Hi ha unes cases fonamentals a L'home manuscrit de Manuel Baixauli. La primera és un "casalot en ruïnes" abandonat de fa temps, el casal d'en Màrius, en diuen. El narrador hi arriba amb els seus amics de dotze anys, un dia que han robat un meló d'Alger. Les parets són plenes de "grafits insolents", tenen "l'aire trist, melancòlic, d'un desig insatisfet". En aquest casal s'esdevé la primera de les Cinc intervencions, "pel cap baix", que han marcat la seva vida. La segona casa és un edifici decrèpit, un far prop d'Estaca de Bares. La tercera, Villa Carmen, l'edifici abandonat d'una zona costera a prop de Sueca, provisionalment salvada de l'especulació. El narrador s'hi instal·la i hi emplena les parets amb tot de cares d'albats i autoretrats de Rembrandt -sobretot un en què, ja vell, Rembrandt es riu cínicament d'ell mateix, del món, de nosaltres-, les pinta de color ocre perquè és el color que li agrada més "com a fons per a escriure", i escriu sobre aquestes parets, però sobretot escriu bona part de les cent mil pàgines del seu Dietari en la millor etapa de la seva vida com a reescriptor tal com el narrador ens diu que fa i com Manuel Baixauli ha dit també d'ell.

El narrador, doncs, reescriu sense parar, obsessivament, perquè L'home manuscrit és la novel·la d'algú abocat a la literatura, d'algú que vol oposar-se a l'oblit tot i saber la impossibilitat del seu esforç, que vol fer previure els morts -els seus pares, morts d'accident; el seu germà albat, Màrius, o Patro, la bibliotecària-; una novel·la també en què el narrador ens fa plantejar què som, què hauríem pogut ser si haguéssim pres altres opcions a la vida. [···]

Baixauli ha escrit una novel·la ambiciosa i complexa, interessant i densa, gens amable i gens comercial, en què el desig, les frustracions, la passió per la literatura i les pors es combinen, s'equilibren i s'alimenten com rius invisibles. Si hi ha llibres que s'obliden just acabats de llegir, L'home mansucrit no és d'aquests.

(Xavier Cortadellas. "Un desig enquadernat", El Punt.Presència, agost del 2007)

* * *

Baixauli, pintor i escriptor, és home d'obra molt breu i molt treballada. Durant la promoció del llibre no s'ha cansat de repetir que ell, més que escriptor, es considera reescriptor, ja que els seus textos són el producte de contínues redaccions i reconsideracions. De fet, el protagonista de L'home manuscrit dedica tot el seu temps a escriure un dietari fins al dia que decideix no escriure res més i retocar, reduir i destil·lar tot el que ha escrit fins a condensar milers de pàgines en un text de tot just dues-centes. Les que té L'home manuscrit.

No es fàcil fer una sinopsi de l'argument d'aquest llibre perquè el repte de l'autor situa la novel·la molt més en el món de les idees que de l'acció. Per acotar el territori en què ens movem diria que ens parla del poder que té la literatura per canviar-nos el destí i per lluitar contra l'oblit.

Evoco Verso (Bromera, 2002), l'anterior novel·la de Manuel Baixauli, i em sembla trobar-hi uns quants punts de contacte amb la d'ara. El protagonista en aquell cas era un pintor que s'aïlla del món fent veure de cara a tothom que se n'ha anat becat a Roma. La seva fugida cap endins es materialitzarà en un poble d'estiueig fora de temporada des d'on el protagonista posarà en qüestió la seva feina a partir, també, d'un dietari en què deixarà reflectits els seus neguits.

El recurs a una línia d'intriga que arrossegava -i en la segona meitat desequilibrava- Verso amb l'aparició d'una truculenta secta no el tenim tan acusat en el text d'ara, per bé que a Baixauli li continuen funcionant molt millor els inicis i desenvolupaments que els finals de les històries. L'obra té moments esplèndids i no tinc cap dubte que serà un dels llibres que quedaran del 2007.

(Joan Josep Isern. "Sobre escriure; és a dir, viure", Avui. Cultura, 20 de setembre del 2007)

* * *

L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de Narrativa 2006, que acaba de publicar l'editorial Moll, és sens dubte un text excepcional, que podria titular-se igualment Vida escrita. Perquè el testimoni que ens fa avinent l'autor és el d'una vida que en bona part es fa o es viu escrivint, i que pot mantenir-se mentre sigui llegida, en una roda que pot prolongar-se indefinidament, mentre quedi ni que sigui un sol exemplar del llibre, un únic manuscrit o mecanoscrit -o un sol enregistrament- del text. En definitiva, gairebé com si no es pogués viure més que escrivint. O com si l'única manera de viure plenament fos escrivint. O com si escriure pogués substituir viure. I tanmateix, ¿no resulta solipsista que l'experiència més important o més significativa que puguem tenir consisteixi justament en l'escriptura? En qualsevol cas, no podem deixar de constatar que la narrativa de Manuel Baixauli resulta, certament, espectacular per la seva extraordinària capacitat narrativa i pel seu alt grau de veracitat i coherència, malgrat el caràcter realment extremós d'algun dels episodis reportats.

Entrar en matèria, en la matèria o el gènere de L'home manuscrit, no és fàcil. Tal vegada, en una primera aproximació com aquesta, podríem apuntar que és una novel·la per a novel·listes, una narració per a narradors, un assaig per a assagistes. En tot cas, senzillament, es tracta d'un text per a fer pensar, d'un text que requereix un cert esforç. L'escriptura hi té un paper determinant: l'escriptura com una manera de viure, l'escriptura com un mitjà per a conèixer o aprendre, l'escriptura com un instrument per a refer el passat o aclarir, fundar i fonamentar el futur. [···]

Com ja hem suggerit, la qüestió capital que planteja L'home manuscrit és fins a quin punt l'escriptura pot fer l'home, fins quin punt l'escriptura ens pot fer viure, fins quin punt l'escriptura -per dir-ho així- ens pot inventar. Manuel Baixauli sembla partir de la tesi que la realitat creada per l'escriptura és tan forta com la realitat exterior. "No esdevé, allò que un relata, experiència", es demana. La imaginació de l'escriptor conforma una nova realitat. El mite explica tant com la raó. "Tot acte guanya en la prefiguració o en el record". L'home manuscrit defensa la tesi que mentre un text doni cabuda i agomboli un home, aquest no perirà del tot. La memòria més eficaç seria sempre la de l'escriptura. Aquesta no només dóna vida als personatges que esmenta, reals o imaginaris, ans també preserva la seva memòria. Cal llegir aquesta novel·la dietari. Les meves notes presents no pretenen resumir el llibre -tasca gairebé impossible si no és escrivint-lo de nou- ans animar el lector a escometre'l. Perquè el treball, de fer-ho, val bé la pena.

(Bartomeu Fiol. "Una novel·la dietari, vida escrita", Diari de Balears, 19 d'octubre del 2007)

* * *

Lo que más me gusta de L'home manuscrit de Manuel Baixauli (Sueca, 1963) es que a partir de un planteamiento inicial que no es gran cosa, va creciendo como un puzzle, con piezas que forman ejes y bordes que se completan y rellenan. Las páginas que dedica a los nonatos, a la persecución por Sueca del escritor Josep Palacios (modelo del escritor separado del mundo y superexigente), el relato de un viaje a México después del terremoto del 86, apuntan a una personalidad singular. Incluso cuando trata del primer contacto con las letras (tras robar un melón el chico se refugia en la biblioteca: así empieza todo), la figura de la bibliotecaria, la señorita Patro ("arxiu vivent del clavegueram psicològic del poble"), salva la escena y la sitúa lejos del tópico. Aunque Baixauli es muy serio, se regala algunas licencias cómicas y en la novela llega a aparecer Dios tomando un refresco. La historia está construida a partir de una serie de revelaciones que marcan hitos en la vida del protagonista (leer, saber, desear, recordar, huir). Después de cada una de ellas se intuye un relato alegórico (algunos de gran belleza, como el del encuentro con los antepasados en el cementerio). Sin este tipo de contrapuntos, la historia vocacional y la crisis de los cuarenta no aguantarían. Gracias a la escritura versátil y a distintas tonalidades de voz, la historia del disidente "dels costums i comportaments del veïnat, "l'Elegit", "l'escriptor boig, solitari", resulta simpática y los momentos en los que la historia alcanza una dimensión trágica, lucen de verdad.

A los escritores sensibles, como Manuel Baixauli en Sueca, Toni Mollà o Vicent Alonso en València, Pere Rovira en Lleida o Ponç Pons en Menorca, les cuesta encontrar acomodo dentro de la realidad que les rodea, de lo que acostumbran a quejarse amarga y repetidamente. L'home manuscrit es así la deconstrucción de un dietario: muestra las motivaciones del autor, la formación sin culturalismos abusivos, la orgullosa agorafobia, la tendencia a creerse superior y al mismo tiempo, profundamente abyecto, la duda sobre cuál podría haber sido la vida del protagonista, tras la muerte de sus padres, si en lugar de escoger la soledad se hubiera refugiado en casa de los tíos. A diferencia de los autores que simplemente escriben y publican sus notas diarias, Manuel Baixauli ha elaborado un sofisticado artificio literario que sobresale por su brillantez e inteligencia.

(Julià Guillamon. "La vocación o el destino", La Vanguardia. Cultura, setembre del 2007, p. 9)

* * *

Set anys després de L'home manuscrit, Manuel Baixauli ens proposa franquejar la porta d'una nova proposta narrativa, La cinquena planta. Una proposta "autobiogràfica" on realitat i ficció –com en tota biografia que valga la pena– s'entrecreuen, es difuminen i es confonen. Una proposta que parteix allà on acabava L'home... per a endinsar-se en vetes més profundes de la seua personalitat. Ací se'ns contarà per exemple, la trasbalsadora experiència de la síndrome de Guillain-Barre, la malaltia que va deixar Baixauli paralitzat durant 42 llarguíssims dies al llit d'un hospital. Aquesta vivència única va tindre lloc precisament quan l'autor havia enllestit la primera redacció de la novel·la que després s'anomenaria L'home manuscrit. El tràngol va passar i la novel·la esmentada, guanyadora del Premi Mallorca, es convertiria en un dels grans èxits de la literatura catalana d'aquests anys.

Ara Baixauli ha représ aquests aspectes de la seua biografia –el descens als inferns Guillain-Barre, la peripècia de L'home..., la llarga però fructífera rehabilitació postmalaltia en un sanatori digne de Thomas Mann– en un nou relat que és, alhora, molts relats diferents. La cinquena planta, en concret, fa referència a l'últim pis del sanatori, una misteriós estatge on no mena cap porta, ni cap escala, ni cap ascensor. Aquesta planta –les golfes de tot plegat, el lloc que l'anatomia humana reserva per al cervell– sembla regir el destí d'una munió de personatges que travessen l'obra, començant pel mateix autor. De fet, és impossible llegir aquestes pàgines i no pensar contínuament en les arquitectures impossibles de Maurits Cornelis Escher, l'artista neerlandès mestre de les distorsions geomètriques. L'obra de Baixauli, en efecte, ve plena de portes, escales i passadissos que no porten enlloc, si no és a alguna andana purament mental.

La cinquena planta, fet i fet, és una obra d'una rara intensitat, que ve a confirmar la naturalesa singular del món de Baixauli. La seua, d'alguna manera, és una història d'èxit que estava abocada a un perfecte fracàs, com ell mateix ens va explicant al llarg del llibre. Casos com el seu n'hi ha molts en la nostra i en qualsevol literatura: escriptors amb món propi, amb una escriptura de qualitat, que no troben mai els seus lectors. Baixauli podria haver estat un altre d'aquests il·lustres marginals, però ell va saber convertir un fracàs en un èxit. Saber, ben pensat, no és exactament la paraula. La fortuna, en realitat, li ha esdevingut. La bona sort editorial que l'ha pessigat ha vingut a compensar-li, de fet, la malastrugança de la malaltia. El que la vida li havia extirpat per un cantó li ho ha tornat per un altre.

I no dic això, òbviament, per llevar-li gens de mèrit. Jo vaig ser precisament el primer a saludar L'home manuscrit com una obra "densa i perfeccionista", d'una qualitat indubtable. I ho vaig fer, per cert, al setmanari El Temps (núm. 1.210), a l'agost del 2007. L'autor, que em va agrair personalment aquell primer toc d'atenció pública, s'hi referiex en la darrera pàgina de La cinquena planta: "Diuen que les primeres [ressenyes] són decisives –reflexiona–, que marquen tendència, que condicionen les posteriors". Doncs així va ser, i n'estic tan satisfet com ell.

Ara Manuel Baixauli torna amb un nou llibre que no deixa de ser una claustrofòbica elucubració local –o, a tot estirar, comarcal. I, tanmateix, aquestes històries admeten perfectament una lectura universal. Aquest és el seu mèrit i el seu secret.

(Joan Garí. "Kafka, Escher i Bergman al sanatori", El Temps, núm. 1548, febrer de 2014)