L'Avi, Confessions íntimes de Francesc Macià.
Lectors
La factura amable i planera d'aquesta novel.la la fa apta per a tots els públics. De fet, la millor acollida l'ha tingut entre els lectors més joves, a partir dels 15 anys, i entre la gent gran que sent una inclinació especial per Macià i la seva època. És també adequada per a estimular, a través del retrat humà i literari, l'interès per la política o la història recent de Catalunya.
Argument
El relat parteix d'una ficció alhora arriscada i ambiciosa: unes confessions que suposadament escriu Francesc Macià, el que va ser primer President de la Generalitat republicana, quan es troba a les portes de la mort. La narració és en primera persona, i l'home s'adreça a un personatge misteriós del seu passat, que li serveix d'alter ego, i que en realitat ocupa l'espai del lector com a receptor de la seva pretesa autobiografia. El to és intimista i moral, molt poc ideològic: té la virtut d'allunyar-se radicalment del pamflet polític i, a través de l'esgotament humà del protagonista, apropar-se al que seria la crònica o el judici sentimental d'una vida llegendària.
Dues incògnites mantenen viva la tensió narrativa: per una banda, la identitat de l’interlocutor de Macià, que no es revela fins a mig llibre. I la presència ominosa d’un fet traumàtic, que determina en bona part les accions del protagonista —un infortuni que ell anomena el "mal bitxo", i que no es desvetllarà fins al final. L’estructura de l’obra s’organitza en uns capítols que cobreixen diferents vessants del caràcter de Macià, tot coincidint amb etapes de la seva vida: la innocència, el benestar, la integritat, la impaciència, la fidelitat, el poder... La reflexió hi apareix profunda i cansada, amb l’escepticisme que donen els anys, i amb la reducció de somnis, ambicions i trifulgues a les qualitats humanes essencials.
Com es pot observar, res més lluny de la crònica política o del manual biogràfic. Al capdavall, el període que ocupa més pes narratiu és el del Macià jove i madur, anterior a la vida pública coneguda. És abans dels seixanta anys, lògicament, que l’home forja la seva enigmàtica personalitat, i és allà on la novel.la va a buscar i a reinventar els grans misteris d’una ànima. Això no estalvia els fets trepidants del moment, i alguns quadres històrics memorables: des d’exilis, viatges a la Unió Soviètica i a les Amèriques, fins a la breu eufòria de la República Catalana, passant pel complot de Prats de Molló i resultats electorals inesperats. Però l’èpica històrica ocupa un espai secundari, sotmès al debat psicològic intern del personatge.
Personatges
L’Avi és molt, doncs, una obra d’un sol personatge. L’estil autobiogràfic fa que el tarannà de Macià destaqui per damunt de totes les altres figures que van desfilant al llarg del relat. La fórmula del retrat, tant el més privatiu del narrador com el dels familiars i coneguts ressenyats, obliga a prescindir gairebé del tot de personatges ficticis. L’enginy creatiu, en aquest sentit, no va adreçat a la fabricació de psicologies noves, sinó ben bé a retratar: a dibuixar, amb traços impressionistes, sovint amb caricatures, la gent d’una època.
Macià és un home que, ja al seu temps, va aixecar polèmiques. Va ser acusat de simple, maniqueu, populista, escàs de llums i lacrimogen. Per a d’altres, era un monument a l’heroisme, un mite encarnat i impol.lut. Totes dues visions porten, al capdavall, a imatges planes i marmòries. Una recerca més perspicaç, i també més imparcial, ens mostra una personalitat complicada, plena de contradiccions i de clarobscurs. És el militar passat a insurgent; és l’home domèstic convertit en aventurer; és el polític menys convencional del moment; és seny i rauxa, és alhora un cavaller del XIX i un líder carismàtic del XX.
És aquesta percepció més profunda la que té interès literari. Per descomptat, l’home no era ni un geni de l’intel.lecte ni un ximple, no era ni un heroi de granit ni un ancià ploraner. Probablement tenia alguna cosa de tot plegat, més un munt d’incògnites psicològiques que només la ficció pot completar. L’exercici de penetrar en el seu interior, i recrear unes confessions imaginàries, és un esforç de transfiguració més ambiciós, segons com, que l’habitual fabricació de personatges ficticis.
Al voltant de Macià, hi ha un primer cor de figures que corresponen al seu petit cercle íntim: l’Eugènia Lamarca, aquella Geni fidel i sòlida que, com a esposa, compensa les seves inseguretats; els fills, que desperten la seva abnegació però també alguna angoixa forta; referents de la infantesa a Vilanova i la Geltrú, sempre de tall tradicional; i amics de l’ànima un pèl llunàtics, com el sogre Agapito, Humbert Torres l’espiritista, o Ventura Gassol l’enamoradís. Una segona constel.lació inclou els coneguts circumstancials, que van canviant i que són en general ben coneguts: Lerroux, Polavieja, Cambó, Pla, Seguí, Companys, Nin, Rovira i Virgili, Cardona, Azaña, Tarradellas... Una autèntica galeria de personalitats de l’època. Aquí el mèrit no és tant la col.lecció com la suposada opinió de Macià, sorprenent i un tant caricaturesca, composada a partir de documents, testimonis i la reconstrucció intuitiva de l’autor.
Ambientació
Aquesta és una novel.la de temps i horitzons oberts, en contra del que pugui semblar. La vida de Macià (1859-1933) permet recórrer el temps que hi ha entre l’Espanya d’Isabel II i la de Franco, com qui diu, i hi ha complicitats de l’autor que projecten les seves observacions a l’actualitat. Per exemple, Macià vaticina que Tarradellas arribarà lluny per ambicions abans que per conviccions: o que Companys serà un gran servidor de Catalunya tot acompanyant-la a la ruïna. Són picades d’ullet entre autor i lector, que atorguen al protagonista una improbable virtut oracular.
Quant als paisatges, l’obra va obrint progressivament espais. La primera meitat apel.la als paisatges casolans: la Vilanova dels indianos, les Borges Blanques de l’oli, les casernes on destinaven el Macià oficial, la finca pairal de Vallmanya i l’entorn de Lleida. De sobte, el protagonista fa un gir vital, ja de gran, i l’aventurer i rodamón ens porta al Madrid dels partits dinàstics, a les trinxeres de la primera guerra mundial, a la flamant República portuguesa, a l’exili europeu, al Moscou soviètic i a un trepidant periple per terres americanes —Buenos Aires, l’Havana, Nova York... Fins que Macià torna a casa i, de manera fulgurant, es fa amb el lideratge de la Catalunya republicana. L’home sembla rejovenir a mesura que passen els anys, i les postals de la seva vida prenen velocitat fins arribar a l’esclat final. No li manca romanticisme, perquè el personatge, d’alguna manera, avança de derrota en derrota fins a la victòria.
A l’hora de transportar el lector, el decorat minuciós té un relleu que sovint eclipsa la seqüència del fet històric. Els àpats, la vestimenta o fins i tot detalls com la manera de rentar-se o d’afaitar-se, ens acosten a la vida quotidiana de l’època. La inquietud del mateix Macià pels avenços tècnics (ell era oficial del cos d’enginyeria) ens remeten a un moment en que el progrés científic era gairebé un dogma de fe. Això permet que les escenes s’acompanyin de curiositats com el primer telègraf, el primer tren, el primer telèfon, la primera ràdio, el primer cotxe o el primer avió. El pas del temps, doncs, té en la tecnologia el seu referent visual constant, tot vivint el seu esclat a l’entorn d’esdeveniments estel.lars com les dues Exposicions Universals de Barcelona (1888 i 1929).
Al capdavall, aquest entorn d’imatges i de sensacions ens situen al protagonista en el seu món. Però van més enllà, perquè ens ajuden a esbossar un esperit inquiet i sensible, a voltes torturat. El resultat és, com dèiem, el retrat d’una figura que apareix alhora tendra, magnètica i contradictòria. És aquesta òptica la que magnifica la dimensió humana de Macià i la que ens ajuda a entendre perquè es va convertir, probablement, en el polític català més estimat de tots els temps.
Suggeriments didàctics