Miquel Arimany Coma neix a Barcelona el 10 de setembre de 1920, al barri de la Ribera, en el si d'una família de carnissers. Comença a interessar-se per la literatura de petit, tot i que no és fins a l'adolescència que escriu el primer sonet. Després de passar per diverses escoles, entre elles la Baixeras, conclou la seva carrera estudiantil a l'Escola de Comerç, institució en què rep la formació de pèrit, professor i intendent mercantil. El 1937 arriba a exercir de mestre de pàrvuls per a la Generalitat republicana, en un moment en què la professió no acostumava a comptar amb homes.

Encara que el 1938 és mobilitzat a la lleva del biberó, la seva convalescència per una diftèria fa que no vagi al front directament, i que la major part de l'últim any de guerra el passi a la caixa de reclutes a Barcelona. Durant el servei militar contacta per primer cop amb gent jove intel·lectual com Antoni Ribera, futur escriptor, investigador i submarinista, i, a partir d'ell, amb els fills de Carles Riba o amb Carme Serrallonga i Montserrat Miró. Gràcies a aquestes coneixences i a l'assistència continuada a l'Ateneu Barcelonès, per fi pot exterioritzar les seves inquietuds literàries, fins aleshores contingudes.

Durant els primers anys de postguerra comença a escriure amb seriositat, però de seguida s'embarca en el món de l'edició i crea l'editorial que duu el seu nom, empresa que li requerirà la major part del seu temps. Especialitzada en la publicació de calendaris, diccionaris i agendes, i situada al seu domicili a la plaça Medinaceli de Barcelona, l'editorial Miquel Arimany esdevé de seguida un punt de trobada i un catalitzador de molts autors catalans, que Arimany ajuda a publicar malgrat les dificultats del moment. D'aquesta faceta de dinamitzador cultural, és de destacar la iniciativa de la revista cultural-literària El Pont, nascuda el 1952 i que durant quaranta anys acollirà veus joves intel·lectuals del país, moltes d'elles fins aleshores inèdites. El llistat de col·laboradors dóna fe de l'envergadura de la publicació: hi varen participar, entre molts d'altres, Joaquim Molas, Pere Calders, Xavier Fàbregas, Joan Fuster, Albert Manent, Carles Miralles, Mercè Rodoreda, Oriol Pi de Cabanyes o Joan Triadú.

Malgrat que la seva faceta d'editor li impedeix dedicar-se per complet a la creació literària, el 1951 ja guanya la Viola d'or dels Jocs Florals celebrats a Nova York pels tres primers cants del Poema de Crist, que serà l'obra poètica d'Arimany més ambiciosa i en la qual treballarà al llarg de cinquanta anys. Com a poeta, també publica De foc i aire (1959), Petit poema de Catalunya (1977), Cançons per a no cantar (1977) o Paisatges de Catalunya (1978). Malgrat aquestes obres, potser no és fins al 1985, quan apareix el volum Poesia 1938-83 (que inclou els deu llibres de poesia, publicats o no, que ha escrit fins aleshores amb sengles pròlegs de diverses i heterogènies personalitats catalanes), que se'l reconeix plenament com a poeta.

La trajectòria literària de Miquel Arimany es completa amb el conreu de la novel·la (Eduard, 1955; Una taca de sol, 1967; o Si la vida ens digués sí, 1988), el teatre (El comte Arnau, 1968) i l'assaig literari (I els catalans també, Premi Yxart 1964, Símbol vivent: biografia de Rafael Tasis, 1967; o L'avantguardisme en la poesia catalana actual, 1972, entre molts d'altres).

Com a lexicògraf i gramàtic, Arimany és considerat una figura clau en la normalització de l'ús de la llengua catalana. En aquest sentit, culmina diversos projectes de diccionaris, gramàtiques i cursos de català. Des de la seva editorial, ven més de mig milió d'exemplars d'aquest tipus de publicacions, entre les quals destaca el Diccionari Català General (1965), on redefineix 50.000 termes de la llengua i n'hi afegeix 9.000 de nous respecte als que contenia el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra.

La seva personalitat polifacètica i activa (a banda de les tasques d'editor i escriptor, de traductor i fins i tot participant com a actor en diversos films catalans) queda també reflectida en la diversitat d'entitats culturals amb les quals col·labora: a banda de l'Ateneu Barcelonès, també forma part de l'Associació d'Escriptors de Llengua Catalana, el PEN Català i l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana.

L'any 1994 publica Memòria de mi i de molts altres, en què es visualitza la personalitat única d'Arimany en el terreny català i la seva relació amb altres escriptors com Salvador Espriu, Carles Riba, Joan Brossa o Miquel Martí Pol. Dos anys més tard, el 30 de juny de 1996, Miquel Arimany mor a Barcelona a l'edat de 75 anys.