"En una nit com aquella, en un temps de calitja, de fred d'octubre, sota un enllumenat de vidre d'obsidiana, l'empedrat de carrers, avingudes i culs-de-sac descobria el trascolar atabalat, ple de presses, de talons, tacons i talaies d'agulla que es recolzaven al capdamunt del mosaic de llambordes enfilades per les juntures amb aigua i sèu i pols i badalls que ho arrebossaven tot amb l'engrut d'aquella glopada amargant de ciutat, mentre els urbícoles avançaven i reculaven en un formigueig incessant de cares i converses escapçades, d'aquell desinterès solidari i dels somriures que tremolaven a mitja via entre la força i el costum, que ningú no ignorava i que tothom, al tombar de la nit, ja es decidia a deixar de prendre el tràngol d'esforçar-se a confessar.
El plec de la lluna, la parpella del record, escombrava el pòsit de borrons i el neguit de la jornada que començava a cloure's i es plegava en silenci tan bon punt els llums de sostre de les balconades s'encenien i els halògens de peu de les oficines feien l'ànec, mentre la gent corria, embolicada amb saques d'abric i mustèlids que fugen, americanes rebregades i tres quarts esvalotats que la bufera de ciutat estrebava pels voravius com si volgués ajudar-los a prendre el vol i arrencar-los de l'angúnia i l'avorriment a què la sirga a corre-cuita i mal pagada els sotmet, sense fer cap fressa ni cap soroll, amb el zel de qui se sap culpable i la satisfacció de qui, en el fons, no se n'amaga i recupera el brogit i la polseguera dels carrers amb un mig rictus burleta que vol ajudar a entendre que qui no és prou viu és perquè és ben mort, que feta la llei feta la trampa, que, al capdavall, qui no s'hi conforma ni s'hi posa bé és perquè no vol, per mandra o per sobergueria, perquè l'infern és ofert a tothom i tothom hi és condemnat"

(Fragment inicial del llibre Obansheë. Barcelona: Columna, 2002, p. 11-12)

* * *

"Ens esmunyim a la barraca de fusta del confessionari. L'església, a mig buidar. Els quatre o cinc primers bancs, amb dones d'edat fugitiva, moltes d'elles amb l'esguard clavat a terra. Set de la tarda. Asseguts al banc de la caixa dels trons, jo i la voluntària que, puntualment, s'havia presentat a la cafeteria de la facultat. Res de l'altre dijous: un bon parell de melons, cul arromangat, cabell llarg, negre, i una cintura més ampla que no pas estreta. El capellà recita o celebra o declama de memòria una llauna que canta les excel·lències del credo. La seva veu retruny de cap a cap de la nau i l'eco retorna el seu missatge una, dues, tres vegades. La noia, no acabo de recordar-ne el nom, en cap moment no se m'acut de demanar-li'n compte, asseguda a la meva falda, sembla que tingui la mateixa pressa que jo perquè l'home de negre enllesteixi el seu ofici i acomiadi les feligreses fins a la propera ocasió. Si hagués sabut que la funció s'allargaria tota aquesta estona, hi hauríem fet cap més tard, però com que tampoc no tenim gaires coses per explicar-nos, tant li fa, on ens esperem."

(Fragment inicial del llibre Obansheë. Barcelona: Columna, 2002, p. 23-25)

* * *

"—Va, sincera't amb nosaltres i digue'ns: quants dels que volten per aquí tens en nòmina?
—Disculpa?
—Que quants dels convidats han cobrat per assistir aquesta nit a la teva inauguració.
—No t'ho han dit mai, que no hauries de fer aquest tipus de preguntes a una senyoreta?
—¿I tu, estimat escriptor, ja estàs a punt per a la presentació del llibre?
—Dons no, si vols que t'ho digui. Només de pensar-hi m'agafen tots els mals. Suposo que aquesta deu ser la pitjor part de sortir de l'armari.
—És una llàstima que hagis aparegut tan tard. T'has perdut la lectura de l'última proesa de la nostra alegria universitària.
—L'ensarronada de l'església? Suposo que no us la deveu haver empassada... No m'ho puc creure. Pels ulls que feu, l'home us ha fet beure a galet. Aquella rondalla és tan verídica com la virginitat que de tant en tant encara venc a alguna de les meves conquestes.
—Ai coi, això sí que ens és nou.
—L'amor propi d'aquell espantall de fira és tan desmesurat, com esquifida la closca de nou on cabrien els seus collonets.
—Com si tu els hi haguessis vist.
—Vés amb compte, vés amb compte, que aquesta no obrirà mai la boca si no sap de què parla.
—El tipus fa tres mesos que treballa en la història que heu rescatat de l'ordinador.
—Tant de temps per a això?
—I tu què ens has de dir?
—L'ànima en pena em va demanar que l'ajudés a muntar el conte i va considerar pertinent deixar-se assessorar per algú amb experiència..."

(Del llibre Obansheë. Barcelona: Columna, 2002, p. 49-50)