Antònia Vicens i Picornell neix l'any 1941 a Santanyí, la vila pagesa i marinera del sud-est de Mallorca. Als dos anys comença a anar a costura a ca les monges franciscanes, com totes les altres nines del poble. A Santanyí no hi ha cap biblioteca pública. Tampoc no hi ha cap llibreria. El sentit i la cadència de les paraules per configurar històries i denúncies l'aprèn voltant per tots els carrers del seu poble en bicicleta i escoltant xerrar la gent gran; converses esquitxades de rancor i d'odi ja que els qui havien guanyat la guerra i els qui l'havien perduda conviuen davant per davant.

Temps de migradesa econòmica, aquells anys de la seva joventut els homes fugen a l'estranger per dedicar-se al contraban del tabac, i ella parteix cap a Cala d'Or on treballa, durant els estius, de secretària a l'hotel d'una cadena hotelera que es va estenent per totes les cales de l'illa. Durant els hiverns estudia idiomes i estenografia a una acadèmia de Palma. També s'apunta al primer curset de català elemental que l'Obra Cultural Balear organitza el 1963, sota l'empremta de Francesc de Borja Moll.

Observadora i rebel, és testimoni molt directe de com un món patriarcal i lent va donant pas a formes de vida més dinàmiques. És un món dins el qual el guany fabulós té la contrapartida del risc, de la lluita tèrbola i enlluernadora que amaga misèries i traïdories. La visió russinyolesca de "l'illa de la calma" ja no és vigent.

Enceta la seva trajectòria literària amb Banc de fusta (1968), Premi Cantonigrós, 1965, un recull de narracions on plasma les observacions fetes als carrers de Santanyí i a l'hotel de Cala d'Or. Tot seguit, l'any 1967, guanya el premi Sant Jordi amb 39º a l'ombra (1968), un èxit que la situa de ple en el panorama literari català. La novel·la és traduïda més endavant a l'alemany i el castellà, i ha tingut diverses reedicions. Després d'aquest èxit segueixen les novel·les Material de fulletó (1971) i La festa de tots els morts (1974).

El 1971 es casa i es muda a viure a Palma. Durant un temps continua treballant en diversos hotels, a Magaluf (Calvià). Després vol tastar altres maneres de guanyar-se la vida: fa de venedora de llibres a domicili, participa en un programa de receptes de cuina a la ràdio i exerceix de secretària en un bufet d'advocats situat enfront de "Llibres Mallorca", des d'on viu de prop el sorgiment dels "Joves advocats per la democràcia". És des d'aquest despatx que sent passar el príncep Joan Carles amb la seva escorta, durant la primera visita oficial que fa a Mallorca; naturalment, les persianes de totes les finestres s'han abaixat en protesta pels afusellaments que un Franco moribund amb mà tremolosa encara signa.

L'agonia de la dictadura, el camí cap a la democràcia esquitxat de conflictes, la lluita de la dona per aconseguir un lloc d'igualtat en la societat, per tenir poder de decisió sobre el seu propi cos, per fer valdre la seva intel·ligència, i el fet de viure en una ciutat i un paisatge, urbà i costaner, explotat pels interessos d'empreses immobiliàries i polítics sense escrúpols, a més d'un gran amor per servar les paraules autòctones, són els temes que marquen la seva novel·lística.

El 1975 neix el seu fill. Obre una botiga d'artesania al barri de la Seu.

Mentrestant, durant la dècada dels 80, continua escrivint i publicant: Primera comunió; La santa; Quilòmetres de tul per a un petit cadàver; Gelat de maduixa, Terra seca; alhora que manté prolongats flirtejos amb l'obra de Pavese, Kafka, Curson McCuller, Virgina Wolf, Maria Aurèlia Capmany, Simone de Bouvoir, Mary McCarty, Djuna Barnes... També col·labora als suplements culturals de diversos diaris: escriu contes a l'Avui i memòries d'infantesa a Diario de Mallorca, entre d'altres.

El 1993 publica amb Josep M. Llompart Vocabulari privat (les memòries d'infantesa publicades a Diario de Mallorca) i, posteriorment, els contes per al públic juvenil L'àngel de la lluna (1997) i Massa tímid per lligar (1998).

El 1998 és presidenta en funcions de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual n'és la vicepresidenta a les Illes del 1997 al 2004.

La seva trajectòria és reconeguda el 1999 amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 2004 amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.

L'any 2000 tanca la botiga i des d'aleshores viu retirada a la seva casa del Terreno i dedica el seu temps a l'escriptura i la lectura. De tant en tant publica articles d'opinió a Diari de Balears.

La seva trajectòria literària es completa amb les novel·les Febre alta (1998), Quan un home s'enamora (1998), Lluny del tren (2002), Ungles perfectes (2007) i Ànima de gos (2011). El 2005 apareixen recollits els seus contes en un sol volum, titulat Tots els contes.

El 2009 Antònia Vicens fa la primera incursió al gènere poètic amb la publicació del recull Lovely, que és molt ben rebut per la crítica i els lectors. Segueix publicant poesia, amb els títols Sota el paraigua el crit (2013) i Fred als ulls (2015), que reben el reconeixement unànime del món literari. El seu quart poemari, Tots els cavalls (2017), rep el Premi Cavall Verd Josep Maria Llompart de l'AELC al millor poemari de l'any en llengua catalana.

El 2016, l'any en què Antònia Vicens compleix setanta-cinc anys, es publica el llibre-entrevista sobre la seva vida i obra, Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, de Sebastià Portell, amb motiu del qual el món cultural mallorquí s'aplega per retre homenatge a l'autora. Aquest mateix any és nomenada sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i la seva trajectòria és reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Palma, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Santanyí i el Premi Josep M. Llompart de l'Obra Cultural Balear.

El 2017 rep l'encàrrec d'escriure el poema oficial per al Dia Mundial de la Poesia de la Institució de les Lletres Catalanes, que es tradueix a vint llengües.