—Quin és el seu model de novel·la?
—Faig les novel·les que m'agraden. L'ambientació i el viatge són elements importants. I també el viatge en el temps, perquè és un impossible. Si la narrativa històrica s'hagués de considerar un gènere, no la consideraria un subgènere sinó un supragènere, perquè incrementa la mística del relat.

—Quina importància dóna als ingredients que conformen la novel·la: estructura, acció, psicologia, lèxic?
—Tinc una tendència a complicar-me la vida a l'hora de definir l'arquitectura. I també amb la psicologia dels personatges. Però ho combino amb un relat que arribi fàcilment al lector. Si pots substituir l'ús de l'adjectivació per un diàleg, millor. I si pots substituir el diàleg per l'acció, millor.

—Quina és la seva opinió sobre els best sellers?
—M'encanta que els meus llibres es venguin. En el sentit estricte, no em genera cap urticària. Sovint best seller s'utilitza com a retret. Ningú vol que el posin en aquest sac. Els llibres han d'estar al servei del lector i no a la inversa.

—Quan ha tocat personatges històrics propers, com ara Rafael Casanova i Francesc Macià, hi ha hagut polèmica. Per què?
—Hi ha una certa paranoia. He intentat abordar temes amb normalitat com es faria en qualsevol altre lloc del món. El millor que pot passar amb els mites és que se'n parli.

—Diu que té ganes de deixar la novel·la històrica?
—Els vells amics no els abandono. Tindria ganes d'entrar en el territori utòpic, no tant en la ciència-ficció com en l'àmbit social i la política-ficció. La màquina del temps em té el cor robat. Però ara em toca descansar.

—La trilogia sobre el 1714 va partir d'un encàrrec editorial. Són un bon impuls els encàrrecs?
—Són genials. L'encàrrec representa un estadi superior de l'escriptor. És un estadi relativament feliç si hi saps estar i saps pactar.

—Ha viatjat a molts països i zones en conflicte. On aniria demà?
—He perdut la inconsciència. Demà no em posaria al cor de Bagdad. El món islàmic és determinant. El que hi passi determinarà el futur.

—En quina mesura la literatura africana l'ha influït?
—Àfrica ha cooperat molt amb mi. M'ha ensenyat moltes coses. Té la capacitat de transmetre el pes de la tradició oral. Els africans són poliglots consumats, tenen molta facilitat per comunicar-se i dominen els recursos lligats a la musicalitat.

—Com viu les crítiques?
—De totes les crítiques, fins i tot de les bones, n'acabes aprenent alguna cosa. He passat de ser un autor més aviat barroc a un escriptor d'acció. I en part és gràcies a la crítica. Ara diuen que sóc massa despullat. Però jo crec que és el bon camí.

[…]

(Noemí Bibolas: "Els llibres han d'estar al servei del lector", Avui, 1 de febrer de 2007, p. 8)