[El silenci de les campanes]. La veritat és que al juliol de 1936 molta gent no va tenir en compte el magnífic sermó del poeta metafísic John Donne (1572-1631), de qui es diu –i els catalans, que jo sàpiga, ho reivindiquem poc– que va tenir una gran influència del nostre valencià Ausiàs March. Em refereixo a aquella peça literària dita "sermó", que ens parla del fet que quan les campanes sonen a mort, també anuncien la nostra pròpia mort. D'aquí que Hemingway n'extragués una frase per a la seva novel·la Per qui sonen les campanes?, precisament inspirada per la infausta Guerra Civil –hi ha qui li diu "Incivil"– espanyola.

Tot plegat ve a tomb enfront d'una obra important i de recent publicació. Em refereixo a la de Jordi Albertí, El silenci de les campanes. Una obra de subtítol eloqüent: "La persecució religiosa durant la Guerra Civil". No és el primer estudiós que s'enfronta al tema, però, en la mesura dels meus coneixements, segurament sí que és el primer que ho fa d'una forma global, sense oblidar parlar-nos dels precedents de la persecució religiosa a Catalunya. L'autor, a més, no adopta una posició neutra. Ben al contrari, aporta elements que ens poden fer creure que, en especial, al 1936 hi havia un pla previ. Altrament, a Barcelona, el cas més espectacular, no haurien esclatat incendis i morts en punts ben diversos, però al mateix temps. L'obra, acompanyada d'un excel·lent pròleg de Josep Maria Solé Sabaté, una autoritat en la "incivilitat", gaudeix d'una narrativa tan bona que una lectora corrent, com vull que sigui el meu cas, el comença i l'acaba com una novel·la de les bones.

Crec que Macià Alavedra explica que el seu pare i futur exiliat, enfront del foc i la sang d'aquells dies de juliol en què no sonaven les campanes, va dir que la República ja havia perdut la guerra que tot just començava. Segurament. I una cosa semblant devia pensar el poeta Carles Riba, en aquell moment i després. Concretament el 1938, quan escrivia el poema que s’inicia amb un "Versos? Escolta. / Pel cel inacabable / de juny, campanes greus / emparen crits d'ocell...", un esplèndid poema que un altre poeta, Gabriel Ferrater, va assenyalar i ens va fer adonar que les "campanes" del poema eren, per a Riba, tan sols un record, perquè hi havia silenci de campanes a Sarrià, Barcelona, on vivia Riba. En canvi, també segons Ferrater, quan al poema Riba ens parla de "Trompetes sonen lluny / el comiat obscur / d'una altiva sang jove..." (recordem la Batalla de l'Ebre), Riba es va situar en el seu present, perquè les "trompetes" certament sonaven a la propera, per a ell, Caserna de Pedralbes, on els soldats formaven cada matí.
Ni acudint a la poesia perdem el regust amarg d'un episodi de la nostra història que, ara, un historiador ens apropa magníficament, en una obra que fa pensar. I molt. Segurament perquè, refent modestament Donne, quan les campanes no van sonar també silenciaven la nostra pròpia vida.

(Marta Pessarrodona: "Contra John Donne?", VIA, 2 de maig de 2007)
 

* * *
 

[El silenci de les campanes]. Resulta que em critiquen injustament per un post. Que hi farem. Jo hagués preferit que ho fessin en l'espai de comentaris, que per això estan oberts a que tothom pugui il·lustrar-nos amb el saber i amb la fe que em manca a mi. Però m'arriba per mail. Resulta que un amic es queixa que entre les lectures d'estiu que vaig enumerar no hi hagi posat El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la Guerra Civil, de Jordi Albertí. Em diu "Si no l'has llegit, fes-ho urgentment: una lectura absolutament essencial per desmuntar certes imatges i idees falses que la majoria tenim sobre la república, la guerra civil, l'anarquisme... Jo ara em miro diferent la qüestió de les famoses beatificacions de màrtirs espanyols (al marge de que ja sé que alguns bisbes no juguen net...)".

Certament té tota la raó. El problema és que vaig posar les lectures d'agost, no les del juliol. Comparteixo el diagnòstic. A més, vaig poder comentar les impressions de la lectura del llibre amb el seu autor, arran d'una trucada per demanar-li un article per Foc Nou. I dic més o menys al mateix. Que em sembla que el mèrit del llibre no és que expliqui gaire res de nou, sinó que el relat que construeix dóna una visió prou equilibrada dels fets, el context i la interpretació que se'n pot fer avui. A més, l'èxit del llibre ho posa a l'abast de molta gent.

Amb certs recels, vaig ensopegar amb les diverses al·lusions a la masoneria, ja que ens transporten aquella època que anyoren alguns on tot era culpa dels contubernis judeo-masons. Però en el context, s'entén que és més un problema sobre la seva contribució a l’elaboració d'un discurs anticlerical.

És un llibre important, ja que, pel que m'expliquen, fins i tot va influir en la redacció definitiva de la Llei del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, introduint més relleu i ponderació en el tracte sobre la persecució religiosa. És significatiu veure en la intervenció d'Albertí en la Comissió del Parlament del passat mes de maig, que almenys tres dels diputats que van intervenir (el del CiU, el del PSC, i el d'ERC) havien llegit el llibre i que les intervencions dels sis grups parlamentaris aproven les idees bàsiques de la seva aportació.

Caldria un relat al mateix nivell que aquest llibre que fes la lectura d'aquests fets en el conjunt d'Espanya. Malauradament, encara és un tema massa enverinat, perquè tothom el fa servir per portar l'aigua al seu molí.

(Jordi Llisterri. Laete animo, 14 de setembre de 2007)
 

* * *
 

[La bandera catalana. Mil anys d'història]. Quan es parla de l'origen de la senyera, sovint ve al cap la llegenda de Guifré el Pilós i les quatre barres marcades amb sang en un escut. Quin és, però, l'origen històric de les quatre barres? I la seva evolució al llarg del temps? L'escriptor gironí Jordi Albertí (Cassà de la Selva, 1950) ha recollit aquestes respostes i d'altres al seu darrer llibre, 'La bandera catalana', publicat per l'editorial Pòrtic. Defugint els tractats heràldics, i redactat amb una clara vocació didàctica, el llibre acosta al lector 1.000 anys d'història sobre aquest símbol de la catalanitat i permet descobrir, per exemple, la poca presència que van tenir les senyeres en episodis com la guerra dels Segadors o l'Onze de Setembre.

Per Sant Jordi, per l'Onze de Setembre, onejant a la façana dels edificis oficials o a peu de carrer en protesta contra la sentència de l'Estatut. La senyera és avui present al dia a dia de Catalunya. Però quin va ser el seu naixement? I com va ser el procés d'adopció de les quatre barres com a símbol nacional? Al llarg de 269 pàgines i creuant 1.000 anys d'història, 'La bandera catalana' dóna respostes a aquestes i moltes d'altres preguntes. L'historiador i escriptor Jordi Albertí s'endinsa en el passat per buscar els orígens de la senyera, en plena Edat Mitjana com a emblema dinàstic, i al llarg dels diferents capítols traça totes les vicissituds per les quals ha passat la bandera al llarg dels segles.

Sense oblidar el paper de les llegendes –'necessàries i vitals', com afirma Albertí-, el llibre està ple de curiositats històriques sobre el naixement i la vida de la bandera catalana. S'hi explica, per exemple, com la difusió a les corts dels comtes de Barcelona dels colors or i vermell probablement manté relacions amb el casament entre Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona (993), i com les quatre barres es van consolidar al segle XII amb la unió del Casal de Barcelona i la corona aragonesa.

Al llarg de les diferents pàgines, Jordi Albertí procura fer 'més agradable i plausible la història de la bandera', amb un estil didàctic (record del temps que l'autor era professor) i que s'allunya dels redactats de manual. Per exemple, ell mateix escull parlar sempre de 'quatre barres' i no de 'faixes', com mana la tradició heràldica, amb la voluntat d'arribar a tots els lectors.

El recorregut al llarg dels segles permet descobrir també com la senyera, malgrat tot el que s'ha escrit i pintat, va tenir poca presència en episodis com la Guerra dels Segadors i l'Onze de Setembre. La defensa de Barcelona el 1714, per exemple, l'encapçalaven la imatge de la Immaculada, la creu coronada de Sant Jordi i el penó de Santa Eulàlia.

'Cap de les banderes principals no va ser la de les quatre barres', recull el llibre. Aquesta escassa presència s'explica, com exposa Albertí, perquè 'un cop perduda la dinastia pròpia i en desaparèixer l'estat català medieval, la presència de les quatre barres es va difuminar en un mapa molt més complex de banderes i d'ensenyes gremials, corporatives i militars'.

Emblema de nació, símbol de llibertat
Però més enllà de la història, el llibre també ressegueix el procés d'adopció de la senyera com el màxim exponent de la catalanitat. Per això, al costat de les dates, Albertí també recull com es forja el sentiment català i com enarborar la senyera al vent es converteix en un dels seus símbols. I és que, al llarg dels segles –i sobretot després de la Renaixença- 'la nostra bandera esdevé un emblema a favor de la llibertat dels pobles', com afirma l'escriptor.

Bona prova del caràcter reivindicatiu de la bandera també es recull en capítols que repassen les dues dictadures del segle XX i la persecució aferrissada que tant Franco com Primo de Rivera van fer dels símbols catalans. 'La llengua, la cultura i la bandera es van convertir en veritables obsessions', explica Jordi Albertí.

El llibre de 'La bandera catalana' tampoc no oblida l'estelada. L'autor dedica un capítol sencer a parlar dels seus orígens, i de quina manera les quatre barres acompanyades de l'estel de cinc puntes s'enlairen a favor de la independència.

La senyera i el 10-J
El llibre es tanca amb una fotografia actual i il·lustrativa del paper de la senyera: la manifestació del 10-J a Barcelona en contra de la sentència de l'Estatut. La imatge escollida per Albertí és la de la capçalera de la manifestació, amb multitud de senyeres al seu darrere.

L'autor va dubtar entre posar aquesta instantània o la de la immensa senyera flanquejada pels governants i diputats, però va rebutjar aquesta segona opció perquè, al seu parer 'aquell va ser un moment delicat' per la bandera catalana per la instrumentació que a partir del debat que es va crear se'n podia fer.

Segons sosté Albertí, 'hauria estat millor no incorporar una senyera diguem-ne institucional a la manifestació, sinó deixar que hi onegessin lliurement les enarborades pels manifestants i per les forces polítiques i grups socials de tota mena que hi donaven suport'. I precisa: 'La senyera, com jo l'entenc, és l'emblema de tots els catalans; i quan el president de la Generalitat va exigir que una senyera gegant encapçalés la manifestació vindicativa, el seu rol de representació de tot el poble català es podria haver distorsionat'.

Distintiu nacional
Més enllà d'aquesta reflexió de caire institucional, però, Jordi Albertí té clar què són per a ell les quatre barres. 'En aquest moment la senyera és el meu distintiu nacional, i per tant, si calgués voldria ser-ne capaç de donar la meva vida per ella o, potser millor dit, pels somnis de llibertat que ella representa', explica. I afegeix: 'És una bandera carregada d'història i emocions que amb el pas de les generacions ens l'hem anat fent nostra i seria desitjable que tots amb el nostre esforç fóssim capaços de continuar-la enarborant com a demostració de ser un poble viu entre els pobles, una nació viva entre les nacions del món'.

'La bandera catalana', que surt al carrer de la mà de l'editorial Pòrtic, no és el primer llibre de recerca que publica l'escriptor gironí. Com a historiador, ha escrit 'El silenci de les campanes' (2007) i 'La iglesia en llamas' (2008), i com a filòleg un centenar d'articles sobre literatura catalana contemporània. Actualment, prepara un nou llibre sobre els factors que van determinar la destrucció del somni republicà i l'esclat de la Guerra Civil.

(Jordi Pi: Agència Catalana de Notícies, 16 de setembre de 2010)