He dit abans que L'hereu, la primera novel·la d'aquella nova sèrie [Entre la terra i els núvols] , va aparèixer encara com una obra isolada, i va guanyar en 1931 el premi Crexells. I retrobo ara el que en vaig dir, aleshores, a El Matí: «No hi ha ni una situació, ni una lletra del simple i humaníssim argument, que no sigui una realitat emocionant... No hi ha ni un sol personatge que no sigui de carn i ossos... L'únic punt que no sembla tan clar és si hi ha prou novel·la...».

Avui m'adono que l'afirmació planteja, no pas el sol problema que aleshores em plantejava, sinó, alhora, un altre, que esdevenia, cal dir-ho, més visible en els dos volums següents. El primer problema, el que hi veia aleshores, era el de si una novel·la pot suportar una càrrega tan forta d'elements només descriptius. Admirables, ben cert, fins entre els més bells que Bertrana va escriure. L'incendi del bosc és una meravella. Sempre situats amb traça i lligats amb els fets, i amb els estats d'esperit del protagonista.

L'acció de la novel·la en resultava encalmada i, a estones, quedava en segon terme. Jo no em sentia prou tranquil. Però encara no veia prou clar el problema veritable. Passat un any i mig, quan va aparèixer el segon volum, El vagabund —i, alhora, la voluntat de l'autor de lligar-lo amb el primer i amb un tercer que va trigar molt a aparèixer—, em vaig anar adonant de l'altre problema. Però tampoc no hi vaig entrar prou a fons. Em vaig limitar a dir, en un altre article, que, per a continuar endavant, l'autor hauria pogut seguir dos camins diferents: «...l'un era el d'accentuar l'ambient novel·lístic... fent viure els personatges cada cop més cadascun pel seu compte: recórrer a la imaginació sense fugir mai de la sòlida base psicològica que no hi sol fallar. L'altre, abandonar-se simplement a anar escrivint tot el que li anés venint a la memòria d'interessant o de pintoresc, i obligar el protagonista a ser d'aquella manera...» és a dir, la que feia sospitar «la suggerència indicada en al consonància del seu nom». No oblidem que el protagonista es diu Innocenci, i que, per tant, jo em referia al nom personal de l'autor.

De fet, Bertrana havia anat triant, sense gaires reserves, aquest segon camí. En el segon volum, i tant o més que en el tercer, l'autobiografia de l'autor i la petita història del món on va viure passen, ben poc dissimulades, al primer terme. Així i tot, la morositat descriptiva persisteix: «...Si al protagonista —deia jo— li dóna per passejar-se per Girona sense fer res durant quatre capítols... el lector no té més remei que interessar-se per les descripcions de Girona —magnífiques— i deixar de pensar en els personatges...». La prosa, l'estil, esdevenien cada vegada més àgils i més eficaços; l'actitud narrativa i la manera de contar, arribaven a El vagabund a un nivell de perfecció excepcional, que tenia en català ben pocs precedents, i que el salvava del tot dels excessos de subjectivitat buida de dins que eren tan freqüents en aquella primera etapa. La narració prenia una vivacitat immediata, immillorable.

En el tercer volum, L'impenitent, l'extensió de les pures descripcions disminueix, i potser també, aquella vivacitat sorprenent, que hi és una mica arraconada per la tristesa. Però el nivell literari i l'actitud externa, de mena novel3lística, persisteixen fins a la fi. El conjunt dels tres volums constituïa, així, una autèntica obra mestra de la narració. [...]

La trilogia Entre la terra i els núvols, que és l'obra cabdal de Bertrana, serà sempre una obra de primer rengle en la literatura narrativa catalana. [...] Hi ha un altre aspecte que potser resulta decisiu. En qualsevol cas, el personatge que hi trobem successivament qualificat d'"hereu", de "vagabund" i d'"impenitent", és a dir, el protagonista Innocenci Aspriu, no pot pas ser vist com un retrat de l'autor, ni de bon tros. Ignoro si ell es veia així, si hi ha en aquella figura un rastre de la imatge real que Bertrana s'havia fet d'ell mateix. Tampoc no afirmaria que, en el personatge, no hi pugui haver molts trets retrobables en l'autor. Però el que afirmo és que l'obra no és una autobiografia.[...]

Jo el coneixia, i no el reconec en l'obra, perquè m'hi manquen molts aspectes d'aquell home que, si bé era sensible, tímid i geniüt, i se sentia trist i amargat, tenia moltes altres qualitats ben característiques, que potser trobaríem més aviat, molt amagades, en algunes reaccions de les figures que, anys abans, havia anomenat Els herois... Però tant se val. En aquest aspecte, el problema que he examinat ja no entra en joc. Innocenci Aspriu no és Prudenci Bertrana, sinó, cada dia més, l'heroi d'una gran novel·la.

(Maurici Serrahima. Dotze mestres. Barcelona: Edicions Destino, 1972)