Dolors Anglada i Sarriera, més coneguda amb el nom de Lola Anglada, va néixer al carrer de Mercaders, a Barcelona, l'any 1892. Va tenir una infància i joventut convencional, pròpia de la família benestant a la qual pertanyia, vivint a Barcelona i estiuejant a Tiana.

De jove, va estudiar a la Llotja, amb A. Utrillo i Joan Llaverias. Llaverias va aconseguir que el setmanari satíric Cu-cut publiqués, per primer cop, un dibuix de Lola Anglada, l'any 1905. Poc més tard, el 1909, l'autora va col·laborar amb les seves il·lustracions al Patufet. Des d'aleshores col·laborà d'una manera constant a la majoria de revistes infantils. L'any 1912 va exposar algunes de les seves il·lustracions al Faianç Català, a Barcelona, conjuntament amb Joan Llaverias, el seu mestre. L'exposició estava encapçalada amb el títol de La muntanya del misteri, i els temes tractats feien referència a la muntanya de Montserrat i als seus entorns, plens de tradicions, mites i llegendes. En aquells moments, el Faianç Català era un dels principals centres del Noucentisme Català.

El 1916 va presentar una exposició individual a les Galeries Laietanes, a Barcelona. En aquesta exposició, Lola Anglada va mostrar una sèrie de dibuixos que il·lustraven relats i contes de Perrault i Wilde.

Un any més tard, el 1917, van aparèixer publicats els llibres Magraneta i Taronges d'or, amb dibuixos de l'autora i textos de Pere Aldavert. Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, el 1918, va anar, per primera vegada, a París. A la capital francesa, l'autora va passar diverses temporades al llarg de la seva vida, gràcies a una beca del govern de França i a les seves posteriors col·laboracions amb les editorials Nathan, Hachette i Roudanez, amb les quals va treballar il·lustrant llibres de text i contes infantils. Durant les estades a París, va conèixer i fer amistat amb Francesc Macià.

L'any 1920 va decidir finançar-se l'edició de Contes del paradís, (editorial Catalana), el primer llibre que contenia contes propis i dibuixos també propis.

El 1925 va fundar la revista La Nuri, que també dirigí i edità entre 1925 i 1926, any en el qual també va dur a terme una exposició al Centre de Lectura de Reus.

En Peret, un altre llibre amb text i dibuixos propis va tenir molt bona acollida entre el públic lector, des del moment en què va sortir de les impremtes, el 1928. A partir d'aleshores la producció de Lola Anglada es va mantenir a la mateixa alçada, aconseguint èxit, de crítica i de lectors amb els llibres que va publicar els anys següents: Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix (1929) i Narcís (1930). Els estudiosos de la seva obra indiquen que aquests quatre títols configuren el nucli essencial de les creacions de Lola Anglada.

El 1933 va publicar diversos contes curts, com ara Clavellina i Crisantem, El príncep teixidor, Ametllonet i altres. A més, també va participar en el Primer Centenari de la Renaixença Catalana, amb una exposició sobre visions de la Barcelona vuitcentista. El Centenari es va celebrar en ocasió del 100 aniversari de la publicació de l'oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, a El Vapor.

Durant la guerra civil, Lola Anglada va viure a cavall de Barcelona i Tiana. Mentre que al Parc de la Ciutadella es dedicava a dibuixar els milicians que entraven i sortien de la caserna, a Tiana la jove trobava la inspiració necessària per realitzar les il·lustracions que acompanyarien el seu llibre El més petit de tots. Així, el 1937, va publicar El més petit de tots, un volum que va ser editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, a Sabadell. Al llarg de la guerra, Lola Anglada va crear un seguit de dibuixos i il·lustracions que tractaven temes bèl·lics i que s'aparten totalment de la producció habitual de l'autora. Es va afiliar a la UGT, i va instal·lar, en un pis llogat pel seu pare al carrer Enric Granados, de Barcelona, una premsa litogràfica que li va permetre iniciar la seva relació amb l'editorial de l'Abadia de Montserrat.

Després de la guerra, Lola Anglada es va apartar de la vida pública i els seus llibres i dibuixos van començar a evocar imatges pròpies de la Barcelona vuitcentista. A partir d'una investigació de tipus històric, realitzada conjuntament amb Francesc Curet, va començar a treballar en una sèrie de més de 70 litografies que pretenien il·lustra l'època en qüestió. Se li va prohibir una exposició a Palma de Mallorca, i una altra a la Sala Sura, de Barcelona, "per perillosa, roja i separatista"

Des de l'ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el 1939, Lola Anglada va viure, pràcticament fins al final de la seva vida, a Tiana. Creia que "art i matrimoni són enemics". No obstant això, va mantenir una estreta relació amb l'escriptor Francesc Curet, fins la mort de l'home, el 1970.

A partir de la dècada dels 60, Lola Anglada va intentar resoldre els problemes econòmics tan propis com també de les seves germanes. Amb aquesta finalitat, va cedir el seu patrimoni de llibres, obra i immobles a la Diputació de Barcelona. També va cedir la casa pairal de Tiana a la família Cardús.

Durant un parell d'anys va viure prop de les seves nines, a Sitges, però la major part dels seus darrers anys de vida va estar a Tiana, localitat on va morir el 12 de setembre de 1984. Després del funeral realitzat a la població, el cos de Lola Anglada va ser enterrat al cementiri barceloní del Poblenou. El mateix any, la Caixa d'Estalvis de Terrassa va instituir el "Concurs anual de contes Lola Anglada".