Arús es va dedicar al teatre ja de nen i, fins i tot, va escriure precoçment obres teatrals, com La hija del sepulturero (es donava per perduda, però n'he trobat una pàgina manuscrita, en què es data el desembre de 1854 i es manifesta el caràcter romàtic de l'obra) i Llegir, escriure i... dejunar, que s'ha situat l'any següent. Sembla que ambdues es van representar al Col·legi de Sant Isidor de Barcelona, on estudiava Arús.

L'inici de la carrera teatral adulta no es documenta, però, fins al 1865, amb El senyor Pere, una comèdia, en vers i en dos actes, situada a Sant Hilari en l'epidèmia de còlera d'aquell any i que planteja un frustrat casament de conveniència, amb alguns tocs de denúncia social i política, Lladres de ciutat, drama en prosa d'ambientació contemporània —tot i que l'epíleg passa, anticipatòriament, vint anys després d'aquesta data—, que denuncia vehementment l'especulació urbanística a Barcelona i, més en general, la corrupció. Un poc posterior a Tal faràs, tal trobaràs (1865), d'Eduard Vidal i de Valenciano, i anterior a Les joies de la Roser (1866), de Frederic Soler, no sols és dels primers drames en català, sinó que, encara que la reivindicació social es troba també en obres romàntiques i transcendint el teatre de costums, suposa una certa aproximació, més deliberada o menys, al realisme, que no havia estat prou preuada ni estudiada abans del meu treball de recerca, encara que Jordi Galofré ja l'havia destacada en si i en relació al teatre català del seu temps. Magí Sunyer ha coincidit a remarcar la importància d'Arús en l'"aclimatació" d'aquest corrent a l'"escena catalana", aspecte ressaltat també en la ressenya de Josep M. Domingo sobre la recent edició del Teatre Complet d'Arús. Tot i ser una obra primerenca és de les més interessants d'Arús. Havent topat amb la censura, no va tornar a estrenar obres de teatre fins després la Revolució de Setembre, amb Lo comte En Jaume (1869), una paròdia de drama històric romàntic a l'estil de les de Frederic Soler i satiritzant el repertori del Teatre Odeon. Arús es va interessar, però, escassament per l'ambientació en el passat, tot i que, poc després de parodiar-la, va traduir al català (1869/1870) el drama Ausias March (1858), de Víctor Balaguer.

En el teatre d'ambientació contemporània, Arús introdueix la denuncia social, tant en els sainets Qui busca troba (1870) en què una criada i una senyora escarmenten els seus luxuriosos pretendents, i, més accentuadament, Lo pla de Palàcio (1871), en què destaca la figura picaresca d'un venedor d'elixirs en el mercat del seu barri del Born, com sobretot en el drama Claudi F. (1872), basat en un cèlebre cas de suplantació. Aquesta nova aproximació al realisme, encara poc introduït en el teatre i fins i tot en la narrativa catalana, tornarà a pasar desapercebuda al públic, poc avesat a obres d'aquestes característiques, però també als crítics de l'època i als estudiosos posteriors. [...]

Alternant o combinant la plasmació de la realitat amb elements fantàstics, va explorar diversos gèneres temàtics i formals, incorporant-hi variades influències i amb aportacions pròpies. Ressalten els precoços elements pròxims al realisme, encara que no han estat prou valorats pel públic ni la crítica ni la historiografia literària. De totes maneres, amb plantejaments burgesos, però bon coneixedor del món menestral i de les convencions teatrals, va aconseguir d'arribar a un públic popular, amb intenció sovint moralitzant. Amb un considerable èxit, va compaginar el didactisme amb l'entreteniment i la tradició amb la modernitat.

(Joan Rocamora Aguilera. El teatre de Rossend Arús i Arderiu. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2020, p. 581- 584 [tesi doctoral del Programa de Doctorat en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals])
 

* * *
 

Crec que es pot afirmar que Rossend Arús va ser un dramaturg monolingüe, tant com ho hagin estat els escriptors catalans dels dos últims segles que només han escrit l'obra de pura creació en català i han utilitzat el castellà per respondre als requeriments «comercials» que en aquesta línia se'ls feia, ja fos des de publicacions en castellà o des de les necessitats de programació d'unes empreses dramàtiques. Tindrem ocasió de comprovar que les set obres de teatre en castellà de Rossend Arús, amb molta probabilitat, són, totes, traduccions i adaptacions d'altres obres o continuacions de peces famoses.

Rossend Arús va ser un activista de la llengua. En consonància amb aquesta sensibilitat lingüística, en el teatre es manifesta un interès específic en la conversió de la llengua en assumpte. Per entendre-ho bé, hem de descodificar alguns hàbits d'època. Per exemple, Arús signava les seves obres com a «Rossendo», amb o final i amb dues esses, perquè estava convençut que aquesta era la forma catalana del seu nom. Un passatge de Lladres de ciutat ho certifica. Un dels protagonistes, en bona mesura contrafigura del dramaturg, s'anomena «Eduardo». Quan, el dia del seu sant, el seu criat li pregunta per què els coneguts li envien targetes de felicitació en castellà, ell, combatiu, contesta: «És moda: parlen en català i escriuen en castellà, tenen per mengua escriure en la seva llengua». La resposta serveix en safata la rèplica del criat: «Ells són els de la mengua, i... però val més callar!». És evident que es tracta d'un diàleg escrit per a la conscienciació sociolingüística, i també ho és que si qui hi intervé hagués pensat que «Eduardo» era una forma castellana, s'hauria fet anomenar «Eduard», com el dramaturg, que hauria signat «Rossend».

Aquesta sensibilitat es fa notar en ironies, com l'acotació a l'ús de català i castellà a Lo comte En Jaume —«crec que en diuen bilingüe»—, en catalanitzacions abusives —les monges del Loreto són de Lloret, a La cambrera— i en detalls com que, en aquesta mateixa obra, les cartes de recomanació de la criada estiguin escrites en català, quan no era habitual. El castellà és la llengua de l'oficialitat. A La patum, pim, pam, pum, d'usar l'espanyol se'n diu «parlar com els burots» i els que l'utilitzen, a banda del diputat foraster, són els buròcrates. En conseqüència, el programa de les festes que organitza l'ajuntament està redactat en castellà. L'humor habitual en aquests textos i l'atenció en el contacte de llengües ens introdueix en l'esfera del plurilingüisme. A Lo pla de Palàcio, el dramaturg es diverteix amb les catalanades d'un pagès que està convençut que parla bé el castellà i diu «ni en agujero ni en ventana» i «un mío conocido», entre altres expressions genuïnes. A La patum, l'alcalde que vol agradar al diputat li explica la tradició d'«El huevo como baila» i fa exclamar a un vilatà: «¡Quin castellà més dolent!». En definitiva, s'enregistra que el poble no sap castellà i que els que, perquè l'han estudiat o perquè han viscut fora del país, pensen que el dominen, s'equivoquen. A Lo barber del rentamans, es dona com a explicació de parlar «en castanyola» que, «com que hi servit, el sé molt». Similarment, els funcionaris forasters que s'esforcen poc o molt a usar alguna mena de català s'expressen en una barreja informe de les dues llengües. Les locucions populars no distingeixen gaire la frontera lingüística: tant es pot considerar que alguna cosa té «més perill que Prim a Castillejos» com exclamar, per a un fet finalment esdevingut «Ya cayó Tetuán!». Una d'aquestes locucions, ja habitual en el teatre de Josep Robrenyo, es fossilitza en castellà: «Ya se ve».

S'hi manifesta una complaença en el plurilingüisme. El llarg subtítol de Lo primer any republicà obre les possibilitats en l'etcètera final, quan diu que està escrita «en vers català, castellà, italià, francès, etc., etc.». En aquesta mateixa línia desenfadada, fins i tot descarada, a No desitjaràs la muller del teu pròxim explica que ha escrit el francès que utilitza un personatge de la mateixa manera que Pitarra el català, tal com es parla. En la peça que de manera més completa desenvolupa el plurilingüisme, La llanterna màgica, s'adverteix que tot el que no és català, està escrit com s'ha de pronunciar, tal com sona, amb ortografia catalana i prescindint per complet de les respectives normatives. En efecte, els personatges utilitzen, d'alguna manera, el castellà, l'anglès, el rus, el francès, l'hongarès, l'italià i l'alemany en l'estil més macarrònic possible o en simples aproximacions pròpies del joc del «català mare de totes les llengües». Sobretot en els disbarats escènics, abunden els acudits, els dobles sentits, les confusions de paraules i l'expressió és distesa, com a La Llúcia dels cabells de plata, on es parla d'un Geni meravellós com «el sòcio de les ales».

(Magí Sunyer. "El dramaturg Rossend Arús i Arderiu" dins Rossend Arús i Arderiu. Teatre Complet I. 1865-1873. Tarragona Barcelona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Edicions de la Universitat de Barcelona, Biblioteca Pública Arús. Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 20-21)
 

* * *

Rossend Arús és l'home que de manera més conscient utilitza el teatre com a tribuna des de la qual propagar les idees polítiques: el 1886 la censura li prohibí una comèdia i a partir de 1874 produirà tan sols teatre de circumstàncies. Durant el període que ara estudiem aprofita la relativa llibertat d'expressió per a estrenar cada any una "revista política" segons el model que tipificaren Eduard Vidal i Valenciano i Conrad Roure a Antany i enguany: dos personatges, Silvestre —que encarna l'any vell pròxim a expirar— i Manuel —l'any nou a punt de néixer—, evoquen els principals esdeveniments de l'any i els comenten. Rossend Arús se serveix de la "revista política", a partir de 1870, per a fustigar aquells qui havent destronat Isabel II restableixen la monarquia en la persona d'Amadeu de Savoia i, sobretot, per a propugnar la instauració de la república federal.

En l'abrandada i ingènua dedicatòria de la seva obra Mai més monarquia! (1873), adreçada al seu amic Joan Lligé i Pasqual, queda patent com per a Rossend Arús el teatre era una mena d'apostolat (...)

A Mai més monarquia!, paràbola escènica on, per mitjà de personatges-símbol, planteja políticament l'actualitat espanyola, i en El primer any republicà (1873), "revista política", Rossend Arús s'expressa amb una absoluta claredat: és el moment en què els homes de la seva ideologia veuen arribada l'hora d'empunyar les regnes del país i , amb el suport d'amplis sectors populars, analitzen els errors de llurs enemics i n'escarneixen l'estretor de mires. A ambdues obres cal destriar els vessants diferents que les componen: allò que hi és atacat i allò que hi és proposat.

(Xavier Fàbregas. Teatre català d'agitació política. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 126-128)