Poesia Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Maria Verger i Ventayol

1892-1983

Maria Verger i Ventayol (Alcúdia, 1892 – Madrid, 1983). Bibliotecària, arxivera i escriptora.

El 1923, comença a treballar com a conservadora, bibliotecària i arxivera de l’Ajuntament de Terrassa, convertint-se en la primera dona de l’Estat que porta una biblioteca municipal. Participa en activitats literàries i es troba en contacte amb el món cultural de l’època.

En els anys 20 i 30, guanya i obté mencions en els Jocs Florals de diferents ciutats. En aquests anys, publica tres poemaris en català: Clarors matinals (1924), Tendal d’estrelles (1930) i L’estela d’or… (1934).

A més, publica la novel·la sentimental L’esflorament d’una il·lusió entre el 26 de juliol i l’11 d’octubre de 1930 al setmanari Sóller. De fet, col·labora en diverses publicacions periòdiques amb articles, proses i poemes.

Després de la Guerra Civil i d’arrossegar problemes de salut, s’acaba jubilant el 1943 i deixa de publicar poesia durant unes dècades. Quan reprèn la publicació, dona a conèixer composicions en castellà, fruit d’estades a l’Amèrica Llatina i del seu trasllat a Madrid. Es tracta de Rutas maravillosas. Poemas de mi viaje a América del Sur (1966) i Por la senda de las rosas. Poema en XXVII cantos (1970).

Pàgina elaborada per Irene Zurrón Servera per a l’AELC.
Fotografia del pòrtic: Retrat de Maria Verger, inserit en el poemari L’estela d’or… (1934).
Fotografia de la biografia: Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Castellano

Castellano Maria Verger i Ventayol

Maria Verger i Ventayol (Alcúdia, 1892 – Madrid, 1983). Bibliotecaria, archivera y escritora.

En 1923, comienza a trabajar como conservadora, bibliotecaria y archivera del Ayuntamiento de Terrassa, convirtiéndose en la primera mujer del Estado que lleva una biblioteca municipal. Participa en actividades literarias y está en contacto con el mundo cultural de la época.

En los años 20 y 30, gana y obtiene menciones en los Jocs Florals de distintas ciudades. En estos años, publica tres poemarios en catalán: Clarors matinals (1924), Tendal d’estrelles (1930) y L’estela d’or… (1934).

Además, publica la novela sentimental L’esflorament d’una il·lusió entre el 26 de julio y el 11 de octubre de 1930 en el semanario Sóller. De hecho, colabora en diversas publicaciones periódicas con artículos, prosas y poemas.

Después de la Guerra Civil y de arrastrar problemas de salud, acaba jubilándose en 1943 y deja de publicar poesía durante unas décadas. Cuando reanuda la publicación, da a conocer composiciones en castellano, fruto de estancias en América Latina y de su traslado a Madrid. Se trata de Rutas maravillosas. Poemas de mi viaje a América del Sur (1966) y Por la senda de las rosas. Poema en XXVII cantos (1970).
 

Página elaborada por Irene Zurrón Servera para la AELC.
Fotografía del pórtico: Retrato de Maria Verger, inserido en el poemario L’estela d’or… (1934).
Fotografía de la biografía: Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

English

English Maria Verger i Ventayol

Maria Verger i Ventayol (Alcúdia, 1892 – Madrid, 1983) was a curator, librarian, and archivist. 

In 1923 she began to work as a curator, librarian, and archivist at the Terrassa City Council, thus becoming the first woman in Spain to head a municipal library. She participated in literary activities and was connected with the cultural milieu of the time.

In the 1920s and 1930s, she was winner of, or obtained Special Mentions in the Jocs Florals Literary Competitions in several cities and, during this period, she published three collections of poems in Catalan, Clarors matinals (1924), Tendal d’estrelles (1930), and L’estela d’or… (1934).

She also published the sentimental novel L’esflorament d’una il·lusió between 26 July and 11 October 1930, in the weekly Sóller, as well as the articles, prose pieces, and poems she wrote for a range of periodical publications.

After the Civil War, and now with health problems, she retired in 1943 and stopped publishing poetry for some decades. When her work started appearing again, she became known for works in Spanish, fruit of visits to Latin America and her move to Madrid. These works include Rutas maravillosas. Poemas de mi viaje a América del Sur (1966) and Por la senda de las rosas. Poema en XXVII cantos (1970).

Web page: Irene Zurrón Servera for AELC.
Cover photograph: Portrait of Maria Verger included in the collection of poems L’estela d’or… (1934).
Biography photograph: Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
Translation by Julie Wark.

Biografia

Maria Verger i Ventayol neix a Alcúdia, Mallorca, el 27 de setembre de 1892, en una família de pagesos, tot i que l’avi patern, Joan Verger, és mestre, i dos oncles es dediquen en el temps lliure a les lletres i a la recerca folklòrica. Passa la infantesa a la casa pairal, un espai mitificat, ple de natura i a prop del mar, d’on conserva els primers records, com evoca al poema «Elogi a ma casa pairal» –que clou amb els versos «Evoques ma infantesa d’alegria / i aquell amor dels pares, immortal». L’escriptura li interessa des de petita, de fet, guanya un premi als dotze anys.

Als vint anys es trasllada a Ciutadella, perquè el seu pare comença a treballar com a faroner del cap de Punta Nati. Viu sis anys a Menorca, on assisteix a classes de pintura amb Josep Moll i Vidal, pare de Francesc de Borja Moll. Aprèn a observar el paisatge, sobretot el marí, que conforma una atmosfera habitual en la seva poesia. És en aquesta època que es decideix a fer estudis universitaris. Per això, als vint-i-sis anys, es trasllada a Barcelona per ingressar a l’Escola Superior de Bibliotecàries de la Mancomunitat, on té professors com Carles Riba, Eugeni d’Ors o Ramon d’Alòs-Moner, i participa en la revista de l’entitat. El 1921, obté el títol de bibliotecària, el mateix any que mor el seu pare i la seva família es trasllada al barri del Terreno de Palma, tot i que ella continua a Barcelona, hostatjant-se en un convent de monges del carrer Montcada.

El 1923, esdevé conservadora del Museu-Biblioteca Joan Soler i Palet (que s’inaugura el 8 de juliol de 1928) i bibliotecària i arxivera de l’Ajuntament de Terrassa, portant-ne els museus i les biblioteques. De fet, és la primera dona de l’Estat que coordina una biblioteca municipal. El 1935, guanya el concurs d’Arxius de la Mancomunitat de Catalunya, amb l’obra Reseña histórica de los archivos y bibliotecas del Ayuntamiento de Tarrasa. S’insereix en els cercles literaris i manté correspondència amb Maria Antònia Salvà entre 1921 i 1934, una autora que li fa de referent i li prologarà el primer poemari. Està en contacte amb l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona i participa, per exemple, en Els Amics de les Arts de Terrassa.

Verger fa una poesia que versa sobre la natura, però es distancia de la línia tradicional de l’Escola Mallorquina perquè també expressa sentiments amorosos i, fins i tot, un compromís ecològic i cultural, com mostra el poema «De la devastació de Miramar», on alça la veu contra la tala d’oliveres que fan els propietaris de la finca que va pertànyer a l’arxiduc Lluís Salvador. En els seus poemes, de fet, s’hi deixen veure episodis autobiogràfics. Publica tres poemaris en català: Clarors matinals (1924), Tendal d’estrelles (1930) i L’estela d’or… (1934).

Obté reconeixement en els Jocs Florals de Manresa (1922), Sants (1933 i 1934), Horta (1934), Terrassa (1934 i 1935) i Perpinyà (1935). La musicalització de la seva obra en revela la bona recepció: com a mostra, el poema «Primaveral» és musicat per Joan Alisern i interpretat per l’Orfeó Barcelonès al Teatre de Barcelona el 1932 i el poema «L’estela d’or…» és musicat per Ramon Serrat i estrenat als Amics de les Arts de Terrassa el 1940.

També dona a conèixer la novel·la sentimental breu L’esflorament d’una il·lusió, publicada entre el 26 de juliol i l’11 d’octubre de 1930 al setmanari Sóller. L’obra explica el desencís amorós de la jove Maria Teresa.

Escriu articles, proses i poemes per a publicacions periòdiques com El Dia (Palma), El Dia (Terrassa), l’Almanac de les Lletres, La Revista, El Día Gráfico, Crónica Social, Llum Novella, Diari de Sabadell, Sóller, La Veu de Catalunya, El Matí o La Nostra Terra. A més, crea i dirigeix la revista Gema. Revista femenina hispano-americana (1929) i dirigeix la secció femenina de la revista Mundo Católico des que es funda el 1934. El 1942, participa en la creació i la direcció de la revista hispanoamericana Plus Ultra. I el mateix any, crea i dirigeix una secció sobre aspectes literaris i culturals d’Amèrica Llatina al setmanari El Nacional.

La seva salut, que empitjora a partir del 1934, així com la Guerra Civil, sotraguegen la seva dedicació laboral i literària. Es jubila el 1943, tot i que segueix publicant a revistes. Al cap d’uns anys, es muda a Barcelona i després de viatjar entre el 1962 i el 1965 a l’Amèrica Llatina, sobretot al Brasil i a l’Argentina, es trasllada a Madrid. Els seus poemaris en aquesta etapa són en castellà: Rutas maravillosas. Poemas de mi viaje a América del Sur (1966) i Por la senda de las rosas. Poema en XXVII cantos (1970).

Mor a Madrid possiblement el 1983. En honor seu, a Terrassa s’ha concedit bianualment la Beca de Recerca Maria Verger entre el 2008 i el 2014.

Dedicatòria de l'autora al poemari <i>L'estela d'or...</i> (1934), per a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, el 1944.
Dedicatòria de l'autora al poemari L'estela d'or... (1934), per a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, el 1944.

Premis

  • Primer premi als Jocs Florals de Manresa (1922): «Els tres sonets de l’aimada».
  • Jocs Florals de Sants (1933)
  • Jocs Florals de Barcelona (1933)
  • Segon accèssit a l’Englantina als Jocs Florals d’Horta (1934)
  • Jocs Florals de Sants (1934)
  • Premi extraordinari als Jocs Florals de Terrassa (1934)
  • Menció extraordinària als Jocs Florals del Rosselló (1935)
  • Jocs Florals de Terrassa (1935)
  • Premi al concurs d’Arxius de la Mancomunitat de Catalunya (1935): «Reseña histórica de los archivos y bibliotecas del Ayuntamiento de Tarrasa».

Estudis

  • BALLESTER, M: Maria Verger, artículos y juicios críticos sobre su obra literaria. Barcelona: N.A.G.S.A, 1944.
  • GRAÑA, Isabel i REAL, Neus: Dona i cultura catalana a Terrassa entre 1923 i 1936: Maria Verger, terrassenca d’adopció. Terrassa: Ajuntament, 1997.

Vincles

Comentaris d'obra

(…) María Verger, mallorquina, mece en el empuje gracioso y eurítmico de su verso, aquel rastro flúido y aquella limpidez líquida y fragante de los poetas de su escuela y de su isla. Asimismo, dentro de esta tradición, María Verger es la primera autora de su país que nos da un contenido verdaderamente pasional y subjetivo… La lírica de María Verger nos recordaría el colorido sentimental de Andrés Chénier por la forma de su emotividad y por la simplicidad de sus líneas verbales.

(Periòdic E.M. del 1930, recollit a Ballester, M: Maria Verger, artículos y juicios críticos sobre su obra literaria. Barcelona: N.A.G.S.A, 1944, p. 10)

* * *

Maria Verger es la poetisa de la exquisitez. Las circunstancias de la vida, tan crueles a veces, han dejado las huellas en la obra de esta delicada poetisa; por eso advertimos en muchas de sus poesías atisbos elegíacos, pero nunca bajo ningún concepto dejan de ser dulces quejidos y lágrimas brotadas en lo más hondo del corazón que al pasar por el tamiz del sentimiento, han sido modeladas por el numen soberbio de la artista y plasmados en versos de sonoridades esplendentes… Pero nuestra poetisa no es elegíaca por temperamento; lleva en el fondo del alma el murmullo arrodallor del prodigioso mar latino, la poesía desbordante de la Isla de Oro, en la que se meció su cuna y se deslizó su niñez. Por eso cuando María Verger recuerda su infancia, sus versos ríen con una risa sencilla, conmovedora… Y surge entonces la María Verger auténtica, apartada por unos momentos de las crueles luchas de la vida, y ríe en la luz del sol, y canta con las aves canoras, y como la mariposa de irisaciones prodigiosas, emprende el vuelo hacia las próvidas regiones del ideal.

(D. de Bellmunt: «Interviú en L. R.» del 1934, recollit a Ballester, M: Maria Verger, artículos y juicios críticos sobre su obra literaria. Barcelona: N.A.G.S.A, 1944, p. 19)

Antologia

De la devastació de Miramar

Vora un camp desmembrat de Miramar
s’hi dreça milenària, una olivera,
que ostenta amb noble orgull el blanquejar
d’una poblada i llarga cabellera.

Del tronc molsut, que el temps ha dividit,
s’eleva, turmentat, l’immens brancatge,
com braços que, enlairats vers l’infinit,
demanen pietat pel paisatge

Ai, l’olivera, si pogués parlar,
quina llarga tragèdia ens contaria,
d’aquell lloc que el poeta va cantar
quan el voltor de Miramâ hi vivia!

Ai, l’olivera, m’ha semblat que un plor
brollava de sa soca que perilla
i he cregut, uns moments, que era un gran cor
on vibrava el dolor de tota la Illa.

(Publicat a Clarors matinals el 1924, recollit a Dona i cultura catalana a Terrassa entre 1923 i 1936: Maria Verger, terrassenca d’adopció. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1997, p. 84-85)

* * *

A les mans del meu pare mor

Mans fredes, de blancors que porten penes,
nimbades d’un reflex d’eternitat;
mans fredes, que teniu en vostres venes,
la foscor del dolor que m’heu deixat.

O cares mans que vàreu ser ma vida,
com ara em tortureu amb vostra neu?
Fredor, per què eixamplau més la ferida
que han fet aquestes mans en el cor meu?

Mans estimades que m’acaronàreu,
els ulls, que avui us ploren sens consol,
mans venerables que m’aconhortàreu
en diades tristíssimes de dol,

demà no us besaré… Trista desferra
sereu d’un ser mortal que va existir,
sota la capa fosca de la terra,
que us obrirà maternalment el si.

Més, mans que fóreu la clemència pia,
que escampàreu el bé vivint pel món,
ja sempre us sentiré com vos sentia,
amanyagant joioses el meu front.

(Publicat a Tendal d’estrelles. Barcelona: Editorial Políglota, 1930)

* * *

IX

El jorn morent omplí d’alta blavor
mar, terra, paisatge i firmament…
La semifosquetat, en glops d’amor,
omplia el cor i alçava el pensament.

Plens de l’encís d’aquells moments divins,
ell i jo, lluny, ben lluny de ressòs vans
ens vàrem apropar com fan els nins,
i es varen enllaçar les nostres mans.

Ambdós restàvem dolçament units
sobre la terra, a l’ensems que al cel,
volaven plens de joia els esperits
amb un sol pensament i un sol anhel.

De sobte, sobre el mar, el caminal
argentat de la lluna queda bru…
Un núvol va cobrir l’ésser astral,
quedant la blanca nit dins un vel cru.

(Publicat a L’estela d’or… Palma: Imp. Mossèn Alcover, 1934, p. 25)

* * *

XI

L’istiu impera. El jorn és abrusat
            pel sol que treu florida…
El bany que ens embelleix em tempta i crida…

Me deshabillo, espolso el cap daurat,
descalço els peus, i em llenço amorosida
dins la conca del mar enjogassat.

Resta el cos plaentment vagant pel cim
com rosa abandonada… Estenc els braços
com dues branques, que, surant com glaços
neden joiosos amb el mateix rim,
fregant les galtes sensualment l’abim,
mentres l’aigua cedeix sota els meus passos…

El mar i jo, intensament vivim!

(Publicat a L’estela d’or…. Palma: Imp. Mossèn Alcover, 1934)

* * *

XIX

Mon cap està en repòs sobre el seu pit
i ell suaument posa en mon front sos llavis.
Tot l’arc blau que embolcalla l’infinit
ens duu somnis de llum, bells, rics i savis!

……..

Amada –em diu amb veu dolça i plaent
que es fon en la grandor del pensament–
per què quan te recullo dins els braços
commous amb ton mirar mon sentiment
i m’enlaires pel cel lligant-me els passos?

(Publicat a L’estela d’or i altres poemaris el 2004, recollit a «De mi no en fan cas…» Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010, p. 238-239)

Va callar, esperant una resposta que li proporcionés la desitjada reconciliació per a reanudar aquella amistat divina, en la que havia cifrat tota la seva felicitat. Però ell restà silenciós, meditabunt, no gosant mirar-la front a front per no traïr-se, perque en el fons, la seva ànima s’inclinava vers Maria-Teresa.

Allò era, per tant, la negació de tot, la fi de tot: no calia ja parlar-ne més; no obstant, Maria-Teresa, resolta a jugar-se el tot per el tot, li preguntà:
–Ja que son mutisme posa una creu sobre el nostre bell passat, Efrén, serà sincer a una pregunta que desitjo fer-li?

Li contestà taciturn, un xic temorec, aquesta gosadia:
–Si em convé…

Maria-Teresa se’l mirà desaconhortada dient-li amb veu opaca:
–Si és així no cal que obri els meus llavis Efrén.

Més ell, temerós, li digué, refent-se:
–Digui… digui…

Maria-Teresa li digué allavores mirant-se’l fit a fit, per a veure d’endevinar en sos ulls i amb els moviments del seu rostre el que es temia:
–Dec el seu canvi a que es vol prometre?

Efrén, completament refet, li respongué afectat:
–Per ara no penso en tal cosa… Tant potser que trigui molts anys a casar-me, com que em casi molt aviat… –I recalcà:
–A lo millor em presento a Palma amb una dona i sia la meva…

Quan dolorosa fou per a Maria-Teresa aquesta resposta, en els llavis que li havien fet les més dolces prometences! Aquesta resposta egoïsta, indeterminada i vaga, que feu brostar un gest de repugnància dins de la seva ànima incapaç de tals sinuositats!

Allí jugava el càlcul d’una intel·ligència egoïsta que volia desorientar a Maria-Teresa, en aquells moments de confusió amarga per a ella.

Maria-Teresa sentí son cor oprimit com per una mà de ferro, mentres una suor freda mullava el seu front que tenia la blancor del marbre.

No va voler indagar res més, saber res més: va evadir fins el contacte insà d’aquella mà indigna que se li ofrenava, i calladament, paulatinament, va apartar-se d’Efrén.

Els seus ulls varen fitar-se desolats en el cel que la posta havia tenyit de rosa, però que negre el va veure ella, Déu meu!

XV

Tot havia acabat.

De l’alta i aurífica muntanya de il·lusió en que va ésser enlairada Maria-Teresa, es va trobar de sobte dins la sima d’una fondalada on no hi havia més que ombra i confusió, mentres que Efrén Campal, es passetjava tranquilament com un heroi del segle XX afegint un capítol més a les seves memòries amoroses.

Lo que formà part interessantíssima de la vida de Maria-Teresa, no fou per Efrén més que un minúscul episodi de sa vida mundana i galant.

(Final de L’esflorament d’una il·lusió, al Sóller. Semanario independiente, 11 d’octubre de 1930, p. 9)