Va succeir a Marxadell, un poble ni massa gran ni tampoc menut, però amb l'extensió adequada perquè les persones es coneguen les unes a les altres i les criatures menudes puguen eixir a jugar a la porta del carrer sense temor a sentir la frenada sobtada d'un cotxe.
Jo he vist canviar aquest poble. Fa molts anys, Marxadell era més menut i estava encerclat per cinc muntanyetes. Ara només en queda una, el Tossal del Pinar; les altres quatre van desaparéixer sota les màquines excavadores per a convertir-se en camps de taronges molt apanyats. Abans, el poble tenia quatre cases, com aquell que diu, ara en té moltes més que formen uns carrers amples i nets, amb un parc guai del Paraguai que inauguraren l'any passat.

Paula viu, precisament molt a prop del parc, en un carrer de casetes noves que en compte de corral, tenen uns jardinets molt agradables.

Paula és una criatura dolça com la mel, tranquil·la com la mar d'estiu i espavilada com la primera. Els ulls d'un color blau cel que li il·luminen la cara contrasten força amb els cabells negres, sedosos, lleugers com la brisa, cosina germana d'un servidor, que sempre els porta nuats per unes gometes adornades amb bicicletes en miniatura o amb floretes de mil colors. És una xiqueta alegre com un picarol i una miqueta somniadora, suficient perquè, de tant en tant, la mare li diga coses com:
–Ai, Paula, Pauleta, que sempre vas somniant perdius.
I la xiqueta, que mai no l'ha entesa, a la seva mare, sempre li contesta coses com ara:
–Que no, mare, que no són perdius, que avui he somniat que ens n'anàvem al parc temàtic lunar amb una nau espacial i...
O també:
–Ai, com n'estàs d'equivocada, mareta. Avui he somniat que l'escola es convertia en un gegantesc pastís de xocolate i que Carme, Víctor, Pep i jo ens l'havíem menjat a poc a poc...
I la mare, quan sent aquestes coses, no pot evitar una rialla seguida d'un pessic que li fa a les galtes.

(Del llibre Tres contes trenats. Barcelona: Planeta & Oxford, 2006, p. 39-41)
 

* * *
 

El drac Mei-mei vivia al país de Dracfort, que volia dir 'Terra de dracs de bona soca'. Antany, aquestes terres havien estat poblades per dracs, uns animals gegantescos i de formes molt variades que anaven i venien pels voltants sense molestar ningú.
Un bon dia de sol lluent, quan una parella d'aquestes bestioles passejava pel camp, es va trobar amb uns xiquets que dibuixaven el paisatge. Les criatures, en veure'ls, agafaren por i intentaren fugir-ne ben de pressa, però els dracs els van detenir i els van explicar que no volien fer mal a ningú, que només passejaven. Els xiquets, amb una mica de prevenció, s'hi van quedar, i de seguida es van fer tots amics i fins i tot van jugar junts a conillets a amagar.

Però, un moment abans d'acomiadar-se:
–Us importaria que escriguérem un conte sobre vosaltres? –preguntà un xiquet als dracs–. És que a l'escola ens han manat que fem un conte i...
–Oh, sí! –exclamà emocionat Pinyapinxo, un drac molt jove i un xic vanitós–. Jo en podria ser el protagonista. Si voleu ens tornem a veure demà i us contaré coses de la meua vida.

Aquella nit, Pinyapinxo no va poder dormir. S'alçà ben de matí, es va acomiadar dels seus familiars i amics i se'n va anar a reunir-se amb els nous amics. Uns mesos més tard, el conte de la vida i obra del drac es trobava al carrer.

Allò va impressionar molt la resta de dracs i, il·lusionats per si els passava el mateix que al seu company, començaren a emigrar, l'un darrere de l'altre, cap a altres terres a la recerca d'algú que volguera escriure la seua història. Uns anys més tard només en quedava un, Mei-mei, sense oblidar algunes sargantanes que fugien tan bon punt en percebien la presència.

El drac Mei-mei sempre havia tingut un desig secret: fer-se rei de tots els dracs, però des que es quedà a soles i va comprovar que el seu somni ja no es faria realitat, començà a canviar-li el caràcter. Ell, que mai no havia consentit abandonar les terres dels seus avantpassats, ara no tenia ningú al seu costat. S'avorria com un mico en el desert i prompte començà a maquinar les mil maneres de fastiguejar qui se li presentara.
Tot això i altres coses més les havia estudiades Aluci en el llibre.
Per tal d'arribar a Dracfort, Aluci havia de travessar els dos rius que creuaven el territori de Cocollesín.

Des que els cocodrils s'havien quedat com a amos del país, havien passat moltes coses. Les circumstàncies, que ara no vénen al cas, havien portat els animals a elegir-ne dos perquè governaren la comunitat: el cocodril Filibert i la cocodrila Frascàsia.

(Del llibre Mei-mei vol ser rei. Picanya: Ed. del Bullent, 2005, p. 43-45)
 

* * *
 

La notícia s'havia escampat, com una taca d'oli, per la població i una gran multitud de mag-mags esperaven ansiosos els components de la comissió a la Plaça Major a la recerca de notícies però, en comprovar que aquells no tenien veu per a contar-los les novetats, hagueren de tornar-se'n a casa una mica decebuts:
–Pobrets! No podien dir ni mut!
–Si no poden parlar, ens haurem d'aguantar.
–Quina llàstima!
–Quina pena!
–Quina mala passada!
Només un dels habitants, un, només, va quedar molt però que molt preocupat. Es tractava de Murfi que, d'incògnit entre la gent, esperava assabentar-se de tot.

–Bah!– exclamà al seu interior–. Supose que si aquesta fada de pacotilla els haguera dit alguna cosa d'importància, ens ho hagueren dit, tot i que fóra per escrit. No sé per què em preocupe. Ningú no pot descobrir-me. Sóc un mag-mag genial, sóc el més astut, el més intel·ligent i el més sabut de tot el país. Aquesta nit tornaré a fer una escapadeta.

Amb l'arribada de la nit, el pla de la fada es posà en marxa. Les aranyes guenyes, tal com s'havia previst, esperaven a les alcoves fent i fent calça per a entretenir-se i, quan la maga Paquipaca i els seus companys de viatge es van gitar per intentar dormir, les aranyes guenyes van deixar la seua labor en una xicoteta bossa confeccionada amb sospirs curts i es van posar a fer el que tenien encomanat.

(Del llibre La fada dels somnis. Alzira: Bromera, 2003, p. 75-77)
 

* * *
 

Tot va començar un terrible vint-i-tres de febrer ennuvolat i gris. Un crit esgarrifador, que eixia d'un despatx gran i luxós, es va deixar sentir per tot l'edifici principal de la vila. L'acabava de llançar el ministre Trenismi, un home prim, amb bigot i amb tres pèls llarguíssims com a única cabellera, que ocupava la cartera de les Lletres Ben Fetes.

Abans d'ostentar el càrrec de ministre, Trenismi es dedicava, un dia sí i l'altre també, a col·leccionar qualsevol paper escrit per menuts, joves i grans, amb la intenció d'analitzar la perfecció de l'escriptura en general i, en particular, l'acabament impecable de la lletra ema, que era, sens dubte, la seua lletra preferida. La tenia considerada com la grafia més bella i delicada de l'alfabet. Contemplava les seues muntanyes i la veia tan vulnerable, tan sensible, que temia que qualsevol descurança dels autors dels escrits l'afectara tot i deformant la seua imatge, esdevenint-se així una ema estrambòtica i fins i tot una simple ratlla amb unes lleugeres ondulacions a la superfície.

Precisament per això, aquest senyor tan extravagant arribà a la conclusió que l'objecte de la seua vida no podia ser un altre que dedicar-se, amb cor i ànima, a vetlar per la que considerava la reina de les lletres.

(Del llibre El cas misteriós de la lletra malalta. Alzira: Bromera, 1998, p. 7-8)