No hi ha dubte que la poesia és el gènere on Guillem Cabrer va assolir un grau més ple de maduresa, una seguretat més completa d’escriptura. Des del punt de vista de la tècnica literària, és a l’obra poètica on hem d’anar a cercar els productes més perfectes. Tot i així, jo diria que és a la narrativa on l’escriptor es va realitzar més bé en profunditat i on va contemplar un horitzó més ampli. No endebades Guillem Cabrer va reservar a aquest gènere el domini dels somnis; al capdavall, la part millor d’ell mateix. I en fer aquesta afirmació no em referesc als contes de Tumbet, massa grenyals i, en conseqüència, massa esquemàtics, ni tampoc a una "nouvelle" que pateix encara dels mateixos mals com és Amanda Duçai o la vertadera vida de Catalina Rigo, tan interessant, d’altra banda, en tant que crea un personatge paradigmàtic del món narratiu del nostre escriptor; un món en el qual, com observa Pere Rosselló, els herois –rere els quals s’amaga d’alguna manera el mateix narrador– «encarnen la tragèdia d’una existència en què el desig i la realitat no es corresponen», i que, a més a més, reflecteix puntualment l’actitud d’en Cabrer en relació amb el fet de la creació literària. En dir, però, que és en el camp de la narrativa on va aconseguir els productes de més alta dimensió, em referesc a les dues novel·les que va publicar: El Minotaure i Merlot, sobretot a aquesta darrera que és, a parer meu, la seva obra més valuosa.

A Merlot, efectivament, conflueixen les tres línies profundes del seu art d’escriptor. Per una banda la nostàlgia del passat –un passat que no ha estat el seu i que, per això mateix, mitifica– traduïda en pler estètic; per una altra banda, la pura bellesa de la plàstica, aconseguida, ja sigui mitjançant les visions del paisatge, ja sigui, sobretot, dibuixant i acolorint els ornaments sumptuosos d’un saló romàntic, o la línia delicada d’un vestit de dona, o l’harmonia d’un gest ple de sensibilitat. I, finalment, l’amor profund pel país i per la llengua que li és pròpia. Tres línies incidint en el dibuix d’una Mallorca mítica: la Mallorca somiada d’un somiat romanticisme, plena d’ecos italians i d’un incert començament de Renaixença. Emmarcada dins una vasa de contorn isabelí.

(Josep Maria Llompart. "Guillem Cabrer o l'alegria de viure", Retrats. Guillem Cabrer, Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2006, p. 18-19)

* * *

Guillem Cabrer es va formar a Barcelona, on va exercir l'ensenyament des de l'any 1972 fins al 1978. Per l'edat, per la residència i pels temes que tracta, s'acosta al grup d'autors que en una altra ocasió hem anomenat "mallorquins de Barcelona" (Porcel, Soler i Antich, D'Efack, Barceló, Vidal i Alcover...) i va ser a Barcelona, també, on va estrenar algunes peces, fins que va tornar a residir a Ciutat, en un moment clau, el de la reobertura del Teatre Principal de Palma, per fer de "pont" entre la tradició i els temps moderns, d'educador del públic mallorquí. Per aconseguir-ho, Guillem Cabrer aportava a la seva obra una tenacitat fora mida, indispensable per reunir els actors, obtenir subvencions i col·laboracions, etc. Els resultats eren evidents: Guillem Cabrer era, aleshores, l'únic autor mallorquí que podia estrenar amb una freqüència contínua una obra original o dirigida per ell. Això és un fet excepcional que es va guanyar a pols, però que també es va veure afavorit per la manca d'una competència autòctona, reduïda en el millor dels casos a la comèdia postregional. Així i tot, cal suposar que Guillem Cabrer va ser estrenat per alguna cosa més que per pur interès personal: relacionat amb el passat, el teatre de Cabrer representa un avenç estimable i, tanmateix, el fiasco va ser efectiu des del moment que les circumstàncies apuntades més amunt van facilitar, també, la representació als escenaris ciutadans d'un teatre modern d'arreu del món. No hi ha dubte que aquest teatre destacava la mitjania del de Guillem Cabrer (i val a dir que la de tot el teatre mallorquí), però això, en si, no comportava cap perill i fins i tot podia servir d'esperonador, a l'inrevés del que succeïa amb l'eficaç funció pedagògica del teatre de fora Mallorca, davant la qual el didactisme de Guillem Cabrer es mostrava com a anacrònic i sense sortida, tret d'una evolució hipotètica, que la mort prematura de l'autor va impedir. Dit d'una altra manera, podia interessar un teatre pel sol fet d'haver estat escrit per un autor mallorquí i representat per uns actors mallorquins?

(Antoni Nadal. "Guillem Cabrer, autor de teatre" dins NADAL, Antoni: Teatre modern a Mallorca. Barcelona: PAM/Universitat de les Illes Balears, 1998, p. 162-163)

* * *

Merlot (1975, publicada en 1977) segurament és la millor novel·la de Guillem de Cabrer. L'autor hi aconsegueix una simbiosi mes perfecta entre el món històric descrit i la tragèdia individual dels personatges. A diferència de Amanda Duçai, on el rerafons dels anys de la postguerra era més lleugerament dibuixat, Merlot recrea la societat del romanticisme mallorquí. Com més tard en Minotaure, la introducció de referències reals ens situa la història en unes coordenades que permeten al lector d'avui comprendre-la millor. Així, la tertúlia d'intel·lectuals mallorquins que Bímbila, la protagonista, reuneix setmanalment a casa seva introdueix en el relat noms com els de Quadrado, Furió, M. Aguiló, B. Ferrà, T. Forteza, etc. Ens trobem en una Mallorca que ja ha rebut la visita de G. Sand i F. Chopin, però en què encara falten alguns anys perquè ens visiti l'Arxiduc Lluís Salvador. Guillem Cabrer ens hi situa la història de Merlot, la trama de la qual podria comparar-se a les tragèdies de les grans òperes romàntiques. No és debades, per tant, una altra referència que trobam en el llibre: la de Nabucco de Verdi, ja que Merlot també és una paràbola sobre la llibertat humana.

(Pere Rosselló Bover. "L'obra narrativa de Guillem Cabrer", Estudis baleàrics. Homenatge a Guillem Cabrer (1949-1990), núm. 42, gener-abril, 1992, p. 18)

* * *

Crec que els futurs historiadors de la literatura catalana hauran d'assenyalar Guillem Cabrer, sense vacil·lar, com una de les més positives aportacions de les lletres mallorquines dins la segona meitat de la desena dels setanta. Una obra ja important dins el camp de la narrativa i el teatre, pens que dóna motivació suficient per a poder fer aquesta afirmació amb tota classe de garanties.

La seva irrupció –cosa rara en una contrada com aquesta de les illes, tan marcada, dins el camp literari, i a voltes tacada, de precocitats– ha tengut tot el gest elegant del que sap fins a quin punt és seriosa la matèria que té entre les mans, i sap esperar. Encara que sospit, en ell, una dedicació ja antiga, la determinació de publicar-se no l'ha presa fins fa poc, ja home, tot i essent jove, madur. Així, la seva obra és primerenca i alhora assaonada. Entre tota la seva producció, crec que la que millor defineix aquesta doble condició just aparentment contradictòria, és la que, a criteri meu, constitueix el seu millor guany: la novel·la Merlot.

(...)

També ho són a aquest recull de poemes, el primer que publica i em complau presentar. Són composicions, totes deu, obra d'un poeta que si ha escollit per a expressar-se, un programa decadent, no ho ha fet abans de saber molt bé fins a on podia arribar sense malgastar ni una de les garanties que necessitava, i tenia a la mà, perquè els resultats no li sortissin malaltissos. En efecte, res manco "literari", res manco eteri i fingit que el sentiment humaníssim que solca aquest llibre de cap a cap. Res, per tant, de més sa. Ans al contrari, el lector es trobarà davant una autenticitat, davant una sinceritat i davant una necessitat vital de dir les coses com són, que primer fa obrir els ulls i, tot seguit, pensar.

(Miquel Àngel Riera. Pròleg a CABRER, Guillem: Carta Oberta.Barcelona: Olañeta, 1979.)