NO SÉ SI IMAGINO

No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.

* * *

ENCANTERI I

Confio en el somni que viatja
sense coordenades
i levita realitats
avui que tota sorpresa amaga
un misteri
que desvetlla llums veloces
inesperades
llavoretes d'atzar d'aquest joc estrany
que la memòria emmarca.

* * *

ENCANTERI II

He sentit el frec
de l'encanteri que viatja
amb la intensitat del contratemps
dins d'un espai que canvia
en la cresta de cada onada
d'aquesta mar de llums
com els instants que dus
al fons de les butxaques.

* * *

ESTRANYA FESTA

Sóc forastera en aquesta
festa estranya
de l'altra banda del mar.
He perdut
les claus de les paraules
rere aquests ulls tan negres
com el desconcert
que em vesteix de silenci.
Sense disfressa
volen esbrinar
allò que sé sense saber.
Suaus primer pregunten
per després arriscar-se punyents
i poder desfilar
el somni d'una sensació feta d'imatges.
Gairebé no sé d'on vinc
però jo em mosquejo
en aquesta estranya festa
on tots són estrangers
i jo forastera.

* * *

M'has deixat dubtant.
Això em desperta i em fa pensar
en dreceres salvatges
on l'efímer és un símbol
imaginat i colpidor.
I em fa recordar
com saltava el reixat de les paraules
on dreta m'esperaves
que tornés de desplegar
entre boira antiga i pols d'imatges
camins remorosos de somnis
perquè somrient, llavors,
tu m'abraçaves.

* * *

Una ferida oberta, un naixement
d'un temps que invoco
sense conèixer.
Captiva d'aquest vent estrany,
ara jugo sola
mentre deslligo els nusos del dolor
per fer volar l'estel.
Vigilo la follia
que em guaita de lluny
i amaga els límits que giravolten.

* * *

Giravolta l'espai indecís
dels records
i tot resta fugisser
sota el cel obert de l'aire.
Tu que has transcendit
allà on res és definit
sabràs que tot canvia,
que cada subtilesa
envolta més d'un eix
a contrallum d'imatge
i esborra l'horitzó perdut del temps
el límit encès de la paraula.

* * *

Diuen que és molt dolça
que viatja vestida de murmuris suaus
a voltes veloç, a vegades lenta
i amb ales a les mans
et somriu amb misteri i mirada quieta.
Diuen que habita els universos més profunds
i els silencis més remots
i et parla sovint des de dins
amb un llenguatge savi, antic
sense paraules.
Diuen que has de cloure els ulls
per veure els seus
que se t'enduen, seductors
entre danses efímeres i somnis giratoris.
Diuen que t'arrossega per l'obaga dels sentits
abans de foragitar l'agonia de l'últim instant,
l'últim.


(Del llibre No sé si imagino. Alzira: Bromera, 1999)