Lectors

Els punts de contacte amb L’Atles furtiu fan pensar que n’és la continuació natural. Certament, es pot abordar com una segona part, però cal fer un advertiment: Àlia la Sublim s’aguanta per ella mateixa, no exigeix la lectura de l’anterior i, sobretot, té un estil marcadament diferent. L’aire narratiu és més agressiu, amb profusió de diàlegs i més acció, i l’estil és menys amable i líric per cedir el lloc a la sobrietat psicològica. Per tot això, pot resultar adequada a lectors de més edat, per exemple a partir dels 17 o 18 anys, tot i presentar reptes de lectura similars.

Argument

Saad ibn Suleiman és un musulmà de Beni Arjó, poblet de moriscos valencians que viuen sotmesos als cristians. El relat arrenca amb dramatisme quan Saad, als disset anys, mata el recaptador d’impostos. És condemnat i a punt de ser penjat a la forca quan apareix el senyor d’aquelles terres, Pere March, i li commuta la pena de mort per una cosa pitjor: l’esclavitud. Saad comença una dramàtica aventura i es converteix en al-Quèfer, el condemnat a viure, l’home que havia d’haver mort.

Al servei dels March, Saad va perdent els lligams amb la seva gent, que cada cop més apareix com una comunitat servil i dòcil. Ell aguanta els capricis de la petita noblesa cristiana, d’entrada a través de la família March, on hi destaca un jove Ausiàs aspirant a cavaller i poeta. La proximitat del Duc de Gandia i de la seva cort l’introdueixen en la brillantor i la falsedat de l’alta aristocràcia, i també l’acosten al que seran, a partir d’aleshores, els seus dos grans somnis o utopies. Per una banda, el món dels mapes, que li alimenta l’anhel de viatjar fins a la terra llegendària de l’Antilla. D’altra banda, la misteriosa Àlia, una prostituta tan seductora com esquiva, que ell no pot deixar de perseguir.

Les seves peripècies el duran d’infortuni en infortuni. Els embats de la vida li permetran acaronar els seus somnis, però no pas consumar-los com ell voldria. Viatjarà per la Mediterrània, pels regnes cristians de la península ibèrica i per la Granada andalusí, i acabarà a l’extrem de l’Algarve, des d’on els europeus es disposen a obrir la seva aventura d’expansió i de conquesta. Però la seva gran descoberta serà la de la pròpia identitat, la d’unes arrels que no havia sospitat i que li destaparan el dimoni que porta a dins. La seva fatalitat revestirà aires de tragèdia, ben bé de llegenda edípica, i només de vell ens revelarà la sinistra jugada del destí.

La narració és a grans trets cronològica, i tot just es permet un retrocés al final: una conversa que el protagonista havia mantingut feia anys amb el seu pare, i que ens delata els secrets que expliquen la magnitud del drama. Fins a aquest punt, les mitges confidències, les reaccions vulcàniques de Saad i alguns episodis intrigants mantenen la tensió viva, i porten a un final on es desfermen les forces contingudes.

Personatges

La personalitat de Saad és tan forta que el converteix en centre indiscutible de la novel.la. Ell no exerceix de narrador, i de fet el relat és gairebé sempre en tercera persona, a excepció dels diàlegs o d’un parell de monòlegs crucials. Això fa que veiem aquest home que havia de morir com una criatura distant, a estones indesxifrable, i sempre enigmàtica. Té trets clarament paranoics, sotmès com està a la sensació ofuscant que el món el persegueix. Quan es revolta, es deixa endur pel temperament i per una força saturniana que sovint li empitjoren la condició. Quan es conté, el seu interior bull com una olla plena de ressentiment i d’auto-odi.

No se solen explicitar, però, les seves emocions. Aquí, sens dubte, l’autor aposta per l’economia d’adjectius i ens transmet el personatge a través dels seus patiments físics i dels seus actes. L’aflicció per la situació dels seus pares i el seu poble es tradueix en rebuig i evasió; l’odi als cristians és palpable en els seus actes delictius, en la seva marginació i en els càstigs que rep -des de cops de fuet fins a la commovedora amputació d’un dit-; i les seves solucions passen per consultes a la fetillera o per la persecució incansable dels seus somnis impossibles. El retrat de Saad no és gens amable ni proper, i l’únic que ens l’humanitza és la seva dissort. Quan al final assumeix el seu destí, i la depressió el paralitza, podem dispensar-li la simpatia que genera el perdedor.

La resta de personatges queden, necessàriament, un poc a l’ombra. Els pares de Saad són uns conillets, espantats de la ferocitat del fill que han criat. Ausiàs March, que evoluciona cap al poeta sensible i reflexiu que tots coneixem, guarda amb el protagonista una relació ambígua, d’amo despòtic i de confident insòlit alhora. La Marta, una morisca que s’enamora de Saad, és l’única persona que prova d’entendre’l i de respectar-lo, que tot li ho perdona però que serà incapaç de retenir-lo. El cartògraf Jaume Ribes li professa afecte, però Saad no tolera l’estimació i s’hi torna amb despit. Fumeit, l’ajudant moro del rei, li fa d’acompanyant circumstancial, agut i rialler, fins que el deixa per impossible. Només el mariner Eanes, també paranoïc però extrovertit i rude, el sap tractar.

Àlia és el contrapunt necessari d’aquesta personalitat obsessiva. La seva bellesa i el seu esperit elevat són un tant irreals, i precisament per això enlluerna Saad. Que sigui prostituta d’alta volada encara la fa més desitjable, perquè és capaç d’allitar-se amb els cristians més poderosos i odiosos, i no pas amb Saad. Se sent atreta pel jove, però per alguna raó li professa un afecte platònic. En aquesta relació estranya s’hi cova, en gran mesura, la clau oculta de l’èpica de Saad.



El drama esclata al petit món de l’alqueria de Beni Arjó, un poble morisc molt a prop de Gandia. En aquest indret, a la vall del riu d’Alcoi, prop del mar i tancat per la serra, els musulmans conreen les terres dels cavallers cristians. Els productes de l’horta i de secà, i sobretot la canya de sucre, decoren un paisatge basat en grans injustícies socials. Tant en aquest escenari, com a les moreries de viles com Gandia o València, conserven la seva cultura, la seva religió, els seus hàbits, els seus aromes i colors, a canvi d’uns tributs abusius. La noblesa i els patricis urbans, mentrestant, s’enriqueixen i fan del País Valencià el regne més pròsper de la corona.

Quan Saad trenca la seva closca rural, s’embranca en un periple de grans contrastos. Anirà fins a les grans ciutats del reialme, viurà algunes aventures expansives a Sardenya i el nord d’Àfrica, passarà a Castella i a una Granada islàmica tan rica i diversa com moribunda. El món que observa és tan lluminós com agònic: anirà a raure al Cap de Sant Vicent d’Enric el navegant, el príncep portuguès que ja anuncia l’expansió de la creu a ultramar. La novel.la és, d’alguna manera, una crònica d’un univers perdut, perquè presagia el final de la diversitat i el triomf de la mundialització a càrrec d’occident, tan espectacular com intolerant.

Àlia la Sublim cobreix un període que abasta la primera meitat del segle XV, i ens hi transporta de la mà de personatges ficticis i reals. Saad, els seus pares o la Marta són figures inventades, tot i que el seu perfil —o fins i tot els seus noms- s’inspiren en casos reals que esmenta la documentació de l’època. Els membres de la família March, Jordi de Sant Jordi, els Martorell o els Ducs de Gandia són figures ben conegudes, que retraten l’ambient cultivat, problemàtic i decadent de la noblesa valenciana de l’època.

Quant a la cort reial, ens trobem en plena crisi del casal de Barcelona. Diverses escenes, però sobretot una visita a la vila de Casp, descriuen l’angoixa de la successió per al ceptre aragonès. La mort de Martí l’Humà desencadena un litigi violent on s’acaba imposant Ferran de Trastàmara, succeït poc després pel seu fill Alfons el Magnànim. És un conflicte que als ulls de Saad, és clar, revesteix una importància relativa: a ell tant li fa que uns monarques foranis ocupin el tron, i que uns sobirans cristians siguin desplaçats per uns altres cristians. Més recels li desperta la figura de Vicent Ferrer, el predicador, que per a un morisc representa el pitjor, el que condemna una societat més o menys plural.

Suggeriments didàctics