Una obra per a tots els públics, a partir dels 15 anys. Els lectors més joves poden acusar la càrrega d’erudició —no ben bé de càrrega historicista-, a l’hora de seguir els passatges sobre cartografia, geografia medieval, llegendes de l’època o disputes i conflictes religiosos. En canvi, solen agrair els detalls de vida quotidiana (menjar, vestir, relacions sentimentals i familiars) i el to personal i directe del narrador i protagonista, Jafudà de Cresques. De fet, un dels atractius és l’edat de Jafudà en començar l'aventura, i pot entusiasmar de veure com s’inicia en la vida adulta, en tots els sentits, cap als quinze anys.

Argument

Jafudà és el jove fill de Cresques d'Abraham, un cartògraf jueu de Mallorca. L'acció arrenca quan el rei encarrega al mestre un mapamundi especial -el més bell i savi que mai s'hagi dibuixat. Un bon dia, Cresques comunica als seus la decisió de fer-ne dos, d'Atles: el que els han demanat i un segon, el furtiu, que recollirà les veus més secretes i totes les llegendes del món, aquell món seu del segle XIV. Així ho fan, comptant amb informadors privilegiats, dos dels quals estableixen una relació molt especial amb Jafudà: un armeni cec i una princesa africana. Arribat el moment, el noi rep l'encàrrec de portar els mapes a la cort de Barcelona. Però un d'ells, el furtiu, desapareix, i comença una aventura inquietant i dramàtica per a recuperar el tresor.

El relat no segueix un fil cronològic: els capítols se centren en els sis personatges decisius de la novel·la, que són el mateix protagonista, el seu pare i mestre Cresques, l'armeni Betros, l'escrivà reial Bernat (Metge), la negra Selima i el convers Jaume. La trama va endavant i endarrere, aportant elements a la intriga central, que no es tanca fins al final. Cada capítol té el seu aire particular, doncs, el seu estil i també el seu temps narratiu. Algun dels actors secundaris mereix fins i tot una narració a part, en la veu del personatge en qüestió, que introdueix un ritme i un llenguatge singular. En certa manera es tracta d'una novel.la coral, on l'aventura del narrador fa de nexe entre universos humans ben rics i diversos.

El protagonista mut del llibre és també, segons com, el mateix Atles. En la seva elaboració intervenen tots els que giren al voltant de l'obrador i la família de Cresques; en la intriga que segueix a la pèrdua, personalitats destacades del reialme; i en el desenllaç final, uns i altres. És un mapa fet a cop de relacions humanes i de sentiments, que per a Jafudà compon una autèntica cartografia de les emocions. De mitja novel.la endavant, l'angoixa del narrador per a retrobar l’Atles, sumada al dramatisme de l'època -pesta, guerra, avalots anti-jueus...-, dispara el ritme de la història cap a un desenllaç trepidant, tens i vibrant.

Personatges

Els retrats humans que apareixen a L'Atles Furtiu tenen molt a veure amb la connexió que estableixen amb Jafudà i amb les circumstàncies que envolten el mapamundi.

Cresques d'Abraham és una figura que està documentada hustòricament, com el seu fill Jafudà. Al relat apareix com un pare bondadós, un home de fe i un mestre d'inqüestionable saviesa. Al principi, és el nord i és el sol per al fill, però a poc a poc va apareixent una tensió inevitable. El noi és un humanista en potència, que aprecia la cartografia com a ciència i no pas com a elogi de la creació divina. Quan l'astre del pare declina, i sobretot quan entra en els desvaris de la senectut, Cresques es torna una figura estimable i caduca. La duresa de l'època i dels esdeveniments el depassen. Així, sense alterar el profund afecte que es manté entre tots dos, s'obre una distància que és l'habitual entre pare i fill, però també entre el jueu devot i l'escèptic, entre un progenitor tradicional i un home modern, entre el món medieval i el renaixentista.

Betros fa de segon pare. És un personatge fictici, d'origen armeni, i té la clau per a molts dels secrets que envolten l'Atles. Però no és un erudit, és un vell cec i analfabet que desconfia del coneixement convencional. Amb el seu llenguatge bíblic, que evoca les cadències de la literatura cristiana llevantina, transmet a Jafudà l'amor a la descoberta que el seu pare no li ha pogut passar. Potser té una aparició fugaç en la novel.la, feta a força de confessions des del seu llit de malalt. Però el seu testimoni és crucial, tant per al mapa com per a la intriga o per a la formació del protagonista.

Bernat és un retrat lliure del conegut escriptor i cortesà Bernat Metge. Com a home de palau, s'encarrega d'usar el jove protagonista i els seus mapes d'acord amb els seus interessos -i el que ell interpreta com a prioritats del reialme. Correspon al renaixentista radical: culte i refinat, descregut, ambiciós i manipulador. Maquiavèl·lic en sentit estricte, vaja. El salva la seva enorme sensibilitat artística, ja que és l'únic que pot apreciar, més enllà dels cartògrafs, el valor de l'Atles secret. Potser per això es permet jugar, amb gran astúcia, amb el que ell sap que constitueix un autèntic tresor -o una arma fatal.

El gran amor de Jafudà és Selima, una figura inventada. Ella arriba a Mallorca com a esclava, portada en un llarg viatge des del seu imperi del Mali. Cresques la compra perquè sospita que podrà contribuir a completar la part africana dels mapes, i així s'esdevindrà. Malgrat la seva condició captiva, porta la marca aristocràtica al rostre, i té una bellesa i un tarannà que de seguida enlluernen el jove Jafudà. Les seves evocacions del país d'origen, que contenen la màgia de l'oralitat recurrent i èpica, deixen al protagonista sense alè. I marquen la seva conducta a la segona part del llibre, on l'enamorament líric contrasta amb la tragèdia d'un genocidi.

Sobre Jaume el convers no en podem dir gran cosa sense revelar el desenllaç de la novel·la. Només diguem que representa la nostàlgia per un paradís que no tenia cabuda en la creació, tal com demostra la catàstrofe final. Esmentem, també, altres personatges que no resulten tan decisius en la narració però que hi aporten un color humà notable. La mare de Jafudà, Setaddar, és una dona que ocupa el seu lloc discret en una societat tradicional, però que és capaç d'obrar amb una fortalesa envejable. Samuel, l'orfe que la família es veu obligada a adoptar, és el jove ressentit i detestable que posa a prova la paciència de tots. Hanini és una matrona cridanera, jueva ortodoxa i sogra de Jafudà; la seva filla, i esposa designada per al protagonista, fa poc més que complir un trist paper.

A tots aquests, hi podem afegir el concert de prínceps, eclesiàstics, homes de lletres i pobladors dels calls jueus que componen el pintoresc paisatge humà de L'Atles furtiu.

Ambientació

L'escenari de partida de la novel.la és el call jueu de Ciutat de Mallorca: un món tancat i conflictiu, que té el magnetisme de tots els espais humans extingits. Un altre personatge silent de l'obra és l'illa en general, càlida i marinera i oberta al món, però també conflictiva per la seva explosivitat social. Els grups humans que cohabiten a Mallorca comprenen els cristians —tant senyors com vassalls-, els jueus, i els esclaus, tant sarraïns com circassians. Són comunitats que s'entenen quan cal, i que també són capaces de barallar-se a mort. No podem parlar ben bé d'un univers multi-cultural, sinó d’un món estamentari on la mobilitat social és escassa.

Les peripècies del narrador ens porten fora de Mallorca, a la Barcelona medieval i el seu rerepaís. Allà hi trobem el poder reial, que se sobreposa a una societat comparable a la de Mallorca. Però a través dels mapes i dels personatges secundaris, disposem també d'una visió del món conegut d'aleshores que ens permet viatjar gairebé sense fronteres. Les disputes entre regnes cristians i el Papat són presents en la vessant diplomàtica de la vida de palau. Les evocacions poètiques de terres remotes brollen, sobretot, dels llavis de Betros i de Selima: el primer pel que fa a l'orient de la seda, les espècies i la lluminositat dels àrabs, i la segona en relació amb les llegendes del món trans-saharià.

En connexió amb l'Atles, trobem referències constants a la ciència medieval. De fet, l'Atles reial, el que respon a l'encàrrec de la corona, és un mapamundi autèntic: va ser enllestit el 1375, es custodia encara avui als arxius francesos i és conegut com l'Atles Català. L'autoria és atribuida a l'obrador de Cresques. Resulta difícil saber fins a quin punt els cartògrafs medievals eren autèntics intel·lectuals: hi ha qui diu que eren més aviat il.lustradors i copiadors de luxe. En qualsevol cas, l'elaboració del mapa serveix de pretext per a parlar de les cròniques de viatge d'aleshores, de les tècniques marineres i dels avenços astrològics. Que la gent informada del moment creia en l'esfericitat de la terra, per exemple, és fora de dubte -el pròleg de l'Atles Català, l’autèntic, ho diu ben clar.

El període històric que decora l'acció és el de finals del segle XIV, concretament entre l'elaboració de l'Atles (1375) i els avalots anti-jueus de 1391. La corona d'Aragó viu el seu moment de màxim esplendor, amb un imperi mediterrani que va des d'alguna plaça magribina fins al Partenó d'Atenes. El relat comença sota el regnat del vell Pere el Cerimoniós, i es tanca sota el del seu fill Joan el Caçador. Coincideix amb els anys en que la glòria de la dinastia ja ha iniciat una forta decadència, a resultes de les pestes cícliques que delmen la població, de la inflació monetària, de les guerres amb Castella i Gènova, i també dels motins contra els calls. Aquests darrers episodis liquiden no només certa imatge de pluralitat: també amenacen riqueses culturals com el fulgor de l’escola mallorquina de cartografia.

La descripció de costums i usos socials arrodoneixen els decorats. Se'ns parla dels ropatges nobles, dels mercats d'esclaus, dels àpats interminables dels patricis, dels jocs florals, de l'atmosfera als banys jueus... Entrarem a sinagogues i catedrals, a leproseries i a palaus; viatjarem en galeres i a l'esquena d'ases; assistirem a linxaments i a casoris; tindrem cura dels apestats i farem l'amor al so del Càntic dels càntics. Ens posarem a la pell de Jafudà, en definitiva, i més que viure allò que realment va viure ell, ens passejarem per un món imaginat que podia haver existit.