Lectors

Es recomana per al públic universitari, vista la seva vigència, el seu rerefons polític d’actualitat, i la càrrega de les relacions humanes que s’hi retraten. De tota manera, pot ser accessible a nois i noies amb inquietuds per altres cultures i per als dilemes del nostre món, sobretot a partir dels 15 anys.

Arguments

Es tracta d’un conjunt de set narracions que dibuixen els lligams entre personatges procedents de les diferents comunitats ètniques, en la Sud-àfrica de la transició. El llegat racista de l’apartheid hi apareix entre contradiccions: totes les peripècies humanes parteixen d’una situació injusta i desigual, però no acaben de trobar el món de somnis que promet el canvi polític del país. A l’horitzó, sempre present, hi ha aquella terra promesa d’igualtat i de felicitat —l’Azània dels lluitadors negres- tan anhelada com quimèrica.

Els relats es basen en els amors i els odis dels personatges, en les seves esperances i frustracions i, al capdavall, en les seves ironies més íntimes. La majoria de les narracions presenten figures en aparença planes, gairebé estereotips, que a mesura que es desenvolupa l’argument van adquirint complexitat i que acaben portant a un desenllaç inesperat —inesperat sobretot per a ells mateixos. És una crònica, doncs, dels petits herois de la vida corrent, els que suporten el pes de la gran història, i que assisteixen perplexos als canvis memorables.

Un dels atractius literaris es basa en tècniques d’ocultació. Quan el lector comença a llegir, dóna per descomptats certs tòpics (la raça dels personatges, les seves idees, la seva càrrega emocional). L’equívoc es manté fins que els llocs comuns són desmuntats, i queda al descobert una situació gairebé surrealista, que pot ben bé girar de dalt a baix el que s’havia suposat inicialment. És un joc d’enganys, doncs, però també de descobertes que animen a defugir les primeres impressions.

Personatges

Els actors d’Herois d’Azània són persones corrents, sud-africans de totes les edats i condicions, abans víctimes de l’època i del país que els ha tocat viure que no pas figures colossals en el sentit històric. Nelson Mandela, Desmond Tutu, Frederik De Klerk i altres personalitats són referents passatgers, simples notes de color que apareixen a les converses. Els autèntics protagonistes són gent menuda, en cert sentit perdedors d’entrada, desarrelats i desorientats, plens d’un optimisme que es veurà amargat per l’experiència.

A la narració "Vi blanc, vi negre", per exemple, els dos personatges que van trenant el relat són un blanc i un negre: en teoria, el blanc hauria d’haver estat un beneficiari del vell règim racista, però en realitat era un infeliç perquè no podia relacionar-se lliurement amb la seva amant de color. El negre hauria d’haver estat un desgraciat durant l’època fosca de l’apartheid, però en canvi recorda la lluita i la camaraderia amb alegria. Quan arriba el canvi, tots dos es troben al mateix camp, i les reaccions de l’un i de l’altre no tenen res a veure amb el que es podria esperar de persones amb el seu passat.

A "Orgullós de ser un bastard", el personatge central és un jove de sang barrejada, que intenta resoldre la quadratura del cercle: viure el mestissatge al país de la segregació extrema. En el seu interior, defensa a ultrança els seus orígens i la seva identitat confusa, però portes enfora no suporta que el tractin de bastard. Conviu amb una forta esquizofrènia, producte de la seva indefinició personal. Mentre manen els blancs, odia amb fervor una part de la seva natura, i quan passen a manar els negres, passa a odiar-ne l’altra part.

"La paciència és una gran virtut" retrata el negre emergent, despòtic fins al moll dels ossos, que supera els seus traumes tot maltractant aquells compatriotes que no han assolit el seu èxit. "De Phoenix al Nirvana" entra en les nostàlgies impossibles de la família d’indis que, enmig del desgavell sud-africà, i sense haver posat els peus a l’Índia, encara somnien en un retorn absurd. "Expedient Soweto 10.001" s’endinsa en la violència creativa de les bandes de delinqüents juvenils dels guettos negres. "La nostra Berta" mostra el contrast entre la minyona que passa a ser sotsecretària del ministre i la seva mestressa blanca, que s’enfonsa en la pobresa i es veu obligada a pidolar-li la pensió. A "Safari...", un idil.li entre una turista americana i un africà ens acaba revelant trets inimaginables de les seves respectives identitats.

La narració més llarga i més treballada és, sens dubte, la que dóna nom al recull, "Herois d’Azània". L’amistat entre un universitari negre i el seu professor blanc és, en el context d’unes disputades eleccions al rectorat, el nus de la trama. L’estudiant, brillant i actiu, sent una devoció especial pel catedràtic, la qual cosa el porta a espiar en el passat del seu mentor. Quan el professor és elegit rector, i aclamat pels sindicats estudiantils com a paladí dels negres i "heroi d’Azània", tots els misteris que el jove ha desenterrat el fan entendre amb ulls ben diferents aquell progressista il.lustrat que ell havia admirat.



Totes les narracions estan ambientades en la Sud-àfrica dels anys noranta. És, per tant, una època de grans esperances i d’uns canvis polítics amb un final que, als ulls del món, es clou feliçment. La llarga nit de l’apartheid, que havia començat el 1948, havia mantingut la majoria negra i altres minories sota la grapa del supremacisme racial de la població blanca: els africans no podien votar, els drets de ciutadania els eren negats, les organitzacions d’oposició eren perseguides i els seus dirigents empresonats. L’any 1989, el president blanc De Klerk obre la transició cap a una democràcia multi-racial: durant cinc anys, unes negociacions difícils condueixen al moment màgic de 1994, en què Nelson Mandela i el seu partit guanyen les primeres eleccions lliures del país.

Aquesta, no obstant, és la cronologia més amable dels fets. La derogació de les antigues lleis discriminatòries, i l’aprovació d’una nova constitució, no esborren de la nit al dia els vells problemes i les contradiccions. Les injustícies econòmiques i socials continuen vigents, i això provoca el desengany de molts activistes negres. Una part dels negres, com ara els zulús, així com els mestissos i indis, havien sofert sota l’apartheid però també temen la piconadora de la nova majoria, que a l’hora de crear un nou sistema no respecta les seves diferències. Els blancs respiren en veure com s’allunya el fantasma de la guerra civil, i en conservar els seus privilegis econòmics, però s’espanten de la competència dels yuppies negres, ambiciosos i prepotents quan arriba la seva hora.

En termes generals, la reconciliació és un fet. Però té el seu preu: durant la transició, en cinc anys, les lluites entre faccions que busquen el seu lloc al sol provoquen milers de morts. Els neonazis blancs són pocs però fan molt de soroll. I superades les tensions polítiques, bona part de la violència es refugia en la simple delinqüència, que fa de les ciutats sud-africanes els llocs més insegurs de la terra. És en aquest clima que els petits herois d’Azània van construint el futur, rebent més revessos que homenatges i convertint-se, de fet, en milions d’anti-herois anònims.