Vinyoli despulla els seus poemes d'elements superflus i artificiosos sense arribar a un preciosisme de la simplicitat, com Riba en les tanques o Celan en molts poemes, sinó que busca una senzillesa autèntica, senzilla: comprensible per a tots. Més profund que ells, vull dir més humà i quan cal, només quan cal, despietat, i més intelligent que Eliot i els altres intel·lectuals de la poesia, perquè n'assimila les lliçons sense perdre's en els laberints de la raó pura, Vinyoli en els seus darrers anys es posa a l'altura humana de Shakespeare i de Llull: connexió directa amb el seny visceral de Shakespeare, la sublim follia de Hölderlin, l'entusiasme espiritual de Llull i la capacitat de Li Po d'ofegar-se per agafar la lluna al fons del llac, sense perdre en cap moment la pròpia i tan característica personalitat de Joan Vinyoli: severa, seriosa, segura, serena. I d'una gran i greu amabilitat: llegint-lo em fa sempre l'efecte que està per mi, que em té en compte. Atenció: té en compte el lector però no rebaixa ni un pèl la seva autoexigència moral, una de les més poderoses de la tradició europea. Sense gota de puritanisme, havent començat catòlic i acabant, quan més s'enfila en les ales de l'esperit, en un ateisme declarat, i sempre a la recerca de naufragar en l'altre. I mai, mai, "avar de guanys d'hipòcrita domini".

(Enric Casasses. "Joan Vinyoli es perfila com el gran poeta europeu del segle XX", Avui, 30 de març de 2005)
 

* * *
 

A l'epíleg del seu llibre Domini màgic, Vinyoli ens explica la procedència d'aquests poemes: "Els primers poemes d'aquest llibre foren escrits o esbossats a Vallvidrera el mes de novembre de l'any 1980, durant un sojorn que vaig fer-hi per motius de salut. Signifiquen la represa d'una activitat que aquells dies vaig donar per acabada en una forta crisi d'abatiment". La paraula clau d'aquesta citació és "represa": el poeta havia abandonat la poesia per, segons paraules d'ell mateix, "dedicar-me a l'estudi i a la meditació per veure si podia saber alguna cosa que no m'arribés per via del coneixement poètic, justament sobre aquest mateix i sobre el món", però no pogué abandonar la poesia; hagué de tornar a les vies del coneixement poètic. Així, doncs, el llibre és el resultat final d'un procés que començà amb l'abandó de la poesia, seguit per un silenci durant el qual es produí una necessitat imperiosa d'escriure i, finalment, la represa de l'activitat poètica.

(Sam Abrams. "Joan Vinyoli: poesia de revelació" Avui, 4 de juliol de 1984)
 

* * *
 

Joan Vinyoli és dels pocs poetes que nascuts sota l'ombra de Riba se salva poèticament. Mentre les obres de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres queden interrompudes per les seves morts, la de Vinyoli és de les poques que van més enllà "d'un cert epigonisme". Com diu Feliu Formosa: "Vinyoli sobreviu a aquella època tan dura i aguanta els embats del temps, a diferència de molts poetes apareguts en aquells moments de replegament cultural, que instrumentalitzen una poesia culturalista, neonoucentista, i la majoria dels quals foren realment de vocació vacil·lant i efímera". En la raó salvació-continuïtat dirigeix el prologuista els seus interrogants i l'afirmació de com Vinyoli és un exponent clar "que respon a un projecte previ molt profund de no destriar vida i poesia". És la fidelitat a aquest projecte, la necessitat de no interrompre'l, allò que explica avui la fecunditat del poeta, la seva decisiva presència en el camp de la poesia catalana.

(Àlex Broch. "La poesia de Joan Vinyoli" Avui, 24 d'octubre de 1982)
 

* * *
 

Tota la poesia de Joan Vinyoli d'ençà els anys setanta té, malgrat alguns canvis i diferències evidents, unes característiques comunes que són, ja ara, les que ens permetran parlar d'una veu pròpia del poeta. Vinyoli, que havia buscat en la paraula poètica els camins de la investigació diguem-ne metafísica —almenys en un sentit de qüestionament radical del sentit de la vida des de l'interrogant de la fe—, no abandona pas el seu sentit de recerca però li fa fer un tomb substancial: ara l'home és el centre del seu univers, la mesura de totes les coses i, en conseqüència, els horitzons de la seva poesia ens són més propers. Sobretot perquè aquest home que es constitueix com a nucli poètic és un poeta que sap aferrar-se a la vida amb totes les seves contradiccions, meravelles i secrets.

(Francesc Parcerisas. "La temptació de la vida" Avui, 24 d'octubre de 1982)
 

* * *
 

Jo penso que, encara en aquests moments, hom maneja massa el tòpic del rilkeanisme, que fou un dels primers estímuls de la poesia de Vinyoli i que n'explica sens dubte uns trets formals i una manera d'entendre el poema, però que no explica la duplicitat que caracteritza la tasca del nostre poeta a través d'un temps concret. Vull dir que Vinyoli imposa la seva lírica amb una conseqüència exemplar i amb una autenticitat que li impedeix d'eludir els obligats silencis determinats per uns altres silencis que no vénen de la pregonesa de la seva peripècia vital i personal: em refereixo als silencis de la gent que l'envolta, als silencis a què s'ha vist sotmès el seu poble.

(Feliu Formosa. Pròleg dins VINYOLI, J.: Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1981)