx, tu em dius exagerada i jo no et trec la raó. Però tampoc no te l'acabo de donar. Vull dir que comprendre un país és una cosa lenta que no sé si s'aconsegueix mai del tot, si més no en directe (quan les nacions i els seus processos passen als llibres d’història i un segle queda resumit en tres pàgines i un esquema, tots ens hi podem veure amb cor, de comprendre'n les pulsions; ara bé, capir què passa —i per què, i cap a on— ara i aquí, què carat és —i per què, i cap a on— el TEU país, això ja són figues d'un altre paner). I vull dir també que aquest intent de comprensió esdevé immodèstia inútil quan s'oblida de respirar: respirar la terra i caminar-la i ensopegar-hi; omplir-se les orelles d'accents i d'inflexions, de noms nous que de seguida reconeixes; saber de quina mena de llum parles quan dius Elx i les palmeres; haver enraonat, què sé jo, amb persones com ara l'Agustí i la Maribel, recordar els seus esforços amb somriure i saber-te per fi intolerant amb cap pretensió de deixadesa: esdevenir de sobte conscient d'aquest paisatge, sentir que ja el portes enganxat a la pell, que ja és teu, que ja ets tu i que, per tant i en bona lògica, allò que hi succeeixi t’afecta directíssimament.
 

* * *
 

AZ

"Ket"

[...]
Dia 0
És un d’aquells diumenges lluminosos de primavera amb falciots que xisclen de bon matí i pardals enfollits en la seva obsessió copuladora i jubilats amb cadires plegables i pell torrada que corren a ocupar lloc a la platja.

En Ket es lleva tard.

No pas per l'afer de la telefonada, que en poca cosa li ha alterat el son —de natural i de sempre sòlid—, sinó perquè això és exactament el que li agrada fer els diumenges: llevar-se tard i esmorzar copiós i llegir el diari —té una subscripció al periòdic regimental que li paga una tieta morta de fa anys i amb un proverbial mal humor testamentari— i ronsejar tot el matí en pijama; i tota la tarda, també.

Prepara el cafè, mig para taula —fa tant de temps que viu tot sol que mai no ha completat aquesta mena de casolanes ocupacions i no s'ho nota— i comprova, amb disgust evident, que, per primera vegada en ja no sap quants anys, no té el diari perfectament plegat al replà de l'escala ni en cap altre replà ni a la tauleta del porter ni a la bústia ni enlloc.

Potser detecta ara un silenci massa unànime, a l'edifici que recorre més o menys apressadament i amb batí, però no en fa cabal i torna a casa i esmorza davant d’un parell de diaris endarrerits.

Tot just ha fet el primer glop de cafè que truquen a la porta.

Com qui sent ploure: no s'ha pas d'alçar només per encarar-se a algun inconsistent que li demanarà disculpes perquè, oh, no em digui que sóc a l'escala dreta o m’havia semblat que l’u era un set o el vuit un tres o viceversa i coses per l’estil.

Però hi insisteixen.

Ell unta una torrada.

Ara juraria que colpegen la porta amb el puny: on s'és vist?

Obre amb gest indignat i tota la predisposició a l'esbroncada, però queda mut davant el conjunt de dignitats amb barret de copa que porten bandes commemoratives i medalles i maletins i que el saluden solemnement bo i inclinant el cap.