Autors i Autores

Alfred Bosch

1714, Toc de Vespres.

Lectors

Les tres novel.les d’aquesta sèrie són accessibles a un públic ampli i ben variat. La llargada pot ser un obstacle, però, a l’hora de treballar amb grups que tinguin ritmes de lectura irregular. Es pot optar per un sol dels títols, ja que les obres tenen arguments independents, malgrat que això faria perdre la visió de conjunt.

Arguments

La trilogia obeeix al fil conductor de la crònica de l’anglès John Sinclair, personatge de ficció. El conjunt s’emmarca en els anys que porten als fets de 1714 —quan es tanca el periple. L’èpica dels catalans s’anuncia i es desencadena a remolc de la conversió personal de Sinclair, protagonista i narrador que va madurant al llarg del relat. Si el primer volum pren l’aire d’una comèdia d’aventures, i el segon d’un drama emocional, el tercer és una autèntica tragèdia. Se succeeixen, així, en una sola terna literària, els tres gèneres clàssics.

1714, Toc de vespres

John Sinclair espera el seu primer fill a la Barcelona assetjada de 1714. Però l’escanyada militar s’allarga més del compte, i en un clima de claustrofòbia, d’exasperació i d’heroisme, el protagonista viu de prop els fets que porten a la pèrdua de les llibertats catalanes. La seva veu ens acompanya entre la confusió regnant, les conspiracions, la fam i les epidèmies, fins arribar a un esclat final de proporcions dantesques.

Més d’una vegada, el narrador es veurà temptat d’abandonar l’infern en què s’ha convertit la ciutat. La lleialtat acomplexada envers la seva dona, la paternitat imminent i una fidelitat no confessada cap a la gent que l’envolta l’obligaran a restar. A poc a poc, s’anirà implicant en les gestions a la desesperada amb les forces del Duc de Berwick, i sense pretendre-ho, es barrejarà en el combat heroic de les darreres hores. La conversió radical de Sinclair, doncs, se sobreposa a la història d’un poble reduit a cendres.

Personatges

L’antic agent de la corona anglesa se’ns mostra com un home desorientat, que s’esforça per trobar un sentit a la seva existència, per conservar les seves conviccions i descobrir els seus sentiments i, en definitiva, per reconciliar-se amb la pròpia personalitat. Seran les estretors viscudes, finalment, les que el portaran a la plena maduresa i forçaran la seva transformació.

La dona enamorada acompanya el camí erràtic del protagonista, amb la seva estampa angelical, etèria, sensual i un poc inversemblant. La mare de l’anglès també irromp amb la seva esquizofrènia, que es mou entre el pragmatisme maternal i la demència. El nou criat de Sinclair, Joan el Borni, encarna el fanatisme plebeu del moment: i la família de l’antic criat —en Dídac- ens fa arribar els impactes més tendres i esgarrifosos de les principals víctimes del setge.

Els personatges històrics fan tots la seva funció: Dalmases, des d’Anglaterra, ofereix amb les seves cartes els elements necessaris per a la intriga històrica. Dalmau i Villarroel són la cara de la resistència íntegra, mentre que Rafel Casanova és l’estampa del polític sinuós elevat, malgrat ell mateix, a l’estatura de llegenda. Les notes d’humor i reflexió del frare Ribereta no hi manquen, com tampoc no s’escapa l’arrogància despòtica de Berwick i els prínceps de les altes esferes.

Ambientació

Els horitzons oberts de 1714, Set de Rei o fins i tot del segon volum ja no tenen cabuda. Aquesta tercera novel.la es mou en un petit territori, quasi hermètic, que va des del mar fins a les trinxeres filipistes. El setge és el marc i, en certa manera, el protagonista del llibre: les passions més ferotges, els pitjors odis i les millors virtuts bullen en una olla a pressió. L'ambientació d'època, els dilemes de la successió, fins i tot les raons de la resistència, no tenen cap sentit, perquè la simple supervivència és el motor del relat. I l'únic desenllaç possible és conegut, tot i que ens manca conèixer el destí de John Sinclair i dels seus.

Les cartes de Dalmases, que s'alternen a cada capítol, obren un poc la vàlvula de la claustrofòbia i permeten respirar. El patrici barceloní és l'ambaixador dels catalans a Londres: ens explica la seva intercessió i cap al final fins i tot obre la porta de les grans esperances. Les seves missives ens fan veure que la vida continua fora del setge, afegeixen tensió i sobretot contrast, perquè la banalitat de la diplomàcia cortesana fa encara més crua la immolació dels barcelonins.

Les pàgines finals, que aclareixen el destí dels protagonistes de la trilogia, també afluixen l'ambient estrangulat de Barcelona i indiquen que, tot i perdudes vides i llibertats, alguna cosa renaixerà de la catàstrofe.



  • Sobre la tècnica narrativa, que és similar en els tres llibres. ¿Per què sorprenen els finals de les narracions? Imagineu-vos les històries sense aquest gir final inesperat: tenen la mateixa consistència? Què us havia portat a pensar que acabaria d’una manera determinada, o dit d’una altra forma: creieu que l’autor us havia enganyat, i com? Creieu que és important, el factor sorpresa, en literatura? Què aporta?

  • La trilogia conté elements de continuitat però també obeeix a guions propis a cada volum. Caldria detectar quins són, i com conformen una obra unitària en tres lliuraments independents. Podríem dir que l’obra evoluciona en tres gèneres teatrals clàssics, un per a cada llibre: comèdia, drama i tragèdia. Amb quina intenció s’usa aquest recurs, i com funciona?

  • John Sinclair és el protagonista indiscutible de la trilogia: opera com a narrador i fil conductor de la prosa. La seva història personal és, doncs, bàsica per a la trama: en certa manera, les seves vivències conformen la crònica d’un convers. No conté, malgrat tot, una forta personalitat, i en alguns aspectes ens apareix com a relator neutre i distant. És evident que la seva figura assumeix una funció clara en el relat. Com varia la seva postura als tres llibres, i com reforça això el conjunt de la trilogia?

  • La trilogia és en primera persona, a través de Sinclair, de cartes, o de testimonis. Quina força té el relat en primera persona? Per què escull l’autor aquesta opció, i com seria la narració si fos en tercera persona? El mateix exercici es pot fer en l’ús dels temps verbals: el passat remot, el passat immediat, el present: quin efecte s’aconsegueix amb cada una d’aquestes fòrmules verbals?

  • Els retrats secundaris més potents són de ficció: la mare de Sinclair, la Marianna, en Dídac i família, el Borni. En Ribereta no ho és, però el personatge té molt d’inventat. Són aquests, també, els que mostren caràcters més aguts i definits, a l’entorn del narrador. Per què l’autor situa les caricatures de gent important, però fictícia, al voltant del protagonista? Resulten creïbles els retrats?

  • Els personatges històrics abunden a 1714. Molts d’ells són ben documentats, i és possible que el retrat d’algun sorprengui el lector. Hi ha un esforç de desmitificació, o d’humanització? Com s’aconsegueix? Es pot fer un treball de seguiment dels personatges en clau històrica. També es pot fer un exercici de seguiment tot treballant amb mapes i amb cronologies.

  • L’ambientació quotidiana és una de les fonts d’estudi i reflexió. La vestimenta, el menjar, els nous productes com el cafè, el tabac, la xocolata o el te, les innovacions en la premsa o en la política de masses... Tradicionalment, d’aquesta època se n’ha parlat com l’era moderna de la història: com se sustenta encara avui aquesta visió?

  • Sobre el contingut moral del llibre. No es pot dir que l’obra sigui una denúncia de l’ofensiva borbònica, ni de la política de Felip V. D’altra banda, la causa catalana és presentada amb moltes ombres, però sense desmerèixer el sacrifici dels defensors de les constitucions del país. Com es transmet aquesta visió, diguem-ne, poc moralista? Creieu que aquest aspecte és important en la creació literària, i per què?

  • Es poden treballar aquells aspectes que sovint no apareixen en les relacions polítiques de la guerra de successió, i que resulten un tant insòlites. La dimensió mundial del conflicte, les disputes religioses, la qüestió econòmica i de l’esclavatge... Com encaixen les peces en aquest món que, per a dir-ho en termes d’avui, avancen cap a la globalització? I com enllacen aquests dilemes amb els d’avui: realment són tan llunyans?

  • La polèmica desfermada el 2002 sobre què calia fer amb les troballes arqueològiques del mercat del Born de Barcelona poden enriquir els debats sobre la novel.la. Aquelles restes corresponen a les cases enderrocades després de la desfeta de 1714: ¿Són importants? Cal conservar-les? També es pot fer a peu una ruta pels referents que ens remeten al setge borbònic de Barcelona: les runes esmentades, el fossar de les Moreres, la Ciutadella, carrers i places, l’estàtua de Casanova...

  • Consulteu els retalls de premsa amb comentaris sobre 1714. Es pot treballar el llibre a partir de les opinions dels experts, o fins i tot fer una crítica a la revista de l’institut, associació, etc.