"En saber la notícia em va venir de seguida al cap la frase que havia pronunciat el pare Miquel Batllori, alguns dies enrere: 'Ara ja em puc morir'. Exactament com havia succeït amb Joan Coromines un cop va acabar el Diccionari etimològic, el pare Batllori va considerar que tenia 'la feina feta' en finalitzar la correcció de les galerades dels que seran els volums dinou i vint, els darrers, de les seues obres completes. I amb la serena lucidesa que sempre el va caracteritzar, amb la tranquil·litat de qui ha enllestit el treball (i ho ha fet, a més, amb el rigor i l'exhaustivitat que li van ser sempre tret característic), amb puntualitat jesuítica, va complir amb la seva paraula. Ja ens tenia avisats.

No per això, però, la notícia de la seua mort ens ha deixat menys desvalguts, al col·lectiu humà que configura de la cultura que ell ens va saber ordenar i preservar, i als qui vam tenir la sort de conèixer-lo, de mantenir-hi conversa –d'escoltar-lo, sobretot: quin plaer immens!

En tenim l'obra, és clar. Tenim el seu geni ordenador, condensat en els treballs que ens dibuixen amb precisió el recorregut de la cultura catalana, del segle XIII ençà."

(Eliseu Climent. "Un savi català, un llegat per a la cultura universal", Avui (Barcelona), 11 de febrer del 2003, p. 37)

* * *

"El Batllori historiador de la cultura i intel·lectual era també un treballador constant, gairebé compulsiu, fins i tot en els seus últims anys. De fet, gosaríem afirmar que el seu sentit del deure el va dur a dedicar-se fins al darrer moment a la publicació de la seva obra completa, un autèntic miracle, en el nostre context cultural, que té també altres noms propis –Eliseu Climent, Eulàlia Duran i Josep Solervicens, en especial– que ara estava a punt d'arribar al vintè i darrer volum. […] Tota l'obra de Miquel Batllori, en la seva aparent dispersió, obeeix a uns eixos ben travats: la història de la cultura i de l'Església, com a parts indissociables d'una història que ell concebia com a total; la relació Catalunya-Europa, entesa com un marc d'influències i complicitats recíproques –amb aportacions notables també en el món hispànic i hispanoamericà–; i des del punt de vista cronològic, allò que podríem anomenar la "llarga edat moderna", un període iniciat al segle XIII i que s'estén fins als nostres dies –en una intuïció genial, que els estudis més recents tendeixen a confirmar."

(Agustí Alcoberro. "Una rotunda honestedat. Un intel·lectual de dimensió europea", Avui (Barcelona), 10 de febrer del 2003, p. 35)

* * *

"El pare Batllori era un europista convençut. Per ell Europa, que va viure des de Roma, en la seva doble condició de capital civil i religiosa i que va identificar modernitat i moralitat, era una unitat de vida i cultura. Això suposa una suma no d'Estats polítics, sinó de pobles naturals, resultat d'una tensió entre universalisme i particularisme. Per això el conjunt dels seus estudis els va fer a partir d'una geografia determinada, la de les terres catalanes i, a tot estirar, de l'antiga Corona d'Aragó. I excepcionalment ho va fer en les dues direccions possibles: la que va d'Europa a les terres catalanes i la que va d'aquestes terres a Europa."

(Joaquim Molas. "Un intel·lectual de dimensió Europea", Avui (Barcelona), 10 de febrer del 2003, p. 36)

* * *

"El doble acte d'investidura múltiple de doctorat honoris causa i d'homenatge és perfectament lògic, per la significació del pare Batllori, que alhora com a erudit i també com a prosista català només té parangó actualment amb Martí de Riquer; amb independència de les característiques de cada persona i de cada trajectòria, no hi ha res de més lògic que el fet que la laudatio fos precisament a càrrec de Martí de Riquer. […] Una cosa que caracteritza el pare Batllori és que tant en la seva expressió verbal com en la seva escriptura, hi coexisteixen gairebé tornassoladament ressons de llengües molt diverses i d'èpoques molt diverses de cada llengua, des del llatí medieval fins al llatí eclesiàstic modern del Vaticà; des del castellà de Gracián fins al castellà de Cuba o Veneçuela; des del català medieval fins al català noucentista: aquesta mena de simultaneïtat temporal fa com un tall transversal que ens duu, segons el títol d'un llibre seu, A través de la història i la cultura."

(Pere Gimferrer. "El pare Batllori i el Diplomatari Borja", El Temps (València), núm. 938, 4 de juny del 2002, p. 13)

* * *

"L'amplitud de la memòria i del llenguatge configuren en el pare Batllori una personalitat en què l'humor té una cabuda molt particular. Un humor en el qual es podrien incorporar alguns qualificatius, tots veritablement arriscats, i que, tanmateix, ha estat matisat pel protagonista d'aquests records, quan, en resposta al pare Leturia, afirma que si ell havia pogut perseverar dins la Companyia era gràcies al seu 'humorisme transcendental'. Un tarannà que, segons també manifesta en aquestes planes, recolzada en les seves lectures juvenils de Chesterton i de Bernard Shaw i –gosaríem dir nosaltres– en una disposició a veure les coses des d'una certa distància, però sempre amb la mirada fixada en els límits humans de la perfecció.

Una primera explicació a aquest distanciament rau en el seu compromís religiós i, en concret, en la seva condició de jesuïta. No obstant això, a mesura que afloren els records, ens adonem que en Miquel Batllori no triomfen les imposicions, ni les pròpies ni les estranyes. El seu món, tot i les volgudes obligacions religioses, és ple d'opcions, perquè es dóna en ell mateix una tendència contrària a tot allò que pugui implicar un retall de llibertat, tant de la pròpia com de la dels altres."

(Cristina Gatell i Glòria Soler. "Pròleg" a Records de quasi un segle. Barcelona: Quaderns Crema, 2000)

* * *

"Hi ha persones que semblen haver-se equivocat de segle; i n'hi ha d'altres que semblen capaces de brillar en qualsevol centúria i circumstància. El pare Miquel Batllori pertany a aquesta segona categoria. Us l'imagineu com un cardenal renaixentista, parlant amb parsimònia d'importants afers d'Estat o dirigint afilades ironies, sense perdre mai la compostura, sense moure a penes el rostre, cap a determinades persones o situacions [...] El P. Batllori és un savi amb dues contribucions especials: la projecció de la cultura catalana cap a l'exterior –una obsessió que es recull en títols com ara Vuit segles de cultura catalana a Europa– i la imbricació de la cultura catalana en els grans corrents internacionals."

(Agustí Pons. Avui Cultura (Barcelona), 23 de maig del 1990)