TEMPESTA ALS JARDINS DE CIUTAT

Hi ha un lladruc de cans,
cacera de gegants,
els núvols que s'acosten.

Xiula la serp del vent,
la nuvolada estén
els seus llençols de febre.

Un so ben esquerdat,
tremola la Ciutat
tota feta de cera.

S'és esqueixat el cel,
s'arrabassa d'arrel
el llamp de la tempesta.

Els campanars més grans
s'estan donant les mans,
com nins davant la Mort.

La pluja cau rabent
amb un toc ben valent
arrodonida i neta.

La terra dels jardins
lluu sota els regalims,
és una dona nua.

S'ha perfumat el fang
amb unes flors de sang,
que sense fruitar es moren.

Sota la pluja encís,
l'ombra del Paradís
Adam i Eva s'abracen.

La dona el bes primer
mossega, el taronger
esclata de taronges.

Alcen el front terrós,
i el món és més hermós.
L'àngel ha tret l'espasa.


AVUI

Perquè avui el cel és blau
i la rosa més encesa,
perquè el colom plana un vol
amb un fregadís de seda,
perquè a dalt del taronger
hi ha verdors de fulla tendra,
perquè l'aire del matí
té cançons de pluges fresques,
perquè riu el rierol,
perquè les planes són verdes,
perquè el mar trena garlandes
entorn de les blanques veles
i el sol munta bru de mel
enmig d'un brunzir d'abelles
i al bell cim del puig més alt
hi ha un degotís de bresca...

vine, amor, que el cel és blau
i la rosa és més encesa.


SAVINA A PUNTA GROSSA

Aquesta divina aspror
de la branca de savina
el fons del cor m'endevina
amb ganivetes d'amor
i sagetes de cançó;
que l'estimat és així,
que té les mans de setí
i quan cerca l'abraçada
hi deixa l'escarrinxada
regust de fonoll marí.