Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora Infantil i juvenil

Albert Villaró

Albert Villaró i Boix (la Seu d’Urgell, 1964). És escriptor.

Llicenciat en història, és autor d’algunes d’obres de caràcter històric, entre les quals cal destacar l’edició crítica del Manual Digest de les Valls Neutres d’Andorra d’Anton Fiter i Rossell (2018). Ha escrit llibret de l’òpera El somni de Carlemany (2008), amb música de Sergio Rendine. Col·labora habitualment al Diari d’Andorra. Ha escrit el llibre de narracions La selva mora (1993, Premi Memorial Anna Dodas 1994) i el recull d’articles Els quatre pilans (1998). Com a novel·lista, ha publicat Les ànimes sordes (2000), L’any dels francs (2003, Premi Nèstor Luján), Obaga (2003), Blau de Prússia (2006, Premi Carlemany), La primera pràctica (2010), L’escala del dolor (2012), Els ambaixadors (2014, Premi Josep Pla), La Bíblia Andorrana (2015, Premi Prudenci Bertrana), El Sindicat de l’Oblit (2018), La Companyia Nòrdica (2020) i Tercer origen (2024). Cadí [una biografia] (2025) és una incursió en l’assaig memorialístic. 

Ha estat traduït al castellà, al francès, al grec, a l’italià i al txec.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Albert Villaró i Boix (la Seu d’Urgell, 1964). Es escritor.

Licenciado en historia, es autor de algunas obras históricas, entre las que destaca la edición crítica del Manual Digest de les Valls Neutres d’Andorra d’Anton Fiter i Rossell (2018). Ha escrito el libreto de ópera El somni de Carlemany (2008), con música de Sergio Rendine. Colabora habitualmente en el Diari d’Andorra. Ha escrito el libro de narraciones La selva mora (1993, Premi Memorial Anna Dodas 1994) y la antología de cuentos Els quatre pilans (1998). Es autor también de las novelas Les ànimes sordes (2000), L’any dels francs (2003, Premi Nèstor Luján), Obaga (2003), Blau de Prússia (2006, Premi Carlemany), La primera pràctica (2010), L’escala del dolor (2012), Els ambaixadors (2014, Premi Josep Pla), La Bíblia Andorrana (2015, Premi Prudenci Bertrana), El Sindicat de l’Oblit (2018), La Companyia Nòrdica (2020) y Tercer origen (2024). Cadí [una biografia] (2025) es una incursión en el ensayo memorialístico.

Algunas de sus obras se han traducido al castellano, al francés, al griego, al italiano y al idioma checho.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: Archivo personal del autor.

English

Albert Villaró English

Albert Villaró i Boix (la Seu d’Urgell, 1964), a graduate in History and writer, is the author of several historical studies, outstanding amongst which is the critical edition (2018) of Manual Digest de les Valls Neutres d’Andorra by Anton Fiter i Rossell (1748). He also wrote the libretto for the opera El somni de Carlemany (2008), with music by Sergio Rendine, is a regular contributor to the daily Diari d’Andorra, and has published the short story collection La selva mora (1993, winner of the 1994 Anna Dodas Memorial Prize) as well as a collection of his articles titled Els quatre pilans (1998). Moreover, as a novelist he has published Les ànimes sordes (2000), L’any dels francs (2003, winner of the Nèstor Luján Prize), Obaga (2003), Blau de Prússia (2006, winner of the Carlemany Prize), La primera pràctica (2010), L’escala del dolor (2012), Els ambaixadors (2014, winner of the Josep Pla Prize), La Bíblia Andorrana (2015, winner of the Prudenci Bertrana Prize), El Sindicat de l’Oblit (2018), La Companyia Nòrdica (2020), and Tercer origen (2024). His recent work, Cadí [una biografia] (2025), is an incursion into the genre of the memoir essay.

His books have been translated into Spanish, French, Greek, Italian, and Czech.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

 

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photograph: Author’s personal files.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Albert Villaró i Boix neix a la Seu d’Urgell el 5 de març del 1964.

Es llicencia en geografia i història i ha treballat com a arxiver i arqueòleg. Fou director d’Arxius, Patrimoni i Recerca del comú d’Andorra la Vella, on viu.

Els seus inicis literaris els trobem en el llibre de narracions La selva moral, publicat l’any 1993 i amb el qual obté el Premi memorial Anna Dodas del 1994. També és autor del recull d’articles Els quatre pilans, del 1998.

Com a novel·lista, Albert Villaró publica, l’any 2000, Les ànimes sordes i, el 2003, L’any dels francs, títol que li val el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica del mateix any. Encara l’any 2003 apareix Obaga i, amb Blau de Prússia, del 2006, guanya el Premi Carlemany. També és autor de les novel·les La primera pràctica, publicada l’any 2010 i L’escala del dolor, del 2012. L’any 2014 guanya el Premi Josep Pla amb l’obra Els ambaixadors i, l’any 2015, el Premi Prudenci Bertrana per La Bíblia Andorrana.

És autor de títols de caire històric com La ciutat i el riu: la Seu i el Segre, dels miracles al canal, escrit juntament amb Joan Gispert i publicat el 1992, Hèrcules i la ciutat: un passeig per la història de la Seu, del 1995, o El temps dels rais a la ribera del Segre: entre bosc i lo riu hi passava la vida, del 1997 i escrit amb Montserrat Iniesta i Carles Feixa. També ha tingut cura de l’edició, amb Isidre Domenjó i Joan Obiols, d’Homiliari, antologia literària de l’Alt Urgell, de l’any 2008.

Blau de Prússia ha estat traduïda a l’italià i al castellà i Obaga al francès i, també, al castellà. Albert Villaró col·labora habitualment en mitjans de comunicació com Segre i el Diari d’Andorra.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Premi memorial Anna Dodas (1994): La selva moral.
  • Premi Nèstor Luján de novel·la històrica (2003): L’any dels francs.
  • Premi Carlemany (2006): Blau de Prússia.
  • Premi Josep Pla (2014): Els ambaixadors.
  • Premi Prudenci Bertrana (2015): La Bíblia Andorrana.

    • La primera pràctica.

    Dues històries comparteixen un mateix escenari i ressonen d’una època a l’altra. Dos rèquiems a doble cor.

    Hivern de 1642. En plena Guerra dels Segadors, les tropes del coronel Le Bougon ocupen Lagrau, una petita ciutat dels Pirineus. Peremàrtir Estragués, jutge de crims, i mossèn Joan Areny, mestre de capella de la catedral, han de fer front a les conseqüències d’un accident que trasbalsa la vida de la ciutat.

    Estiu de 1991. El Curs de Música Antiga a Lagrau fa que arribi a la ciutat un acolorit grup d’estudiants, procedents de mig món. El Roger —que és del país— toca la viola de gamba i la Caroline, suïssa, és contralt. Viuen nou dies d’una rara intensitat, acompanyats per la música de vells mestres de capella, alguns neguits i una passió que creix.

    (Sinopsi)

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Una Catalunya independent des del 1934, quan el general Batet es va posar a favor de la proclamació de l’Estat Català de Lluís Companys, es troba amenaçada el 1949 pels intents de l’Espanya mutilada per reconquerir-la. A partir d’aquests fets imaginaris, Albert Villaró (la Seu d’Urgell, 1964) ha bastit una novel·la de ficció històrica deliciosament tramada, divertida, a vegades esperpèntica, de prosa delirant i prou oportunista per poder-la comparar amb la situació actual.

    (Jordi Capdevila. «La realitat de la fantasia», Avui Cultura, 14 de març de 2014, p. 12)

    * * *

    El gran encert d’Obaga és en Tomàs, el narrador i protagonista: la seva consistència articula la munió de personatges i fils argumentals que presenta la novel·la. La seva peculiar manera d’entomar els fets, el seu caràcter una mica apàtic, fa que ens expliqui una història excepcional a la seva vida com un problema que s’ha de treure de sobre de la manera més expeditiva possible. L’absència de to èpic dóna prou versemblança als fets narrats, i fins i tot fa plausible la celeritat amb què es resol una trama tan complicada als últims capítols, com si el protagonista, un home normal, ja no es veiés amb cor de resistir més temps l’estat d’excepció que l’afecta i decidís redreçar-ho tot per la via més curta, sense fites heroiques i sense endinsar-se tampoc en alguns dels conflictes plantejats en segon terme.

    […]

    El to i el llenguatge del discurs narratiu són també una troballa, una mescla molt ben dosificada de moltes fonts: la ironia empeltada al llenguatge a la manera caldersiana però amb la sorna de pagès afegida; l’argot contrabandista fins on el català ho permet; mots dialectals, expressions col·loquials i traces d’oralitat molt ben encaixades, sense caure en un registre xiroi. Alhora es combina magistralment discurs indirecte i directe: a la narració dels fets en passat, en Tomàs hi enganxa petits diàlegs o disquisicions mentals seves d’una manera àgil i fresca. El resultat de tot això és una llengua literària natural i concisa alhora, que fa lliscar el relat d’una manera molt viva.

    […]

    L’obra fa tota la sensació de ser just el que pretenia, una història de suspens en un espai insòlit, no metropolità: els Pirineus; amb uns referents socials, els comportaments de poble, poc comuns en aquest gènere, tractats d’una manera còmica; tot plegat, des d’una mirada desmitificadora, la d’en Tomàs, que no es molestarà a extreure cap aprenentatge de la història, i els fets que viu tampoc no li suposaran una crisi de valors, ni tan sols una trista reflexió transcendental, sinó que mirarà de reconstruir la seva rutina de la manera més fidedigna possible.

    (Mariona Masgrau. «Albert Villaró, Obaga», Els Marges (Barcelona), núm. 73, primavera de 2004, p. 115-116)

    * * *

    Tot plegat l’obra de Villaró conté tots els ingredients que es poden desitjar en una novel·la històrica: ritme, interès, aventura, rigor… Un llibre molt recomanable que deixa entreveure clarament que Villaró, a més d’historiador, és un arxiver, un ofici que l’obliga a mantenir un contacte directe amb les fonts escrites. Arxiver de la Seu, no es pot dir que no tinga cap domini sobre allò que escriu en aquesta novel·la; ans al contrari, demostra un gran coneixement de la mentalitat i la vida social —i concretament l’àmbit guerrer— de la Catalunya Vella. A qui li agrade gaudir de la novel·la històrica —i no els mites d’herois— no pot perdre’s L’any dels francs.

    (Pau Tobar. «L’any de la sang», Caràcters (València), segona època, núm. 27, abril de 2004, p. 14)

    * * *

    Un joiell de la Corona com L’any dels francs, relligada per Columna i impregnada de l’atmosfera que es respira entre els venerables murs de l’Arxiu de la Seu d’Urgell, custodi de polsegosos pergamins als quals Albert Villaró dedica els seus ímprobes esforços. Butlles papals i privilegis reials a banda, Villaró no és un nouvingut en el món literari. Algun lector despert i amb nas fi ja en devia descobrir l’esperit sorneguer i l’estil àgil a La selva moral (La Magrana, 1993), un recull amb contes tan impagables com «Promiscuïtat»; i ha anat seguint la seva evolució literària a través de Les ànimes sordes (2000) i Obaga, la seva obra més recent, publicada la tardor passada.

    Per a la seva primera incursió en la novel·la històrica, Villaró s’ha mantingut fidel a l’estil irònic i desenfadat, una aposta aplaudida pels que, com qui això firma, no creuen que grandiloqüència i ampul·lositat siguin condicions indispensables per a la història (paraula que han de llegir dues vegades, primer amb la hac majúscula i després minúscula). Potser aquest mateix mèrit ha mogut el jurat a atorgar-li el premi Néstor Luján de novel·la històrica, o potser ha sigut qualsevol altre. Amb premi o sense, estic decidida a recomanar-los aquestes 320 pàgines, perquè Villaró s’ha escarrassat per construir una història d’aventures que, com les que s’ho valen de debò, enfonsa les arrels en fets reals. I ha triat un moment històric que li dóna una doble lectura: la que satisfarà els amants de les trames truculentes –amb traïcions, llibres prohibits, expedicions i lluites–, i la que assaboriran els coneixedors de l’apassionant període en què l’ha ambientada, amb un califat de Còrdova a les portes de la desfeta i uns comtats catalans que comencen a viure la revolució feudal.

    (Alba Alsina. «Un joiell de la Corona», Avui Cultura, 12 de febrer de 2004, p. 13)

    Entrevistes

    —¿Què és més el seu llibre, una novel·la d’història ficció o una novel·la d’espionatge, detectivesca?
    —Hi ha una missió que s’ha de complir, obstacles i dificultats… Jo crec que està equilibrat. Però no és una novel·la de detectius; tot l’entorn la fa diferent.

    —¿Patria, de Richard Harris [una novel·la policial en una Europa en què Hitler ha guanyat la guerra] ha sigut un referent?
    —Patria és una novel·la extraordinària, per a mi va ser una revelació. Però n’hi ha moltes altres basades en ucronies: en català la gran ucronia són les Paraules d’Opòton el Vell, de Tísner. Un llibre molt divertit i erudit. També el faig sortir, a Tísner.

    —Els historiadors són molt crítics amb la història ficció.
    —Als historiadors no els deu servir de res, però per als literats és una mina inesgotable de possibilitats. Per a un escriptor la història es pot reconvertir, reprogramar, pots fer el que vulguis amb ella. Sempre que el món que creïs sigui versemblant.

    —¿Com és la Catalunya que ha estat envaïda per Alemanya?
    —Com França. Però el llibre no se centra en el període de la invasió. Hi ha fets que l’evoquen però la història passa en plena postguerra.

    —¿Hi ha material perquè en aquest escenari històric alternatiu acabi convertint-se en una sèrie?
    —El fet d’haver completat la biografia dels personatges en un epíleg em tanca la possibilitat de fer seqüeles. Però hi ha moments, com la invasió nazi, que podrien permetre preqüeles. Encara que ni m’ho he plantejat.

    (s.n. El Periódico de Catalunya. Icult. Llibres, 8 gener 2014, p. 59)

    * * *

    Albert Villaró (1964), andorrà nascut a la Seu d’Urgell, publica a Columna la novel·la La primera pràctica. Consta de dues històries que s’alternen en un mateix espai dels Pirineus: l’una situada al 1642 i l’altra a l’època contemporània. És autor, entre més, de la novel·la Obaga (2003).

    —Quina va ser la primera idea que vàreu tenir de la novel·la?
    —La primera idea sorgeix d’una anotació d’un dietari del segle XVII que explica que el 1642 un capellà guitarrista, assegut en un balcó, va caure, just al davant de la casa on vivia jo a la Seu. Volia fer alguna cosa on aparegués el capellà guitarrista i, fent tombs per aquí, per allà, vaig triar una estructura doble, on hi ha elements del passat que ressonen en el present, i al revés.

    —Construint-se com una bola de neu o fent abans un dibuix detallat de la trama de cada època?
    —Penso que és més la bola de neu. Quan vaig començar no veia ben clar cap on aniria i de mica en mica es va anar fent. Sempre ho faig de la mateixa manera, tenint un inici clar però sense una trajectòria prou definida. Al dietari es parla també dels funerals de Richelieu, que es van fer a la catedral de la Seu en una de les ocasions que les tropes franceses havien ocupat la ciutat. També ho incorporo. Després ja no agafo res més. 

    —Què havien de tenir en comú totes dues parts?
    —La part moderna i la contemporània comparteixen un escenari, Lagrau, evocació una mica lliure de la Seu, i també la música, en concret dos rèquiems, un de més antic i un de modern, del 1642, que també interpel·la la narració contemporània, però en un context diferent. Un té un conflicte al darrere i quan es toca al segle XX és més un estímul sensorial, sense saber les circumstàncies que van envoltar el primer rèquiem. Al XVII, el rèquiem genera tot un seguit de reaccions i conflictes.

    —Per què el nom de Lagrau?
    —No vull que la realitat històrica sigui una cotilla, sinó una excusa. De fet, no l’he pensat com una novel·la històrica perquè penso que no ho és.

    —Però sense que el segle XVII fos una cotilla, tampoc no podíeu caure en anacronismes, no?
    —És clar. És un escenari i intento que sigui creïble, coherent. Vull destacar el diàleg entre totes dues èpoques.

    —Molt contrastades o poc?
    —És un diàleg contrastat. Hi ha elements presents a tots dos moments, però cadascun té la seva intensitat. El del XVII és potser més violent i el del XX, més sensorial.

    —La música hi té un paper simbòlic?
    —Més que simbòlic, és molt central. La novel·la gira al voltant de la música, cosa que és un risc, perquè és difícil d’escriure al voltant de la música. Vaig anar de jove a un curs de música antiga i va ser molt estimulant. Ens ho vam passar de meravella. L’ambient d’aquells dies es descriu a la part contemporània. Al segle XVII la música és més lligada a la litúrgia, a la cerimònia, i això ofega una mica els personatges, tot i tractar-se de la mateixa música.

    —És difícil d’escriure al voltant de la música, per encaixar-la en una trama o trobar-hi el sentit?
    —La dificultat consisteix a intentar descriure amb paraules una sensació que és auditiva. Com descrius una simfonia? Aquesta és el repte.

    —Vàreu escriure la novel·la amb l’ordre que es llegeix?
    —No. Primer la part contemporània i després vaig ajustar-hi l’antiga. Com el contrapunt, en música: has de tenir primer la línia melòdica acabada per buscar el contrapunt.

    (Lluís Bonada: «Com descrius una simfonia? Aquesta és el repte», El Temps (València), núm. 371, 21 de setembre de 2010, p. 84.

    Antologia

    Em va identificar de seguida: jo era el Tomàs de cal Mostatxo, havia estat molt amic del meu pare, en pas descans. I prou se’n recordava, de la meva mare, tan bona cuinera, pobra dona. Havia estat un munt de vegades a casa meva, va afegir, segur que jo no me’n recordava, era un marrec que no aixecava un pam de terra. Va demanar per l’oncle. Va fent. I tan callat com sempre, imaginava, coi d’home. Millor no dir re que no pas parlar massa, va dir amb una rialla. Va deixar el xapo a un costat. Ens va convidar a passar dins, que a fora ens torraríem. Vam entrar a la cuina. Amb els porticons ben tancats s’hi estava prou bé. Va treure una Xibeca de la nevera i un tros de llangonissa de porc fer. Estava al corrent de tot, i no em va sorprendre. El preocupava el que estava passant. Em va assegurar que no hi tenien re a veure, segur que ja m’ho havia dit el Gispert. Però el fet de no participar-hi no volia dir que no els afectés. Els podia fer molt de mal, però no tenien cap marge de maniobra, es va lamentar. Pel que havien pogut saber, era una operació molt ben organitzada. De professionals, amb una bona colla de gent involucrada, i dels que en tenen els ous pelats, de passar coses. Re d’aprenents ni de passerells. I això els feia por. No era gens habitual remenar armes, i menys encara a aquesta escala.

    (Fragment d’Obaga. Barcelona: La Magrana, 2003, p. 45-46)

    * * *

    PRIMO

    El que és l’incipit o per on es comença

    En nom de Déu lo Pare omnipotent, del Crist que ens redimia i de l’excels Paraclet. Au. Amén. Ja està. Que a partir d’ara ens empari la Trinitat, si existeix, si pot i si vol, ni que sigui només al llarg d’aquesta crònica on apareixeran molts homes que, a l’hora esmolada de la veritat, no van tenir la seva protecció i que avui paguen els seus pecats a l’infern o gaudeixen d’eterna benaurança al paradís.
    Començo a escriure el segon dia de les calendes de juny de l’any divuitè del regnat del rei Robert, fill i hereu d’Hug dit el Capet. Ja són anys, divuit, els de Robert, rei dels francs. No sé gran cosa sobre ell. És gras com un bou, sua llard i li agraden les dones, i diuen que està casat amb tres a la vegada, com si fos un alfaquí dels ismaelites, malgrat les queixes de bisbes i fins i tot les protestes del papa Gerbert, que li ha enviat missatgers i requisitòries d’excomunió, de les quals no n’ha fet mai cap cas. Podria ser veritat, o invenció de maldients. Diuen els que hi han tingut tractes que els reis no hi són ben bé tots, que com més ens enfilem per les escales de la noblesa, menys homes virtuosos s’hi troben, i que els vicis i la vida còmoda els estoven el bon criteri, fins a convertir-los en criatures fades, sense voluntat. I quan el rei Robert es mori, podran passar ben bé cinc o sis o set mesos abans no ens arribi la notícia, i llavors tindrem tot de documents que porten la data del regnat d’un rei difunt, cosa que no pot ser i és de mal averany.

    (Fragment inicial de L’any dels francs. Barcelona: Columna, 2003, p. 8)

    * * *

    No m’ho diuen a la cara, però ho sé: en el seu lloc jo faria igual. Sóc conegut com el Viudo. Andreu el Vidu o el Vidu Boix, tres denominacions que s’apliquen de manera indistinta, intercanviable, independent de les persones i de les situacions. En el decurs d’una conversa simple poden utilitzar el meu nom i tots els malnoms saltant de l’un a l’altre: ho he pogut comprovar en retalls de frases caçades al vol. Segons els meus companys, la viudetat, la viudesa o com collons es digui aquest estat de la matèria és el tret més definitori de la meva existència. Segurament tenen raó: amb dues paraules són capaços de destil·lar tot un caràcter, una trajectòria vital. Andreu el Vidu. El Vidu Boix. El Vidu Andreu. I això que no m’hi repenjo. 

    (Fragment de Blau de Prússia. Barcelona: Columna, 2006, p. 17-18)

    * * *

    AQUÍ RÀDIO ANDORRA

    En comptes d’anar-se’n de cap al llit fa una mica de temps. Uns minuts abans de les tres torna a engegar la ràdio. Se sent la cadència final d’un mambo, que en apagar-se deixa un sorollet de fons estàtic, i de seguida s’encadena amb l’indicatiu musical que recorda un codi morse. «Aquí Ràdio Andorra, l’emissora del Principat d’Andorra». L’Esteve coneix la veu. Li fa un salt el cor, és Lola Céspedes, una mica més plena, més madura. Ai, Lola, que tots ens fem grans. Que ella cobreixi el torn de nit li sembla un excel·lent presagi. La Lola havia ocupat la mateixa franja horària durant els moments més foscos de la guerra, entre l’octubre del 1941 i el desembre del 1943.

    (Fragment d’Els ambaixadors. Barcelona: Destino, 2014, p. 189-190).

    * * *

    Em vaig prendre un ansiolític. Dos, de fet. Em pensava que era capaç de prescindir-ne, després de tants anys, però des que em van malferir, l’ànima m’havia quedat tocada i aquelles pastilletes eren com un salvavides. Era com si hagués tornat als temps de l’accident en què es va morir la Mònica, com si hagués tornat a la casella de sortida d’un joc de l’oca idiota i pervers. Em sentia vulnerable, fràgil, i el suport químic me n’esmorteïa els símptomes. Podia respirar una altra vegada amb normalitat, s’afluixava el nus que se’m feia al pit. Els companys ho notaven. Sense haver-los de dir res sabien què estava passant, i que era millor fer veure que tot anava bé. M’asseia al meu despatx i deixava que el món girés sense tenir-me en compte. Ells anaven i venien i feien les seves trucades i gestions, i no em molestaven per a res. Captava les seves converses al vol, em consolava veure com el món no s’aturava per culpa de la meva incapacitat transitòria.

    (Fragment de La Bíblia andorrana. Barcelona: Columna, 2015, p. 43-44)