Novel·la Narrativa infantil i juvenil Obres traduïdes Altres

Anna Vila

Anna Vila (Igualada, Anoia, 1949), infermera i escriptora. Escriu novel·la, narrativa infantil i juvenil i llibres de divulgació. El seu primer llibre, Els fills diferents (1991) està basat en la seva experiència com a mare d’una filla amb paràlisi cerebral i deficiència mental. Dos anys més tard publica la novel·la Vacances al Zurich, guanyadora del premi Pere Quart d’humor i sàtira del mateix any. Segueix la seva producció compaginant novel·les per a adults i narrativa infantil i juvenil. Destaquen Qui fa ballar la geganta (1997), Naufragis quotidians (1999), escrita juntament amb A. Dalmau, A mi no em veu ningú (2002), premi Apel·les Mestres juntament amb la il·lustradora M. Cáceres, i L’Albert i els coloms missatgers (2003). Té obra traduïda al castellà.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Pòrtic

Anna Vila (Igualada, Anoia, 1949), infermera y escritora. Escribe novela, narrativa infantil y libros de divulgación. Su primer libro, Els fills diferents (1991), está basado en su experiencia como madre de una hija con parálisis cerebral y deficiencia mental. Dos años más tarde publica la novela Vacanes al Zurich, ganadora del premio Pere Quart d’Humor i Sàtira del mismo año. Sigue su producción compaginando novelas para adultos y narrativa infantil y juvenil. Destacan Qui fa ballar la geganta (1997), Naufragis quotidians (1999), escrita juntamente con A. Dalmau, A mi no em veu ningú (2002), premio Apel·les Mestres juntamente con la ilustradora M. Cáceres, y L’Albert i els coloms missatgers (2003).

Su obra ha sido traducida al castellano y es socia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografías: Archivo personal de la autora.

English

Pòrtic

Anna Vila (Igualada, Anoia, 1949), nurse and writer. She wrote novels, children’s and teenager’s literature and pedagogical essays. Her first book, Els fills diferents (1991) is based on her experience as a mother of a mentally handicapped daughter with cerebral palsy. Two years later she published the novel Vacances al Zurich, which was awarded the Pere Quart d’Humor i Sàtira. Her production continued with a combination of novels and children’s and teenager’s literature. One could emphasize Qui fa ballar la geganta (1997), Naufragis quotidians (1999), written together with A. Dalmau, A mi no em veu ningú (2002), ilustrated by M. Cáceres and awarded with the Apel·les Mestres, and L’Albert i els coloms missatgers (2003).

Her work has been translated into Spanish and she is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Page updated by Josep Miàs for the AELC.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Anna Vila Badia (Igualada, Anoia, 1949). Estudia a l’escola d’infermeria d’Igualada, formant part de la primera promoció. Acabats els estudis, obre una guarderia que dirigirà durant cinc anys. Uns anys més tard es trasllada a Barcelona, amb la idea de trobar una bona escolarització per a la seva filla amb paràlisi cerebral i deficiència mental. Des del 1976 treballa d’infermera a la Seguretat Social, feina que encara exerceix. L’any 1984 es casa amb l’escriptor Feliu Formosa.

L’any 1990 publica, en castellà, el seu primer llibre, ¿Quién es diferente?, que serà publicat l’any següent en català amb el títol d’Els fills diferents. En aquest llibre s’hi poden trobar notes del seu dietari personal, cartes a algun diari i articles, sempre basant-se en l’experiència del dia a dia al costat d’un infant amb diverses deficiències. La seva primera novel·la, Vacances al Zurich (1993) sorgeix a causa d’una baixa per malaltia, però la voluntat de l’autora de donar la volta a les contrarietats la porta a escriure una novel·la d’humor guardonada amb el premi Pere Quart d’Humor i Sàtira del 1993.

Aquest mateix any apareix la seva primera incursió en literatura infantil i juvenil, Més o menys ben avinguts, on explica la convivència entre persones i animals en una mateixa casa. Serà el començament d’una producció amb força regularitat, amb títols com El núvol lila (1995), rebut pel públic infantil amb molt d’interès, Qui fa ballar la geganta (1997), amb un treball de recerca de prop de vuit mesos, En Saïd vol fer de cristià (1999), A mi no em veu ningú (2002), premi Apel·les Mestres de literatura infantil, juntament amb la il·lustradora Maria T. Cáceres, i L’Albert i els coloms missatgers (2003).

L’any 1998 rep l’encàrrec d’escriure una novel·la rosa, i d’aquest repte en surt La dona dels trens, una novel·la d’amor i d’humor escrita sota el pseudònim de Meryl Clint. La següent novel·la, Naufragis quotidians (1999), l’escriu juntament amb Antoni Dalmau, i s’estructura a partir d’un conjunt de cartes que serveixen com a fil conductor de la història d’un matrimoni en crisi.

L’any 2004 escriu Els fills diferents es fan grans: el dia a dia amb una noia deficient, on tracta aspectes com la convivència amb la seva filla, la relació amb els altres, el cost econòmic, la sexualitat i el futur.

La seva obra ha estat traduïda al castellà i és sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L'autora amb la seva filla i el seu marit durant la presentació d'una exposició de la seva filla a Igualada.
L'autora amb la seva filla i el seu marit durant la presentació d'una exposició de la seva filla a Igualada.
L'autora durant una visita als nens i nenes de Santa Coloma de Gramenet.
L'autora durant una visita als nens i nenes de Santa Coloma de Gramenet.
L'autora durant una visita als nens i nenes de Badalona.
L'autora durant una visita als nens i nenes de Badalona.

Premis

  • Pere Quart d’humor i sàtira (1993): Vacances al Zúrich.
  • Apel·les Mestres (2002): A mi no em veu ningú [Amb Maria T. Cáceres].

    • La dona dels trens.

    Sota el pseudònim Meryl Clint.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Els fills diferents constitueix una realitat punyent que la societat sovint tendeix a oblidar. Molta gent té el costum de parlar-ne amb una mena ‘d’ensucrament líric per tal de calmar la nostra consciència’, tal com afirma Montserrat Roig en el pròleg del llibre. Anna Vila no és escriptora, és una mare jove, infermera de professió que, a conseqüència d’un part difícil, va tenir una filla amb una profunda deficiència psíquica. En el seu llibre, l’Anna Vila explica d’una manera directa i sense floritures literàries tot el drama del descobriment de les mancances de la seva filla Sandra, el calvari que va haver de passar darrere dels metges tot cercant una espurna d’esperança. El laberint que va haver de recórrer enmig de la burocràcia per tal de trobar l’ajuda mínima necessària per a la difícil i problemàtica educació de la seva filla.

    Tot i que el text de l’Anna Vila no fa cap concessió al sentimentalisme fàcil i que, a vegades, és d’una cruesa corprenedora, no ens trobem davant d’una obra pessimista, ans tot el contrari: Els fills diferents té la grandesa d’una epopeia, la noblesa de l’esforç èpic d’una mare que estima i lluita i que ho fa amb dignitat i amor, que sap superar els moments de desànim i la flaquesa, perquè, al cap i a la fi, el seu objectiu és aconseguir per a la Sandra el goig de viure. Aquest goig que s’evidencia en un somriure, en una mirada, en un gest dolç d’infant. El testimoni de l’Anna Vila és un crit, sense cap ombra d’histerisme, que no ens pot deixar indiferents. De fet, és un crit d’esperança i ni ella ni els editors no voldríem que fos una veu que clama en el desert, una veu que es perd en el brogit de la ciutat burgesa, cada vegada més inhumana i insolidària.»

    (Joan Agut. Carta de l’editor de Barcanova, 1990)

    * * *

    «En el llibre per a infants Més o menys ben avinguts, l’autora aprofita la matèria primera de l’observació i l’experiència en un recull de contes que es poden llegir independentment a pesar del lligam unitari familiar.

    Tot i que, sovint, en els seus relats, els animals de Més o menys ben avinguts parlen de les tensions entre els veïns, es desprèn també de l’estil desimbolt i del to festiu que són feliços. Però, sobretot, no amaguen una certa lluita quotidiana per tal de no perdre el lloc en l’afectivitat dels humans.»

    (Andreu Sotorra. Avui (Barcelona), 21 de novembre del 1993)

    * * *

    «Cal observar que, més enllà de la diversió, Vacances al Zurich mostra variades condicions que es destaquen i li donen major valor. Globalment, es pot dir que aquesta obra és una novel·la costumista: hi ha aquí un costumisme barceloní actual vivíssim. I al costat d’això, en contrast, hi ha molta fantasia: la protagonista és una fantasiosa, pot inventar o imaginar fets il·lusoris i màgics lligats, en aparença paradoxalment, amb el realisme més pedestre. El relat de l’Anna Vila sembla que vulgui confirmar allò que ha dit Bioy Casares en una entrevista recentment: «La realitat es lo que nos permite escribir historias fantásticas». A l’Anna Vila, però, alguna vegada li passa al revés, troba que les novel·les es fan realitat. També en aquestes pàgines s’hi troba crítica social: l’autora, per exemple, pot desitjar que s’inventi un insecticida contra les modes lingüístiques. I fins és capaç de contar-nos en poques línies tota una història sentimental de complicació fulletonesca, així com, al contrari d’iniciar només un drama, i deixar que la protagonista pel seu compte tracti de continuar-lo i trobar-li un final, o bé aconseguir tan sols amb insinuacions que el lector conegui suficientment els embolics d’algunes existències. I de donar a l’estirabot un aire de naturalitat.»

    (Anna Murià. L’actualitat (Barcelona), 21 de gener del 1994)

    * * *

    «Escrit en llenguatge planer i directe, Vacances al Zurich combina amb habilitat situacions quotidianes amb d’altres que ratllen el surrealisme i l’absurd. És un llibre que té com objectiu prioritari proporcionar una estona amena i divertida a aquell qui s’hi acosta buscant justament això, un bon i enginyós passatemps.»

    (Isabel Torras. Foc Nou, juny-juliol del 1994, núm. 242-243)

    * * *

    «D’altra banda, Anna Vila ha fet amb Un pacte és un pacte, per als primers lectors, un recull de petits contes que tenen com a protagonistes la formiga, la marieta, el cuc de terra, l’escarabat, l’aranya i la puça. Novament les històries no es limiten a retratar una ventura més o menys simpàtica, sinó a explotar les possibilitats imaginatives que proporcionen cadascun d’aquests personatges, amb un tret comú: la utilitat amable i solidària que cadascun pot oferir i l’aposta pel pacte com a fórmula possible.»

    (Andreu Sotorra. Avui (Barcelona), 13 de juny del 2002)

    Entrevistes

    Cuando Sandra todavía era una niña, Anna Vila escribió un libro en el que explicaba cómo se afronta la vida con una hija afectada de parálisis cerebral cuando el sueldo no supera las 50.000 pesetas. La discapacidad de Sandra requiere atención las 24 horas del día, además de diversas operaciones y cuidados especiales. La lucha y la fuerza de esta enfermera es impactante, habla desde la honestidad y a veces puede parecer fría cuando reconoce que, pese a todo el amor que siente por Sandra, el nacimiento de su hija rompió su vida. Sandra ya tiene 30 años, su juventud y su madurez, su relación con los otros, su sexualidad, su futuro, los miedos maternos…, reflexiones sobre estos aspectos están plasmadas con sinceridad en Els fills diferents es fan grans (Columna).

    —¿Qué ocurrió el día que parió a su primer hijo?
    —Un error de diagnóstico de la comadrona hizo que mi hija naciera sin respiración.

    —¿La reanimación la salvó?
    —Sí, pero ahora el protocolo médico dice que si un niño nace con asfixia, pasados unos minutos no hay que reanimarlo. Sandra pasó tres minutos sin respirar, lo cual garantiza una grave lesión cerebral.

    —¿Cree que el médico no hizo lo adecuado?
    —Cuando lo pienso fríamente y después de haber pasado 30 años al lado de esta criatura a la que tanto quiero, veo muy clara una cosa: si Sandra ya estaba muerta, ¿por qué no dejar que la naturaleza siguiera su curso?

    —¿Cómo está Sandra hoy?
    —Tiene parálisis cerebral, un grado indeterminado de deficiencia, hemiplejia; es sorda y por tanto muda, y no tiene capacidad para utilizar el lenguaje de los sordos.

    —¿Qué edad tenía usted cuando nació?
    —24 años. Yo cobraba 50.000 pesetas al mes. La escolaridad costaba 14.000 pesetas, la gimnasia 10.000 y el alquiler del piso 12.000. Conseguí una beca de 40.000 pesetas al año, pero se me denegaron becas de escolaridad y de la inevitable fisioterapia para Sandra.

    —¿Cómo salió adelante?
    —Hice guardias en el ambulatorio los sábados y los domingos y servicios de urgencias todos los veranos. Se te pasa por la cabeza hacer cualquier cosa, por mucho que digan que fregar es más honrado.

    —¿Cuáles eran sus sentimientos?
    —El primero, de rabia por ver que era una enfermedad evitable. Luego, resolver el día a día con una niña que necesita atenciones las 24 horas te absorbe la vida. Sandra no caminó hasta los cinco años, pronto empezó a tener ataques epilépticos y se sucedieron las operaciones: de la pierna que arrastraba, de los ojos desviados…

    —¿Cómo pudo sobrellevar todo eso con otro hijo pequeño?
    —Joan pasó a un segundo término. Cuando tienes que subir las escaleras y no puedes con los dos en brazos, el que puede gatear se queda abajo. La vida de Joan ha estado condicionada por su hermana, ha vivido la crueldad desde muy pequeño: sus amigos no querían venir a casa a jugar porque estaba Sandra.

    —¿Cómo era la relación entre hermanos?
    —Muy buena, pero Joan ha debido tener mucha paciencia. Cuando Sandra le pegaba no podía contestar. Se hizo adulto muy pronto, hacía cosas que jamás le pedirías a un niño de tres años.

    —Cuénteme.
    —Sandra no se podía quedar sola ni un minuto, así que con tres añitos Joan se quedaba como responsable cuando yo tenía que salir a comprar o iba él con una lista al supermercado. A los catorce años se separaron, paulatinamente Sandra pasó a vivir, cinco días por semana, en un piso con otros niños discapacitados de su colegio.

    —¿Le costó dar ese paso?
    —Muchísimo. Al principio te sientes culpable, tienes la sensación de que te la sacas de encima. Pero es bueno para ella y para todos. Ella se va acostumbrando a vivir con otra gente por si algún día faltas y el resto de la familia puede respirar un poco.

    —¿Son niños felices?
    —Creo que sí, y se adaptan mejor de lo que pensamos a situaciones difíciles. Cuando Sandra tenía 12 años vio morir a su padre de una hemorragia cerebral. Fue la primera vez que le enseñé la palabra muerte y la asumió.

    —¿Qué momentos le han marcado más en su vida con Sandra?
    —Sandra también tuvo una hemorragia cerebral, a los 22 años. Pensé que la perdía y sentí de golpe todo lo que la quería.

    —¿Cuál es su mayor temor?
    —Morir antes que ella. Lucharé para que tenga el mínimo de dificultades en mi ausencia y para que sea feliz. Pero si veo que el mundo que le espera es duro e incierto, me la llevaré conmigo. También sufro por mi hijo, me duele dejarle esta carga.

    —¿Cómo vivió Sandra la adolescencia?
    —La mayoría están muy agresivos. Lo que en un adolescente normal es un desplante a los padres, en un niño especial, que no puede elaborar este cambio, es una pataleta. Durante una temporada se sentaba en el suelo en los lugares más increíbles, por ejemplo en un paso para peatones. No podía con su peso y no me quedaba otra que arrastrarla.

    —¿Cuánto dura esa etapa?
    —Tres o cuatro años. Luego se tranquilizan, pero siguen teniendo brotes de agresividad. Estos jóvenes envejecen más rápidamente, quizá por problemas de salud. Ahora Sandra ha sufrido una regresión y tiene que llevar pañales.

    —Hay quien dice que estos niños son una bendición
    —No estoy de acuerdo. Es algo que te toca y haces lo que puedes para afrontarlo, pero es durísimo. Aunque es cierto que a los padres a los que se les mueren este tipo de hijos se les crea un vacío inmenso, incluso más que ante la muerte de hijos normales. Sucede porque su vida ha estado en función de ellos.

    —Hace falta mucho amor para vivir una historia como la suya.
    —Te vuelcas sin pensarlo, porque los quieres. Si llego a hacer caso al neurólogo que me dijo que no andaría nunca, que se pasaría la vida boca arriba, todavía estaría así. Estos niños siempre te dan sorpresas, de repente algo se despierta en ellos, no te puedes rendir.

    (Ima Sanchís. «Mi mayor temor es morir antes que mi hija», La Vanguardia (Barcelona), 25 de març del 2004)

    Antologia

    «Ja no recordava com eren dos dies seguits amb la família. Fer el dinar, fer ‘maquinades’ amb la rentadora, la plaça, la neteja, els matins del diumenge… No sé què els passa als nenes, però els matins del diumenge, que és quan els grans aprofitem per dormir i altres coses, ells es lleven a les vuit, igual que els altres dies.

    Ells, naturalment, s’ho fan tot sols. Perquè una cosa s’ha de dir: l’Ernest i jo hem procurat educar-los perquè no estiguin enganxats sempre a les nostres faldilles. Però a un quart de nou, ja comences a sentir:

    –Mare, que ja has canviat de lloc la xocolata?
    –Nooo…! És al lloc de sempre.
    –Doncs mare, no la trobo!
    –Puja a un tamboret!

    Cap a dos quarts de nou, sentim l’altre que diu:
    –Mare, per fer la xocolata desfeta, quanta llet hi poso?
    –Dos bols!
    –Mare, però és que també en volem fer per vosaltres…
    –Posa-n’hi quatre.
    –La faig de rajola, o n’hi ha en pols, mare?
    I jo, des de l’habitació, ja començo a empipar-me una mica…
    –Fes-la de la que et doni la gana!
    –És que la de pols no la trobo, mare.
    –Doncs fes-la de rajola!
    –I quantes preses hi poso?
    –Tira-hi la rajola sencera i calla d’una vegada que vull dormir!

    Aleshores sento que remuguen entre ells: ‘No els entendràs mai, els pares. Quan no fas res, et diuen que ets un dropo, i quan vols fer alguna cosa perquè estiguin contents, llavors ells només fan que escridassar-te’.

    Una mica més tard, per allà les nou, just quan l’Ernest i jo estem en plena feina, entren els dos galifardeus amb la safata i dues tasses de xocolata.
    –Mare, aquí us portem l’esmorzar perquè recupereu forces.

    L’Ernest les perd automàticament, les forces, i els diu:
    –I els xurros?
    –Ai, els xurros! Pare, dóna’ns diners que baixarem a la xurreria.
    Això dels xurros és una excusa per tal d’intentar acabar la feina que havíem començat.
    Jo m’aixeco, i des de la finestra miro la xurreria de la cantonada, mentre dic a l’Ernest:
    –Noi, no cal que ens hi esforcem, avui. No hi ha ni déu i no tenim temps de res.

    Algun diumenge, si hi ha entre vuit i deu persones a la cua, encara ens dóna temps de tornar-hi i acabar satisfets. Però si són menys de vuit, i a sobre fan les comandes curtes, res de res. També compta molt segons qui despatxa. Si hi ha el senyor Josep, no tenim cap problema, perquè ell sempre fa una xerradeta amb cada client. Però si despatxa la seva dona, encara que n’hi hagi catorze a la cua, no val la pena que ho tornem a intentar. Ella, la mestressa, va per feina i de cara als diners, i enllesteix els clients que fa por.»

    (Del llibre Vacances al Zurich)

    * * *

    «Pere:
    Avui sí, just avui he fet 41 anys. ‘Una cosa ben simple i sense cap importància’, diries tu. És cert, tothom els fa alguna vegada.

    D’una banda, em fa il·lusió que arribi el meu aniversari i, de l’altra, tinc pànic, pànic que et passi desapercebut.

    A la feina, el Miquel i l’Eduard m’han regalat un ninot de pelfa, amb un rètol que deia: ‘No perdis cap instrument, t’estimem… etc., etc.’.
    Tot l’equip del quiròfan ho hem celebrat plegats. El cava, les pastes… Sí, tot això tan tradicional, però ves per on, m’ha fet il·lusió aquest petit detall.

    En arribar a casa, hi havia una trucada teva al contestador: ‘Carme, no m’esperis a sopar, tinc una reunió al Col·legi d’Arquitectes…’. Com era de preveure, t’has oblidat completament del meu aniversari.

    ‘Quina importància té això, si jo t’estimo?’, em diràs. Bé, no sé si en té o no, d’importància, però és un costum molt arrelat a la meva tradició familiar i per a nosaltres compta.

    Recordes l’any 74? El Lluís i tu vau arribar a casa meva amb dos rams, de deu roses cadascun. ‘Testimem’, em vau dir tots dos alhora. Era ben veritat.

    Aquesta cerimònia va durar uns quants anys. Tenia un punt de ridícul però era sincera, i això feia que la mantinguéssim plegats.

    Encara recordo aquell any que em van arribar trenta postals de trenta ciutats diferents amb el corresponent mata-segells de correus. Totes amb la mateixa dedicatòria: ‘Feliç aniversari. T’estimo molt, molt… Pere’.

    Mai no vas voler explicar-me com t’ho havies fet perquè arribessin totes el mateix dia, i de llocs diferents… Era un petit secret.
    –Pare, com et passes– va dir el Marc.
    –És un petit costum multiplicat –vas respondre tu sense donar-hi importància.
    Però de mica en mica, amb els anys, l’has anat perdent aquest costum.

    ¿És que per a tu ja no té el mateix sentit celebrar el meu aniversari? Perquè el teu…, això sí! El teu sí que el celebrem, i ve la teva mare… i prou que t’agraden les sorpreses. Potser diràs que no passaria res si un any en prescindíssim, però jo en el fons no m’atreveixo a provar-ho, perquè és molt més probable que fos veritat, que ni tu mateix no et recordessis del teu aniversari. Ves per on, no sí que no podria oblidar-me’n, i de ben segur que després, si no et felicités, em vindrien els remordiments. Mira si n’arribo a ser, de bleda!»

    (Del llibre Naufragis quotidians)

    «Si l’Albert tenia alguna cosa positiva era que afrontava les contrarietats amb ànims, i no trigava gaire a donar-hi la volta.

    De fet, aquesta era la segona vegada que l’Albert patia un contratemps de debò. Perquè de petits, no cal dir que tots els nens i les nenes n’han passat més d’una vegada, de disgustos o contratemps: quedar-se sense veure el programa de televisió preferit per haver estirat els cabells de la germana petita…, no poder baixar a jugar amb els amics per una davallada de les notes de socials i coses d’aquestes que, qui més qui menys, en podria fer una llista ben llarga.

    El primer contratemps seriós de l’Albert havia estat venir a viure a aquest poble de platja. Ja no veuria més els seus amics del parvulari, i tampoc la seva veïna Amanda, amb qui es pot dir que havien començat a gatejar plegats.

    Però, a aquest primer contratemps, l’Albert hi va posar remei aviat, perquè va fer amics nous i a la vegada va conservar els que ja tenia. Un cop l’any, l’Albert anava a passar una setmana a casa l’Amanda. Allà tornava a trobar tots els seus amics del parvulari i passaven uns dies molt agradables.

    Així que, l’endemà mateix del dia del seu aniversari, mentre esmorzava al costat del seu avi, li va dir amb aire resolt:
    –Avi, com els incubarem aquests dos ous?
    –Ja veig que vas per feina, Albert. Així m’agrada.
    –I si els poséssim al microones? –va dir l’Aina, que no es volia perdre ni un detall dels esdeveniments.
    –No, Aina, el microones en faria ous durs. Nosaltres, el que pretenem és que surtin els colomins sans i estalvis.

    Però l’Aina va insistir:
    –La mare sempre diu que ha guanyat temps amb aquesta màquina. El que abans feia en una hora, ara ho fa en deu minuts. Quants dies tarden a néixer els colomins, avi?
    –Disset o divuit.
    –Fixa’t, Albert! Amb tres dies en tindríem prou.
    –Aina, deixa-ho estar! Tanca la boca si vols continuar amb nosaltres –va dir l’Albert, que ja començava a impacientar-se–. L’avi ens trobarà una solució.

    L’avi va agafar els dos ous, primer l’un i després l’altre. Amb una mà, agafava l’ou i el posava a contrallum d’un raig de sol que entrava per l’escletxa de la finestra de la cuina. L’altra mà, la posava per damunt de l’ou fent-li de visera. Així va estar força estona. Després de fer aquesta operació unes quantes vegades amb cada ou, va dir:
    –Jo diria que… aquests ous… a tot estirar, deuen tenir 4 o 5 dies.
    –I com ho pots saber? –va dir el Pere, que acabava d’entrar a la cuina amb un tros de pastís de xocolata que havia sobrat del dia abans.
    –Els coloms que han post aquests ous van marxar de Bèlgica el dimarts passat. O sigui que han estat postos a partir del dimarts. També, el més segur és que siguin de coloms diferents, i per tant és impossible saber exactament quants dies tenen. Per orientar-nos una mica, comptarem com si la posta hagués estat feta el dimecres. Què us sembla?

    Els tres germans no entenien gaire les cavil·lacions del seu avi, però tots tres alhora van dir:

    –D’acord! El dimecres.»

    (Del llibre L’Albert i els coloms missatgers)

    * * *

    «Sóc el Josep de can Farriol. Els meus néts, que en tinc uns quants, quan m’han de cridar em diuen avi, o avi Josep; els meus pares i germans em deien Pepet, però per als altres, la gent del meu poble i altres pobles veïns, sóc el Pitus de la Geganta.

    Visc en una masia que pertany al poble de Castellnou del Ribot i, cada any quan arriba la Festa Major, vénen a passar-hi uns quants dies els meus fills i els meus néts. Alguna vegada porten amiguets de ciutat, que acostumats com estan a viure en un pis, quan veuen la masia amb l’era, les quadres, l’hort que encara treballo i les quatre gallines i conills que ens fan una mica de companyia, queden tan bocabadats que sembla que no hagin vist mai ploure.

    Després de sopar, quan el jovent ha marxat al ball, que com cada any fan al mig de la plaça, els meus néts i jo sortim a prendre la fresca al portal. Els explico històries, algunes inventades i d’altres autèntiques, però n’hi ha una que sempre me la demanen, i any rere any els la conto sense deixar-me’n ni un detall. Si alguna vegada m’he descuidat alguna cosa, sempre en surt algun que em diu:
    –Avi, avi! I el dia que la geganta Caterina va anar a la platja?
    –Ai, sí! –dic jo, i començo a explicar l’anada a la platja.

    També tinc un àlbum de fotografies que l’anem mirant tots plegats a mesura que els explico la història.

    Si la Festa Major s’allarga algun dia, ho explico a poc a poc i amb més detalls. I, si fan bondat i escolten amb atenció, l’últim dia pugem tots a les golfes i els ensenyo coses que encara guardo de la meva geganta. De dins un bagul, sobre el qual hi ha unes lletres daurades que diuen Geganta Caterina, començo a treure amb molta parsimònia tots els objectes que guardo: el vano, el ram, el pergamí del gegant, les meves espardenyes… Aleshores ens disfressem una mica, i mentre jo començo a tocar la gralla, uns fan veure que són nans i d’altres gegants però mai ningú no ha simulat que porta la geganta Caterina, perquè només l’avi Josep (que sóc jo) té aquest privilegi.»

    (Del llibre Qui fa ballar la geganta)

    Coberta del llibre L'Albert i els coloms.
    Coberta del llibre L'Albert i els coloms.
    Coberta del llibre Qui fa ballar la geganta.
    Coberta del llibre Qui fa ballar la geganta.